2/11/07

COSMOPOLITISM

In this site that was born with a cosmopolitan calling, I wanted to hold a small room to think about immigration. This is not a subject that I really know about, but after attending the meeting that CDA (Audiovisual Development Centre) and FURV (Rovira i Virgili University Foundation) organized, and as I’ve been very inspired lately, to the point that seeing a single fly bring me ideas, and as we all could see the fly was there, I’ll give wings to my thoughts.

To the question what do we want from immigration, I’ll answer that basically, what we want is communication, which is not a small thing. And it is not because, beside idiomatical barriers, even in the same language, communication is not an easy thing.

Like Marta Hincapié said, what we want is to take a look at ourselves through the eyes of the others.

Do you remember that photograph of the Earth that changed the world in the 60’s because: oh, surprise, it was incredibly blue? We had to get outside of ourselves, out of the planet, and go a little further, to discover who we actually are. It all is a question of looking at everything with open eyes, and from a different point of view.

I wanted to thank David Serra, Aleix Cort and Oriol Grau, for having such a patience and sense of humor (in fact they were talking about that), although the presence of Mr. Murphy and his law hanging around informatics equipment didn’t make it easy. You know the man likes wandering among computers.

In fact, I nicely suggested him, a couple of years ago, that he should retire and have a rest so we could be happy too. But, as I did it only in Spanish (my cosmopolitism wasn’t that ready yet), the man won’t understand me. One of these days I’ll try again, in English, just in case.

I’d like to say to Sergi Pompermayer that as I am also a screenwriter, I totally understand what he means when he talks of writing about known things. But I’m not that sure immigrants’ feelings are unknown to us. I think it must be the feeling of being different among the others that seem to have something in common. Anyone that has felt a little freak at any time should have an idea of what it is. And writers totally fit in that description.

Matthew Tree, a writer from London that writes in Catalan, said in a conference in the Faculty of Economic Sciences and Business of the URV, that talking the language of those you’re visiting, even if it’s just a few words, is like getting underneath their skin. And those that make that small effort are hugely rewarded with welcoming and consideration.

If I had to choose a key word in the journey I’ll take “cosmopolitism”. Because immigration has now, much more of an economic meaning, than a social one. And what would end defining that plurality willingly accepted for those that go round the world to learn and know, and build themselves, must be cosmopolitism.

My father was born in Madrid, because hey, grand ma was there; his parents were from Aragon, but he felt totally Catalan. Do you know what he said when he was asked where he was from? He said he was a citizen of the world.
So that, I’ll go on with tradition, and I’ll keep fighting to understand and to get understood, in all of languages and all of lands that I possibly can. I hope the way the world is going, that wouldn’t be too much to ask.

COSMOPOLITISMO

En ésta página que nació con vocación cosmopolita, quería hacer un rincón para reflexionar sobre la inmigración, que no es un tema que yo conozca especialmente, pero después de asistir a las Jornadas que organizó el CDA (Centro de Desarrollo Audiovisual) junto a la FURV (Fundación Universidad Rovira i Virgili), y como en cualquier caso, últimamente parece que me inspira hasta el vuelo de una mosca, y como pudimos comprobar, la mosca estaba presente, daré alas a mis pensamientos.

A la pregunta qué queremos de la inmigración, yo respondería que básicamente lo que queremos es comunicación, que no es poca cosa. Y no lo es, porque dejando a un lado las barreras lingüísticas, incluso en la misma lengua, la comunicación es bien difícil.

Y como bien apuntó Marta Hincapié, lo que queremos es vernos a nosotros mismos, a través de los otros.

Recordáis aquella foto del planeta Tierra que revolucionó el mundo allá por los años 60 porque: oh, sorpresa, era increíblemente azul? Tuvimos que salir de nosotros mismos, del planeta, y ir un poco más lejos para descubrir como somos en realidad. Todo es cuestión de mirar con los ojos bien abiertos y cambiar de perspectiva.

Quería dar las gracias a David Serra, Aleix Cort i Oriol Grau, por tomarse con tanta paciencia y sentido del humor (de hecho, de eso hablaban), la presencia del Sr. Murphy y su ley en los sistemas informáticos. Ya se sabe que al buen hombre le gusta pasearse entre ordenadores.

Yo, sin ir más lejos, le insinué amablemente hace un par de años, que se jubilase i se tomase unas merecidas vacaciones, y de paso nosotros también podríamos descansar. Pero se ve que solo lo hice en castellano (mi cosmopolitismo no debía estar muy desarrollado todavía), y el hombre no me entendió. Uno de estos días lo intentaré de nuevo en inglés, a ver si cuela.

A Sergio Pompermayer le diría que como yo también soy guionista, entiendo perfectamente lo que quiere decir cuando habla de escribir sobre aquellas cosas que conocemos. De lo que no sé si estoy tan segura, es de que el sentimiento de los inmigrantes nos sea del todo desconocido. Creo que debe ser el sentimiento de verse diferente en medio de otros que parecen tener algo en común. Cualquiera que se haya sentido un poco freakie en algún punto de su vida, debe tener una idea de lo que es eso. Y creo que los guionistas, o mejor los escritores en general, somos un colectivo que encaja muy bien en ésa descripción.

Hace poco que Matthew Tree, escritor londinense que escribe en catalán, dio una conferencia en la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales de la URV, en la que decía que hablar el idioma de las tierras que visitas, aunque solo sean unas pocas palabras, es un poco como meterse bajo su piel. Y los que hacen ese pequeño esfuerzo son recompensados con la acogida y la consideración de los oriundos de esas tierras.

Y si tuviera que elegir una palabra clave en la jornada, me quedaría con “cosmopolitismo”. Porque emigración se ha convertido mucho más en una connotación económica, que en un fenómeno social. Y lo que acabará definiendo la pluralidad libremente aceptada del que se mueve por el mundo con ganas de integrarse y conocer, de aprender y de construirse un poco más cada día, es el cosmopolitismo.

Mi padre nació en Madrid, porque oye, allí estaba la abuela, y era hijo de aragoneses, pero se sentía muy barcelonés. Y sabéis que decía cuando alguien le preguntaba de donde era? Decía que era ciudadano del mundo.

Así que yo continuaré la tradición, y seguiré batallando por entender y por hacer que me entiendan, en todos los idiomas y en todos los lugares que pueda, que tal como se está poniendo el mundo, no es pedir poco.

COSMOPOLITISME

En aquesta pàgina que va néixer amb vocació cosmopolita, volia fer un reco per reflexionar sobre la immigració, que no és un tema que jo conegui especialment, però després d’haver assistit a les Jornades que va organitzar el CDA (Centre de Desenvolupament Audiovisual) juntament amb la FURV (Fundació Universitat Rovira i Virgili) i en qualsevol cas, com que últimament m’inspira fins i tot el vol d’una mosca, i tal com vam poder comprovar la mosca era present, donaré ales als meus pensaments.

A la pregunta que volem de la immigració, jo respondria que bàsicament el que demanem és comunicació, que no és poca cosa. I no ho és, perquè deixant a banda les barreres lingüístiques, fins i tot en el mateix idioma, la comunicació és ben difícil.

I com molt bé va apuntar la Marta Hincapié, el que volem és veure’ns a nosaltres mateixos, a través dels altres.

Recordeu aquella foto del planeta terra que va revolucionar el mon allà pels anys 60 perquè: oh, sorpresa, era increïblement blava? Vam haver de sortir de nosaltres mateixos, del planeta, i anar una mica més lluny, per descobrir com som en realitat. Tot és qüestió de mirar amb els ulls ben oberts i canviar de perspectiva.

Voldria donar les gràcies al David Serra, a l’Aleix Cort i a l’Oriol Grau, per prendre’s amb tanta paciència i sentit de l’humor (de fet d’això parlaven), la presència del Sr. Murphy i la seva llei, als equipaments informàtics. Ja se sap que al bon home li agrada passejar-se entre els ordinadors.

Jo sense anar més lluny vaig insinuar-li amablement fa un parell d’anys que es jubilés, i es prengués unes merescudes vacances, i de passada nosaltres també podríem gaudir-ne. Però es veu que només ho vaig fer en castellà (el meu cosmopolitisme no devia estar prou desenvolupat encara), i l’home no em va entendre. Un d’aquests dies ho tornaré a intentar en anglès, a veure si cola.

Al Sergi Pompermayer li diria que com que jo també soc guionista, entenc perfectament el que vol dir quan parla d’escriure sobre coses conegudes. Del que no sé si estic tant segura, és de si el sentiment dels immigrants ens és del tot desconegut. Crec que deu ser el sentiment de veure’s diferent enmig d’altres que “semblen” tenir tan en comú. Qualsevol que s’hagi sentit una mica freakie en algun punt de la seva vida, deu tenir una idea del que és això. I em penso que els guionistes o més bé els escriptors en general, som un col·lectiu que encaixa força en aquesta descripció.

Fa poc que en Matthew Tree, escriptor londinenc que escriu en català, va donar una conferència a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la URV, en la que deia que parlar l’idioma de les terres que visites, encara que siguin unes poques paraules, és una mica com ficar-se dins de la seva pell. I que els que fan aquest petit esforç son obsequiats amb l’acolliment i la consideració dels originaris d’aquelles terres.

I si hagués de triar una paraula clau a la jornada em quedaria amb “cosmopolitisme”. Perquè “immigració” ha esdevingut molt més una connotació econòmica, que no pas un fenomen social. I el que acabarà definint la pluralitat lliurament acceptada del que es mou pel mon amb ganes de integrar i conèixer, d’aprendre i de construir-se una mica més cada dia, es el cosmopolitisme.

El meu pare va néixer a Madrid, perquè vet aquí que l’avia hi era, i era fill d’aragonesos, però se sentia molt barceloní. Y sabeu que deia quan li preguntaven d’on era? Deia que era ciutadà del món.

Així que jo continuaré la tradició, i seguiré batallant per entendre i fer-me entendre, en tots els idiomes, i a totes les terres que pugui, que tal com s’està posant el mon no és demanar poca cosa.

29/10/07

HALLOWEEN

Ell estava assentat escrivint; la mirada a sobre el paper, els darrers raigs de sol entrant per la finestra.

Estava cansat i va inspirar profundament. A l’aire reconfortant va percebre, de sobte, la dolçor de l’eteri, una atraient sensualitat, un cert aire de misteri esquiu.... Va aspirar l’intens perfum i va aixecar els ulls per mirar-la.

Il·luminada per la daurada llum del sol ponent, ella somrigué, estengué la mà i li donà un paper. Ell va inclinar el cap, la va mirar, i va obrir la boca per dir alguna cosa. Ella es posà el dit a sobre dels llavis en un ambigu gest a mig camí entre el silenci i el petó, i digué en un murmuri: -¡Només llegeix-lo!

Ell va creure que havia vist un àngel. Va tenir la sensació d’estar somiant. Li va semblar veure la voluptuosa estela del perfum banyat per la daurada llum del sol darrera del balanceig insinuant dels seus moviments al allunyar-se.

El paper a les seves mans feia olor a dolç, sensual i misteriós com ella. El va agafar amb força, com si tingués por de perdre l’únic real que li quedava d’aquell màgic moment. El va obrir i el va llegir. Les paraules embolicades en perfum parlaven d’esperança, d’amor, de comunicació, de sentiments que no poden ser descrits amb paraules..., parlaven de música, parlaven amb el cor.

Amb el pas del temps, la memòria es va anar fent difosa, borrosa. El paper amb el seu perfum guardava el record com un somni boirós.

L’estiu va arribar i va passar. La calor va cedir el pas a la tardor. Les fulles cobrint les voravies i el paper sobre la taula de treball d’ell, desgastat per la lectura però intacte encara en el seu fragant olor.

Halloween, nit màgica. Darrera la paret de vidre del seu despatx ell contempla el reflex de la lluna plena a les aigües del riu. El paper a la mà, la mirada perduda, la fragància perenne en el record...

Es vesteix sense gana, com si en algun lloc amagat de la seva ment, un immens buit no pugues omplir-se. Surt al carrer, camina pensarós. La gent al seu pas el saluda amb les més estranyes disfresses i l’esperit de festa.

Bruixes, vampirs i homes llop... àngels, princeses i dimonis li plouen pel camí al seu cor trist i cansat.

Segueix caminant sense sospitar el destí que l’espera. El fred en el rostre, el cor al càlid resguard de un record ja llunyà.

Puja les escales. Entra al saló. Monstres amb serpentines i confetti el reben amb rialles i ganyotes. Saluda, somriu i parla, amb una part de la seva ment perduda en boirosos pensament...

El record dolç a la seva memòria el porta escales a munt. No, no es el record. Obre els ulls omplint, amb una profunda inspiració, els seus pulmons d’una nova vida.

¡Es aquí! El seu pas alleugereix el ritme del seu cor. Entre la purpurina i les garlandes percep de nou l’aire daurat del misteri. El segueix...

Gira una cantonada, i una altra. Mira amb ansietat. Però no la veu.

La seva respiració es torna agitada, intensa, com la fragància i el sentiment.

I en un instant ho sap. Fixa per un segon la mirada al davant, com tement una desil·lusió. Després es gira lentament, somrient. Entre vels i ales blanques, vaporosa, casi etèria, una visió.

Ella el mira, acota el cap i somriu.

- Coneixes el meu secret...

S’inclina per xiuxiuejar-li a cau d’orella.

- No ho diguis a ningú.

- Les paraules no serveixen. No hi han paraules.

Ella assenteix recolzant el cap a la seva espatlla.

- Però tu treballes amb paraules...

- Perquè no puc treballar només amb ànimes...

La sang palpejant en el seu coll intensifica l’embruix embriagador del seu perfum.

Ell la pren entre els seus braços, es miren als ulls.

- Diguem, ¿tenen sexe els àngels?

Ella somriu baixant la mirada per un instant. Després brillants, lluminosos, els ulls en els ulls...

- Diguem-ho tu.

Abraçats, fosses les mirades, una promesa flotant a l’aire, dues ànimes, un mateix sentiment, una passió.

HALLOWEEN

He was sitting behind the table, writing, looking at the paper; the last sunbeams coming through the window.

He was tired, and he took a deep breath. All of a sudden, he caught in the air a certain ethereal sweetness, a beguiling sensuality, a mysterious and unreachable aura… He smelt the thick perfume and looked up at her.

Lightened by the golden dusk she smiled, stretched her hand and gave him a paper. He bent his head, looked at her and opened his mouth to say something. She crossed her lips with her finger in a sweet gesture meaning half a silence and half a kiss, and whispered: -Just read it!

He thought he had seen an angel. He felt like he was dreaming. He had a vision: the voluptuous trail of the perfume bathed by the golden sunlit following her waving walk while going away.

The paper in his hands smelt sweet, sensual and mysterious like her. He grabbed it hard, like he was afraid of losing the only real thing that he had left from this magical moment. He opened it carefully, and he read it. The words wrapped in perfume were talking about hope, love, communication, and feelings that cannot be expressed by words…, they were talking about music, they were talking from the heart.

As time went by, memories were getting blurred. But the paper with its perfume kept the memory like a cloudy dream.

Summer went away. The heat gave way to the fall. Leaves were wrapping the walk sides and the paper over his desk was weary by the frequent reading but its perfume still lingering.

Halloween, magical night. Behind the wall of glass in his office, he stared at the moonlight reflection in the river waters. The paper in his hands, his glance lost in the landscape, the smell everlasting in his memories…

He gets dressed slowly, like if somewhere in a hidden place in his mind a huge hole couldn’t be fulfilled. He goes out, wandering thoughtful. As he walks, people waves him with the most peculiar fancy dresses and a joyful spirit.

Witches, vampires and werewolves… angels, princesses and demons rain all his way long to his tired and weary heart.

He keeps walking, he doesn’t know his near destiny. The cold wind in his face, the heart heated only by the furthest memories.

He goes upstairs. He enters in the dance floor. Monsters, streamers and confetti welcome him with laughter and making faces. He greets them, smiles and speaks, with a part of his mind lost in misty thoughts…

The sweet memories take him upstairs. No, they’re not memories. He opens his eyes and breathes deeply fulfilling his lungs with new life.

She’s here! He quickens his pace with the beating of his heart. Among the metallic paint and the garlands he perceives again the golden halo of mystery. He follows it…

He goes round a corner, then another one. He looks anxiously. Still can’t see her.

His breath deepens, like the smell and the feeling.

And at this moment he knows. He stands still, staring in front of him, like fearing disappointment. Then he turns around slowly, smiling. Among veils and white wings, airy, almost ethereal, like a vision.

She looks at him, bends her head and smiles.

- You know my secret…

She leans on him whispering at his ear.

- Don’t tell anyone.

- Words are not enough, there’re no words.

She nods yes, laying her head on his shoulder.

- But you work with words…

- That’s because I can’t work only with souls…

The blood beating in her neck intensifies the spell of her perfume.

He takes her in his arms, they look at each other’s eyes.

- Do the angels have sex?

She smiles looking down for a second. Then brilliantly enlighten, the eyes in the eyes…

- You tell me.

Embracing each other, melting their glances, the promise in the air… two souls but just one passion, a single feeling, the only love.

HALLOWEEN

Él estaba sentado escribiendo; la mirada sobre el papel, los últimos rayos de sol entraban a través de la ventana.

Estaba cansado e inspiró profundamente. En el aire reconfortante percibió, de pronto, la dulzura de lo etéreo, una atrayente sensualidad, un cierto halo de misterio inalcanzable… Aspiró el intenso perfume y levantó sus ojos hacia ella.

Iluminada por la dorada luz del sol poniente ella sonrió, tendió la mano y le entregó un papel. El ladeó la cabeza, la miró y abrió la boca para decir algo. Ella se llevó la yema de su dedo índice a los labios en un ambiguo gesto entre el silencio y el beso y susurró: -¡Sólo léelo!

El creyó haber visto un ángel. Tuvo la sensación de estar soñando. Le pareció ver la voluptuosa estela del perfume bañado por la dorada luz del sol tras el insinuante vaivén de sus movimientos al alejarse.

El papel en sus manos olía dulce, sensual y misterioso como ella. Lo asió con fuerza como si temiera perder lo único real que le quedaba de aquel mágico momento. Lo abrió y lo leyó. Las palabras envueltas en perfume hablaban de esperanza, de amor, de comunicación, de sentimientos que no pueden ser descritos con palabras…, hablaban de música, hablaban con el corazón.

Con el paso del tiempo la memoria se fue haciendo difusa, borrosa. El papel con su perfume guardaba el recuerdo como la neblina de un sueño.

Llegó y pasó el verano. El calor cedió el paso al otoño. Las hojas cubriendo las aceras y el papel sobre la mesa de trabajo de él, desgastado por la lectura pero intacto aún en su fragante olor.

Halloween, noche mágica. Tras la pared acristalada de su despacho él contempla el reflejo de la luna llena en las aguas del río. El papel en la mano, la mirada perdida, el aroma perenne en el recuerdo…

Se viste con desgana, como si en algún recóndito lugar de su mente un inmenso vacío no pudiera llenarse. Sale a la calle, camina pensativo. La gente a su paso le saluda con los más extraños atuendos y el espíritu de fiesta.

Brujas, vampiros y hombres lobo… ángeles, princesas y demonios le llueven por el camino a su corazón triste y cansado.

Sigue andando sin sospechar el destino que le aguarda. El frío en el rostro, el corazón al cálido resguardo de un recuerdo ya lejano.

Sube las escaleras. Entra en el salón. Monstruos con serpentinas y confeti le reciben con risas y muecas. Saluda, sonríe y habla, con una parte de su mente perdida en brumosos pensamientos…

El recuerdo dulce en su memoria le lleva escaleras arriba. No, no es el recuerdo. Abre los ojos llenando sus pulmones de nueva vida en una profunda inspiración.

¡Está aquí! Su paso se aligera al ritmo de su corazón. Entre la purpurina y las guirnaldas percibe de nuevo el halo dorado del misterio. Lo sigue…

Dobla una esquina y luego otra. Mira con ansiedad. Aún no la ve.

Su respiración se hace intensa, como el olor y el sentimiento.

Y en ese instante lo sabe. Fija por un segundo la mirada enfrente, como temiendo una desilusión. Luego se gira lentamente, sonriendo. Entre velos y alas blancas, vaporosa, casi etérea, una visión.

Ella le mira, ladea la cabeza y le sonríe.

- Conoces mi secreto…

Se inclina para susurrarle al oído.

- No se lo digas a nadie.

- Las palabras no bastan, no hay palabras.

Ella asiente recostando la cabeza en su hombro.

- Pero tú trabajas con palabras…

- Porque no puedo trabajar sólo con almas…

La sangre palpitante de su cuello intensifica el hechizo embriagador de su perfume.

La toma entre sus brazos, se miran a los ojos.

- Dime, ¿tienen sexo los ángeles?

Ella sonríe bajando la mirada por un instante. Luego brillantes, luminosos, los ojos en los ojos…

- Dímelo tú.

Abrazados, fundidas las miradas, la promesa en el aire, dos almas, un mismo sentimiento, una pasión.

24/10/07

INTIM I PERSONAL

Hi ha una bonica cançó de la Celine Dion que diu: “Vas ser la meva força quan era feble, les meves paraules quan no podia parlar, em vas donar fe perquè tu creies, i vas veure el millor que havia en mi. Soc tot el que soc perquè m’estimes”. I això demostra clarament que hi ha gent que pensa o sent el que jo sento.

La cançó subratlla molt dignament una pel·lícula que jo m’atreviria a qualificar com a una de les millors histories d’amor madur que he vist mai. La pel·lícula en qüestió és diu “Intim i personal” i potser la podreu veure en algun dels canals de cable, que sortosament de vegades, es repeteixen força.

El fet és que jo sempre he cregut que l’amor ha de ser alguna cosa més especial que el que la majoria de la gent sembla ser que pensa. I com s’està convertint en costum habitual per mi últimament, no em quedaré amb les ganes de dir (o escriure tan se val), el que penso.

Primer que tot, diré el que crec que no és l’amor. L’amor no és anar provant una persona darrera l’altra, com si fossin jaquetes, fins que trobis algú amb qui puguis suportar viure, perquè la idea de viure sol es fa massa costa a munt.

L’amor no pot ser un desig sobtat per qualsevol persona que et sembli atractiva. La teva parella ha de ser algú més especial, que faci que al moment que la vegis, la resta del món desaparegui a la teva vista (a efectes passionals o romàntics), eclipsat per la seva presencia.

El teu amor ha de ser algú a qui tu puguis veure i que et pugui veure com tu realment ets. Una persona completa, que t’ajudi i a qui puguis ajudar, amb qui confiïs, i que pugui confiar en tu, però no algú en qui repenjar-se o que se’t repengi.

Algú amb qui construir-se agafats de la mà. Algú a qui respectar, admirar, compartir, i conviure. Algú amb qui batallar les baralles de cada dia amb la força de la raó, la paciència, la constància i la persistència, lliurement triades per amor, i no per por a una soledat mal entesa.

I si hi ha d’altres que també ho creuen possible, això em dona forces per sortir al carrer cada dia esperant que al girar qualsevol cantonada EL TROBARÉ, molt a despit d’aquell horrible i fugaç pensament que de vegades m’angoixa, de que no som no només al mateix planeta, sinó pot ser ni tan sols a la mateixa dimensió.

La qüestió és que tinc el sentiment profund i arrelat de que aquesta mena d’amor existeix, i fins i tot que sé el que es sent. La pregunta és com sé jo que se sent, si no l’he tingut mai?

Però si vull/necessito algú/un home, que em doni forces quan em sento feble.... I si jo he intentat força, tantes vegades, donar-ne a d’altres. És això que jo busco, demanar molt?

INTIMO Y PERSONAL

Hay una bonita canción de Celine Dion, que dice: “Fuiste mi fuerza cuando fui débil, mis palabras cuando no podía hablar, me diste fe porque tu creías, y viste lo mejor que había en mi. Y soy todo lo que soy porque me quieres”. Una buena prueba, que demuestra claramente que hay gente que piensa o siente lo que yo siento.

La canción subraya muy dignamente una película que yo me atrevería a calificar como una de las mejores historias de amor maduro que he visto nunca. La película en cuestión es “Intimo y personal”, con Robert Redford y Michelle Pfeiffer, que quizás tengáis ocasión de ver éstos días en televisión, porque afortunadamente a veces, se repiten mucho.

El hecho es que yo siempre he creído que el amor debía ser algo más especial que lo que al parecer la mayoría de la gente piensa. Y como se está convirtiendo en costumbre habitual para mí últimamente, no me quedaré con las ganas de decir (o escribir, que para el caso es lo mismo), lo que pienso.

Antes que nada, diré lo que creo que no es el amor. El amor no es ir probando una persona detrás de otra, como si fuesen chaquetas, hasta que encuentres alguien con quien puedas soportar vivir, porque la idea de vivir solo se hace demasiado cuesta arriba.

El amor no puede ser sólo un deseo súbito por cualquier persona que nos parezca atractiva. Tu pareja debe ser alguien especial, que haga que en el momento en que la veas, el resto del mundo desaparezca de tu vista (a efectos pasionales o románticos), eclipsado por su presencia.

Tu amor ha de ser alguien a quien puedas ver y que pueda verte como tú realmente eres. Una persona completa, que te ayude y a quien puedas ayudar, en quien confíes y que pueda confiar en ti, pero no alguien de quien colgarse, o que se cuelgue de ti.

Alguien con quien construir cogidos de la mano. Alguien a quien respetar, admirar, con quien compartir y convivir. Alguien con quien batallar las desavenencias de cada día con la fuerza de la razón, la paciencia, la constancia y la perseverancia, libremente elegidas por amor, y no por miedo de una soledad mal entendida.

Y si hay otros que también lo creen posible, eso me da fuerzas para salir a la calle cada día esperando que al girar la esquina LE ENCONTRARÉ, muy a pesar de ese horrible y fugaz pensamiento que a veces me angustia, de que no vivimos no solo en el mismo planeta, sino ni siquiera en la misma dimensión.

La cuestión es que tengo el sentimiento profundo i arraigado de que esta clase de amor existe, i hasta incluso de que sé lo que se siente. La pregunta es como sé yo que se siente, si no lo he tenido nunca?

Entonces, si quiero/necesito a alguien/un hombre, que me de fuerzas cuando me siento débil… Y habiendo intentado con fuerza tantas veces dárselas a otros. Es esto que yo busco pedir demasiado?

UP CLOSE AND PERSONAL

There’s a beautiful song, performed by Celine Dion that says: “You were my strength when I was weak, my words when I couldn’t speak, you gave me faith cause you believe, you saw the best that was in me. I’m everything I am because you love me”. That’s the best prove that some people also thinks or feels what I feel.

The song emphasizes brilliantly one of the best mature love stories I’ve ever seen in a movie. The film is “Up close and personal” starring Robert Redford and Michelle Pfeiffer.

The fact is that I’ve always believed that love should be something special, at least more special than some people seems to think. And as I’m getting used to it, I’ll say (or write, never mind) what I think about it.

First I’ll say what I think that love is not. Love is not to taste one person after the other, like they were jackets, until you find someone you can bear living with, because the idea of living alone is too hard to even think about it.

Love can’t be just lusting after everyone we find attractive. Your partner must be someone special, someone that makes disappear anybody else (romantically speaking) at the moment you spot him/her.

Your love must be someone that you can see and that may see you as who you really are. A complete person, so you can help each other, trust and depend, but not hung on them.

The one with who you can build yourselves by holding hands. Somebody to respect, admire, share and live with. Someone who you can fight the daily arguments with the reason, patience, constancy and perseverance, you have willingly chosen by love, not by fear of a misunderstood loneliness.

And if there’s other people that also thinks it is possible, that gives me forces to go out every day hoping that I’ll turn a corner and I’LL FIND HIM, despite this horrible fleeting feeling I have sometimes that tells me that we are not just in a different planet, but in a different dimension.

The thing is that I have a hard and deep hunch that this kind of love exists, and that I may even know how it feels. The question is how can I know how it feels if I’ve never had it?

Then, if I want/need someone/a man, that gives me forces when I feel weak… and when I have tried so hard, so many times, to give them to others. Is what I’m asking for too much to ask?

22/10/07

MASSA BONA PER SER VERITAT

Com ja deveu saber si sou dones, treballadores, mares, i us preocupeu raonablement, no només de la família, sinó també de la vostra salut, imatge i perspectives professionals, se us acusarà fàcilment de ser unes perfeccionistes.

Els homes que fan el mateix son bons professionals y gent de fiar, i si de tant en tant perden els papers, és perquè estan raonablement furiosos, però si ho fan les dones, son unes histèriques i estan boges.

Ja sé que la perfecció no existeix, però la única manera que conec d’apropar-se es intentant-ho amb força. I això és absolutament cosa de dones.

Perquè, i perdoneu-me si m’equivoco, però crec que els homes no s’esforcen tant, ni de bon tros. De fet, pel que fa a mi, jo no he conegut un sol home que de debò ho fes.

I no soc només jo. Conec un munt de dones, madures, independents, emocionalment força equilibrades, i atractives, que es troben condemnades a la solitud perquè son massa bones per ser veritat.

Sembla que el pitjor problema dels homes és que son dropos i fugen amb rapidesa si pensen que algú els requerirà un esforç suplementari per fer que les coses rutllin. La bona noticia es que això, com fer exercici, té una enorme recompensa, tant si és un cos escultural, com un esperit fet de acer i seda.

I tot això em fa pensar si tot aquest tribut a la joventut no és molt més una qüestió d’ésser fàcilment afalagat per la manca d’experiència, que una qüestió de pura bellesa.

Encara que no és veritat que els cavallers les prefereixin rosses. I una talla XS no ho faci més fàcil (dono fe). I tot i que hi ha dones realment dolentes i manipuladores, i bons homes que malgrat tot, encara ho intenten, crec que la proporció encara no és justa.

Espero que hi hagi algú allà fora que mereixi, no a mi o a les meves amigues, sinó el esforç que cada dia fem per convertir-nos a nosaltres mateixes en les millors dones que podem arribar a ser. I espero que creguin que val la pena intentar-ho.

I sabent que la perfecció no existeix, jo encara vull creure que hi deu haver algú perfecte per algú altre. I això és així, perquè si no ho cregués, com dimonis havia de trobar algú que ni tan sols penso que existeixi?

Cada cop que jo intento superar-me
tu creus que menteixo
o que intento enredar-te.

Per més coses que vulgui donar-te,
tu més te m’amagues
per que no pugui trobar-te.

Vaig pensar que eres el més coratjós
i resulta que no ets prou
per estimar-me de debò.

I si tingués que triar un altre cop
entre un camí solitari
i una vida sense amor.

No renunciaré a tot el que jo soc,
encara que pensi
que a tu això et farà por.

Pots menjar-te tot el que hi ha
quan arribis al més bo
no ho podràs ni tastar.

I això és el que passa
amb aquells que he estimat,
i encara em pregunto que puc haver fallat.

I la resposta és que jo no ho vaig fer,
només és que els homes
mai ho intenten de valent.

Perquè pensen que s’ha de fer un esforç,
i tenen por
de que els lliguis massa fort.

I encara que m’agradaria trobar-te,
se molt bé
que no em deixaràs impressionar-te


I que si ho fes, mai em donaries
l’oportunitat
de sentir el que diria.

I es per això que ara me’n he d’anar
Perquè tal com tu creus
Jo no puc ser veritat.

19/10/07

DEMASIADO BUENA PARA SER VERDAD

Como ya debéis saber si sois mujeres trabajadoras, madres, y os preocupáis razonablemente, no solo de la familia, sino de vuestra salud, imagen i perspectivas profesionales, lo más fácil es que os acusen de ser perfeccionistas.

Los hombres que hacen lo mismo son considerados buenos profesionales, y gente merecedora de confianza. Si pierden los papeles de vez en cuando es porque están razonablemente furiosos, pero si una mujer hace lo mismo, entonces es una histérica y está loca.

Ya se que la perfección no existe, pero el único modo que conozco de acercarse en lo posible es intentándolo con paciencia y esfuerzo. Y eso es absolutamente cosa de mujeres.

Porque, y por favor perdonadme si me equivoco, pero creo que los hombres no lo intentan con tanto afán. De hecho, por lo que a mi respecta, no he conocido un solo hombre que lo intentara en absoluto.

Y no soy yo sola. Conozco un montón de mujeres, maduras, independientes, emocionalmente bastante equilibradas, y atractivas, que se ven condenadas a la soledad, porque son demasiado buenas para ser verdad.

Parece que el peor problema con los hombres, es que son perezosos, y huyen con rapidez si piensan que alguien les va a requerir un esfuerzo suplementario para que las cosas funcionen. La buena noticia es que esto, como hacer ejercicio tiene una gran recompensa, tanto si se trata de un cuerpo escultural, como de un espíritu hecho de seda y acero.

Y todo esto me hace pensar, si éste culto a la juventud, no es mucho más una cuestión de verse fácilmente halagado por la falta de experiencia, que de pura belleza.

Aunque no es verdad que los caballeros las prefieran rubias. Y una talla XS no lo hace más fácil (doy fe). Y a pesar de que hay mujeres realmente malas y manipuladoras, y hombres que aún lo intentan, todavía creo que la proporción no es justa.

Espero que haya alguien ahí afuera que merezca, no a mi o a mis amigas, sino el esfuerzo que hacemos a diario para construirnos a nosotras mismas, lo mejor que podemos. Y espero que piensen que vale la pena intentarlo.

Y aunque la perfección no existe, todavía creo que si debe haber alguien perfecto para cada uno de nosotros. Porque si no lo creyera, como demonios podría encontrar a alguien que ni siquiera creo que exista?

Cuanto más intento superarme,
más crees que te miento
o que intento liarte.

Cuanto más tengo que darte
tú más te escondes
y no puedo encontrarte.

Creí que eras el más valiente,
pero no eres lo bastante
para quererme.

Y si tuviera que escoger otra vez
entre andar a solas
o vivir sin querer

No renunciaría a todo lo que soy,
aunque crea que por eso
me dirás: “Yo me voy”

Y si te sigues atiborrando,
cuando encuentres lo mejor
no podrás ni probarlo.

Eso me ocurrió
con los hombres que amé,
me pregunto en que me equivoqué.

La respuesta es que no fallé yo,
sino más bien que ellos
tienen miedo del amor.

Que deberían esforzarse más,
pero viven temiendo
que les quieras atar.

Tanto como yo quisiera conocerte
aún así se que nunca
me dejarás quererte

No me darías la oportunidad
de creer lo que digo
o escucharme al hablar.

Y es por eso que me tengo que ir
Porque tal como tu crees
Yo no debo existir.

TOO GOOD TO BE TRUE

As you may know if you’re a working woman, a mother, and you reasonably care about, not only your family, but your health, image and professional prospects, you’ll be easily blamed of being a perfectionist.

Men that do the same are good professionals and reliable people. If they lost their manners time to time, they’re reasonably angry, but if women do, they’re hysterical and insane.

I know that perfection doesn’t exist, but the only way I know to get near there is by trying hard. And that’s absolutely a female thing.

Because, and please forgive me if I’m wrong, but I think that men don’t try that hard. In fact, as far as I’m concerned I haven’t known a single man that did it.

And it’s not just me. I know a lot of mature, independent, emotionally quite balanced, and attractive women, that are damned to loneliness because they’re too good to be true.

Looks like the worse problem with men is that they’re lazy and they run away fast if they think someone is going to require a supplementary effort to make things going. The good news is that this, like exercising, has a huge reward whether it is a sculptural body or a soul made of silk and steel.

And all that make me think if that tribute to youth is much more a question of being easily flattered for lack of experience, than a question of pure beauty.

Although is not true that gentlemen prefer blondes. And a XS size doesn’t make it easier (I swear). And in spite that there are women that are really bad and manipulative, and good men that still try, I think the rate is not yet fair.

I hope there’re some people out there that deserve, not me or my friends, but the struggle we make everyday for building ourselves as the best us we could possibly be. And I hope that they think that it’s worth trying.

As much as perfection doesn’t exist, I still believe that there must be the one perfect for each other. And that’s because if I didn’t, how the hell could I find someone who I think that may not exist?

The more I try to reach my best,
the more you think
I’m a liar or I fake.

The more I have to give to you,
the more you hide
cause I’m not true.

I thought you were the bravest man.
But you’re not enough
to love me then.

And if I have to chose between
a lonely way
or a loveless breath.

I wouldn’t give up to myself,
although I think
you would try less.

You will go on eating all the pastries,
when you reach the best
sickness won’t let you taste it.

That might be the thing
with men I’ve known.
I was wondering what I did wrong

The answer is I did anything,
must be that men
never try the worth things.

Cause they should have to make an effort,
and they’re afraid
they would be tied for.

As much as I would like to know you
I know you wouldn’t
let me impress you

Cause if I did you wouldn’t give me
the chance to know me
or believe me.

And so that now, I have to leave.
Cause as you think
I might not exist.

26/9/07

A WOMAN'S LOOK

It’s not a question of weight, of more or less fashionable beauty, or sex appeal, is much more a question of sanity and inner balance. Like dragonfly, it’s the strength of what looks like fragile, the eternal female, the relentless persistence of a sensitivity that will never yield to discouragement.

It’s the ethereal versatility, the vulnerability, the ability to understand, to apprehend the indefinite. It’s the empathy that provides the awareness of being eternal and endurable, the enormous resilience of Phoenix Bird, reborn from their own ashes.

And that’s because most of the time our weaknesses are our power. Like the boxer who knows that his strength is not his best, and learns how to avoid punches and take advantage of the right moment to turn his adversaries’ flaws against them.

Used to be hostages in an old sexist society, Hardened by the daily life training, that others avoid quietly, slipping their responsibilities in some others hands, women have another way to see the world.

Fed by the conviction of what is fair, reasonable and not necessarily aggressive. Aware that compassion and hope are not weaknesses but a magical cure that dissolves hatred which venomously corrodes those that don’t believe in them. Knowing that their male partners are carrying away lots of vulnerability (even physical), although they try hard to hide it.

Women’s apparent frailty hides a hard soul, clear and valuable like a diamond. Flexible like bamboo that bends under the wind to stand back when it’s over. A shelter for the tired hearts, with a word always ready to encouragement, with a gesture that lends a hand to fight disappointment.

Powerful with the legitimate power that confers competence, patience and constancy, and the inexhaustible ability of endless fighting. Friends, mothers, sisters, who you can always depend on, in your breakdowns. Those that eventually don’t age, because every wrinkle is nothing but collecting knowledge, understanding and serenity.

You who look at the world with another eye, with the kindness which what you behold children’s naughtiness, with the infinite justice you would like your kids to inherit. You that always wear the armor of the most tempered steel for daily fight, and even so you keep untouched underneath, no crease, no stain, the silky dress of your fondness.

I’d like to raise your prayers to a court of high justice. One which could actually listen to weak and unprotected people’s cry, one that truly distributes resources with fairness, attending to real value and ability… And that’s because in that world that sometimes appears so left aside of God Father’s hands, I whish that He looked at us with a motherly eye, with a woman’s look.

AMB ULLS DE DONA

No és una qüestió de pes, de cànons de bellesa més o menys de moda, o de sex-appeal, és més aviat, una qüestió de salut mental i d’equilibri interior. Com el vol de la libèl·lula, és la fortalesa d’una fragilitat només aparent, l’etern femení, la implacable persistència d’una sensibilitat que mai cedeix al descoratjament.

És la etèria versatilitat, la vulnerabilitat, la capacitat de comprendre, d’aprehendre el que és inaprehensible. És l’empatia del que es reconeix etern i perdurable, la immensa resiliència de Au Fènix que reneix de les seves pròpies cendres.

I és que moltes vegades en la nostre debilitat és on rau la nostra fortalesa. Com el boxejador que coneix que el seu punt fort no és la seva força, i aprèn a esquivar els cops i aprofitar el moment oportú, per jugar amb el defectes del seu adversari tornant-los en contra seva.

Acostumades a ser hostatges en una vella societat masclista, endurides per l’entrenament de la vida diària, que altres defugen silenciosament esmunyint les seves responsabilitats en altres mans, les dones tenim una altra manera de contemplar la vida.

Alimentades per la convicció del que és just, raonable, i no necessàriament agressiu. Coneixedores que la compassió i l’esperança no son debilitats, sinó cures màgiques que dissolen l’odi que verinosament corrou aquells que no creuen en elles. Sabedores de la vulnerabilitat (inclús física) que encara que ells s’esforcin per amagar-la, encara arrosseguen els seus companys masculins de viatge.

La aparent fragilitat d’una dona, amaga un ànima dura, transparent i valuosa com el diamant. Flexibles com el bambú que es doblega al vent per després tornar a aixecar-se. Refugi de cors cansats, amb un mot sempre a punt per l’ànim, i un gest sempre a mà per combatre el descoratjament.

Poderoses amb el poder legítim que atorga la competència, la paciència, la constància i la capacitat inesgotable de continuar lluitant. Amigues, mares, germanes, a les que sempre es pot recórrer en les hores baixes. Aquelles a les que el temps no envelleix, per que cada arrua no és més que saviesa, comprensió i serenitat acumulades.

Vosaltres que sabeu mirar el món amb uns altres ulls, amb la bondat amb que es contemplen les entremaliadures dels infants, amb la infinita justícia amb que us agradaria obsequiar als vostres fills. Que us vestiu amb l’armadura del més temperat acer per a la lluita diària, i tot i això conserveu a sota, sense arrua i sense màcula, el vestit de seda de la vostra tendresa.

Com m’agradaria poder elevar les vostres pregàries a un tribunal de suprema justícia. A un que sentís de debò el plor dels febles i els desprotegits, a un que repartís amb equitat els recursos, atenent a mèrits i capacitats reals... I és que en aquest món que sovint sembla tant deixat de la mà de Déu pare, jo desitjaria que aquest ens mirés de tant en tant amb la mirada de la mare, amb els ulls d’una dona.

25/9/07

CON MIRADA DE MUJER

No es una cuestión de peso, de cánones de belleza más o menos en boga, o de sex-appeal, es más bien una cuestión de salud mental y de equilibrio interior. Como el vuelo de la libélula, es la fortaleza de una fragilidad solo aparente, el eterno femenino, la implacable persistencia de una sensibilidad que jamás se rinde al desaliento.

Es la etérea versatilidad, la vulnerabilidad, la capacidad de comprender, de aprehender lo inaprensible. Es la empatía de lo que se sabe eterno y perdurable, la inmensa resiliencia del Ave Fénix que renace de sus propias cenizas.

Y es que muchas veces es en nuestra debilidad dónde reside nuestra fortaleza. Como el boxeador que sabedor de que su punto fuerte no es la fuerza aprende a esquivar los golpes y a aprovechar el momento oportuno, para jugar con los defectos de su enemigo volviéndolos en su contra.

Acostumbradas a ser rehenes en una vieja sociedad machista, endurecidas por el entrenamiento de la vida diaria, que otros evaden silenciosamente deslizando sus responsabilidades en sus manos, las mujeres tenemos otro modo de ver la vida.

Alimentadas por la convicción de lo que es justo, razonable y no necesariamente agresivo. Conocedoras de que la compasión y la esperanza no son debilidades, sino curas mágicas que disuelven el odio que corroe venenoso a los que no creen en ellas. Sabedoras de la vulnerabilidad (incluso física), que aunque ellos se esfuercen en esconder con premura, aún arrastran sus compañeros masculinos de viaje.

La aparente fragilidad de una mujer, esconde un alma dura, transparente y valiosa como el diamante. Flexibles como el bambú que se dobla al viento para luego volver a levantarse. Refugio de almas cansadas, con una palabra siempre a punto para el ánimo, con un gesto siempre a mano para combatir el desaliento.

Poderosas con el poder legítimo que otorga la competencia, la paciencia, la constancia y la capacidad inagotable de seguir luchando. Amigas, madres, hermanas, a las que siempre se puede recurrir en las horas bajas. Aquellas a las que el tiempo no envejece, por que cada arruga no es sino sabiduría, comprensión y serenidad acumuladas.

Vosotras que sabéis mirar al mundo con otros ojos, con la bondad con que se contemplan las travesuras de la infancia, con la infinita justicia con que os gustaría obsequiar a vuestros hijos. Que os vestís con la armadura del más templado acero para la lucha diaria, y aún así conserváis intacto bajo ella, sin arruga y sin mácula el traje de seda de vuestra ternura.

Como me gustaría poder elevar vuestras súplicas a un tribunal de suprema justicia. A uno que oyera de verdad el llanto de débiles y desprotegidos, a uno que repartiera con equidad los recursos, atendiendo a méritos y capacidades reales… Y es que en éste mundo que a veces parece tan dejado de la mano de Dios padre, yo desearía que éste nos mirara de vez en cuando con ojos de madre, con mirada de mujer.

28/6/07

LA CONTRASEÑA UNIVERSAL

Contraseña, password, keyword,… esa cosa tan molesta y tan útil que nos llena la cabeza de combinaciones alfanuméricas que tanto cuestan de recordar al volver de vacaciones. Como me gustaría encontrar una contraseña universal para la comunicación humana. Una que dijera al mismo tiempo, no desconfíes de mi, pero no me subestimes; te quiero, pero eso no significa que me haya olvidado de quererme a mi misma; o seré generosa, pero conservando un sano egoísmo.

Como me gustaría, sobre todo encontrar una contraseña que sirviera para acceder a las mentes de nuestros adolescentes, tan fácilmente confundidos por esta sociedad tan compleja. Que difícil encontrar una palabra que sirva… porque los idiomas se pueden aprender, pero lo realmente complicado es la traducción simultánea en el mismo idioma… sobre todo cuando se es madre.

Porque a veces las palabras se nos enredan, y según quien las diga se nos enredan aún más. Responsabilidad, esa palabra tan larga y que suena tan pesada, y que no es sino la “habilidad” de “responder” adecuadamente a un estímulo.

Atrapada entre una generación que no tenía derechos, y quería ser mayor para alcanzarlos, y otra que los tiene todos, a veces a costa de los de sus mayores, la educación, que curiosamente rima con manipulación, no es tarea fácil. Por que no se puede pretender cambiar a quien no quiere ser cambiado.

En una sociedad donde aparentemente la letra ya no entra con sangre, pero donde aún demasiadas veces las armas se cuelan en las escuelas, que importante me parece a mí esa hipotética contraseña.

Un arma incruenta capaz de abrir todo un mundo a la conciencia dispuesta a apretar esa tecla. A quien no quiere seguir durmiendo el coma inducido del “allí voy porque van todos”, generalmente para enriquecer a unos pocos a costa de la salud de otros muchos, eso si, con una buena campaña de marketing.

En un mundo donde las compañías de telecomunicaciones nos manipulan a placer, porque todos queremos estar conectados, sentirnos parte de algo. Se me ocurre que somos un delicado equilibrio de energías, y que descubrir aquellas cosas que nos mantienen en pie, con la cabeza erguida; descubrir quienes somos y de donde venimos, y sobre todo a donde vamos, es algo que lleva su tiempo.

Se me ocurre que quizás toda la vida es un camino de autodescubrimiento. Que es importante levantarse cada día con la cabeza despejada y los ojos bien abiertos, a la caza y captura de nuestro mayor tesoro, nuestro propio aprendizaje, nuestra propia vida. Por que solo a través del autoconocimiento y de la autoestima, es posible el conocimiento y la estima de otros. Por que descubrir y salvaguardar los límites de nuestras diferencias y similitudes, es vital para mantener el equilibrio.

Me parece que si hay una contraseña, una palabra puente que nos puede conectar con cualquiera. Pero es un camino con dos direcciones, una vía que no se puede andar solo. Un abrazo donde si uno falla el otro se afloja, aunque no quiera, y cae.

Y si tenéis la suerte de encontrar por el camino a las personas correctas, de las que podáis aprender y a las que podáis enseñar, os daréis cuenta que esa contraseña existe, y la palabra es RESPETO.

SI ACABAS POR CONOCERTE, RESPETARTE, Y AMARTE A TI MISMO… YA TIENES SUERTE.

SI CONSIGUES AYUDAR A ALGUIEN MÁS A HACER ESTO… ENTONCES TU VIDA ES UN ÉXITO TOTAL.

LA CONTRASENYA UNIVERSAL

La paraula clau, el password, la contrasenya... aquella cosa tan molesta i tan útil que ens omple el cap de combinacions alfanumèriques que tant costen de recordar al tornar de les vacances. Com m’agradaria trobar una contrasenya universal per a la comunicació humana. Una que digués al mateix temps, no desconfiïs de mi, però no em subestimis; t’estimo però això no significa que m’hagi oblidat d’estimar-me a mi mateixa; o seré generosa però conservant un sà egoisme.

Com m’agradaria sobre tot, trobar una paraula clau que servís per accedir a les ments dels nostres adolescents, tan fàcilment confosos per aquesta societat tan complexa. Que difícil trobar una paraula que serveixi... perquè els idiomes es poden aprendre, però el que realment és complicat és la traducció simultània en el mateix idioma.... sobre tot quan s’és mare.

Perquè de vegades les paraules se’ns enreden, i segons qui les digui encara se’ns enreden més. Responsabilitat, aquella paraula tan llarga i que sona tan pesada, i que no és sinó la “habilitat” de “respondre” adequadament a un estímul.

Atrapada entre una generació que no tenia drets, i volia ser gran per assolir-los, i una altra que els té tots, de vegades a costa dels drets dels adults, la educació, que curiosament rima amb manipulació, no es tasca fàcil. Perquè no es pot pretendre canviar a qui no vol ser canviat.

En una societat on aparentment la lletra ja no entra amb sang, però on encara masses vegades les armes es colen a les escoles, que important me sembla a mi aquesta hipotètica contrasenya.

Una arma incruenta capaç d’obrir tot un món a la consciencia disposada a prémer aquesta tecla. A qui no vol continuar dormint el coma induït del “allà vaig perquè hi van tots”, generalment per enriquir a uns pocs a costa de la salut d’altres molts, això si, amb una bona campanya de màrqueting.

En un món on les companyies de telecomunicacions ens manipulen a plaer, perquè tots volem estar connectats, sentir-nos part d’alguna cosa. Se m’acudeix que som un delicat equilibri d’energies, i que descobrir aquelles coses que ens mantenen dempeus, amb el cap aixecat; descobrir qui som, d’on venim, i sobre tot on anem, és quelcom que porta el seu temps.

I penso que potser tota la vida és un camí d’autodescobriment. Que és vital aixecar-se cada dia amb el cap despert i els ull ben oberts, a la caça i captura del nostre tresor més preuat, el nostre propi aprenentatge, la nostra pròpia vida. Perquè sols mitjançant l’autoconeixement i l’autoestima, és possible el coneixement i l’estima dels altres. Perquè descobrir i salvaguardar els límits de les nostres diferències i similituds, és la clau per mantenir l’equilibri.

Em sembla que si existeix una contrasenya, una paraula pont que ens pot connectar amb qualsevol. Però és un camí amb dues direccions, una passeig que no es pot fer sol. Una abraçada on quan un dels dos falla, l’altre s’afluixa, encara que no vulgui, i cau.

I si teniu la sort de trobar pel camí a les persones correctes, de les que en podeu aprendre i a les que podeu ensenyar, us en donareu que aquesta contrasenya existeix, i la paraula és RESPECTE.

SI ACABEU PER CONÈIXER-VOS, RESPECTAR-VOS, I ESTIMAR-VOS A VOSALTRES MATEIXOS.... JA HEU TINGUT SORT.
SI CONSEGUIU AJUDAR A ALGÚ MÉS A FER AIXÒ... LLAVORS LA VOSTRA VIDA ÉS UN ÉXIT COMPLERT.

THE UNIVERSAL PASSWORD

Password, keyword… that thing so bothering and useful that fulfills our heads with alphanumerical combinations that is so hard to remember when coming back from holidays. How much I would like to find a universal password for human communication. One which says at the same time, don’t mistrust me, but don’t underestimate me; I love you, but that doesn’t mean that I forget about loving myself; or I’ll be generous, but keeping a healthy level of selfishness.

How much I’d like to find a helpful password to reach our teenagers’ minds, so easily confounded by this complex society. How difficult it’s getting the right word… because languages, you can learn them, but the really complicated thing is simultaneous translation in the same language… especially if you’re a mother.

Sometimes words get entangled, and depending on who’s talking they get even more into a mess. Responsibility, this long word that sounds so tough, and it’s nothing but the “ability” to properly “respond” to a stimulus.

Trapped between a generation that didn’t have any rights, which wanted to grow up and reach them, and another one that’s got them all, sometimes to the detriment of the adults, education which curiously rhymes with manipulation, is not that easy. Because you can’t change people if they don’t want to.

In that modern society where apparently learning doesn’t come with bleeding, but where too often weapons get into the schools, how important seems to me to find out this hypothetical keyword.

A bloodless arm, able to open a whole world to the consciousness willing to press this key. To the ones that don’t want to go on sleeping the induced comma of “everybody goes, so I’m going”, generally to do well a few people at other’s expense and even health. Of course, always involving, a very good marketing plan.

In a world where telecommunications companies are taking advantage, as much as they can, because everybody wants to be connected, feel like a part of something bigger. I wonder if we are anything but a delicate balance of energies, and finding out who we are, where we come from, and especially where are we going, takes some time.

I think that maybe our whole lives are a path of self discovering. And it’s vital waking up every morning with a lucid head, eyes wide open, seeking for our best treasure, our own apprenticeship, our own life. Only through self-knowledge and self-esteem it’s possible some others’ knowledge and esteem. So discovering and safeguarding the boundaries of our differences and resemblances, is which help us to keep balance.

It seems to me that there’s a keyword, a password that can connect us with everybody. But it’s a two ways road, a path that can’t be walked on our own. In this embrace if one fails, the other loosen and inevitably falls, no matter if they don’t want to.

So if you’re lucky to meet the right people in your way, the ones you can learn from and teach to, you will realize that this password actually exists, and the word is RESPECT.

IF YOU END UP BY KNOWING, RESPECTING AND LOVING YOURSELF… YOU’RE LUCKY.
IF YOU’RE ABLE HELPING SOMEBODY ELSE TO DO SO… THEN YOUR LIFE IS A COMPLETE SUCCESS

25/5/07

AMOR VERDADERO

Dedicado a todos nuestros auténticos, generosos, desinteresados, incondicionales amores, que nos apoyan para salir adelante cuando las circunstancias no lo ponen fácil.

Especialmente para Míriam Robles y Anna Gual, que han sido a diario, mi mejor apoyo en los últimos cuatro años. Esto se refiere específicamente a un mensaje de Míriam, capaz de captar los altos niveles de energía de una tercera persona a través de mis escritos.

En un mundo loco, donde las cosas no van tan bien, la capacidad de captar y generar éste sentimiento es un privilegio. Si, querida, seguro que de lo que aquí estamos hablando es de amor con mayúsculas. Y tiene mucho que ver con todos vosotros.

Respecto a mis propios crecientes niveles de adrenalina, la cosa es que yo le veo a él, y también te veo a ti, del mismo modo en que tu me ves a mi, y eso es un montón de amor flotando en el aire llenando mi vacío.

Supongo que es bastante normal que una niña de 7 años, que tiene que ver, oír y entender entre líneas lo que otros le esconden por que su madre se muere, desarrolle ésta especie de habilidad de “ver” a la gente.

Pero esa es otra historia. Lo que puedo ver ahora cuando me miro en el espejo, como si hubiera renacido en éstos últimos cuatro años, es aquella niña que solía escribir cuentos de hadas antes de que nadie le hiciera daño... Y todo eso es gracias a vosotras, mis queridas amigas, y probablemente también gracias a él.

Y es que a veces, cuando le miro, me parece que me veo a mi misma. Como en aquella foto, donde los dos llevamos chaquetas bastante viejas, y supongo que de algún modo queridas....

Ya sabéis que me encanta ser mujer, y siento que todo a su alrededor en esas convenciones, tiene que ver con nosotras. No creo que él se de cuenta de que parece haber algo más allá de su capacidad de hacer voces o interpretar personajes femeninos.

Algo que tiene que ver con hablar sobre iguales, cuando montones de mujeres son malheridas y asesinadas diariamente por aquellos que más deberían cuidarlas.

Y todo empezó con una simple frase en una canción. Me maravilló que un hombre fuera capaz de ver el cansancio de una mujer. Más tarde me sorprendió que alguien que parecía captar tan fácilmente nuestro espíritu (y esa es probablemente la base de sus extraordinarias interpretaciones femeninas), escribiera una y otra vez todas esas canciones de amor tan amargas.

Era como... tú puedes verlas, pero ellas no te ven a ti? Y ese debe ser un sentimiento que yo conozco muy bien.

Lo que yo quería averiguar, principalmente, es porqué aquellos a los que entiendes tan bien, no te escuchan? Y tuve una respuesta hace poco (como siempre sin siquiera preguntar)... Quizás se supone que debemos escribir sobre ello, esparcir el mensaje alrededor esperando que alguien lo revierta en aquellos que más necesitan oirlo.

Oí decir a alguien que tiene un montón de fans minusválidos. Creo que algunas minusvalías, algunas heridas internas, no son tan fáciles de ver, pero duelen de todos modos.

Y cuando veo a mujeres que no podían caminar por las calles sin sufrir ataques de pánico, cogiendo aviones, solas, superando sus miedos, cruzando océanos, solo para verlo. Ya me perdonareis si creo que el hombre se merece un monumento. Otros lo tienen por mucho menos.

Pero aún recuerdo que todo empezó con vosotras. Que no hubiera soportado aquel verano del 2003 sin vosotras, amigas. Que me ayudasteis a prepararme para el camino que ahora ando. Dondequiera que éste me lleve.

Y no creáis que no puedo ver vuestros defectos o los suyos. Esa es la parte de vuestra humanidad que me hace respetaros aún más, cuando os veo batallando con ello. Pero supongo que prefiero ver lo mejor de cada uno. Y ahora sé que no se puede amar lo que no es digno de nuestro respeto.

Creía que el amor me había sido negado, pero la verdad es que lo siento en todas partes, y tengo que daros las gracias por ello... A vosotras que habéis estado ahí desde el principio, a vosotras, estupendas y abiertas personas que leeréis cualquier cosa que yo escriba sin importaros el idioma...

Y me refiero aquí no solo a la que inspiró éste escrito con su mensaje, sino a toda amistad verdadera, que debe ser el más desinteresado, el más incondicional de todos los amores.

Ese amor al que puedes asirte cuando aquellos que más debían quererte no lo hacen...

Ese amor que os hace levantaros, queridas amigas, a las 5 de la madrugada, para acompañarme a la estación porque tenia que coger un avión. Y no hablaré de aquella llamada en mayo del 2005 a la que no hubiera sobrevivido sin vosotras.

Ese amor que me hace la vida más fácil cuando me hacéis pasteles, o reserváis hoteles por mi. Ese amor que os hizo coserme, o dibujarme, un par de alas para volar...

No soy tan joven o ingenua. Es una decisión muy meditada, la de ser positiva. Y es que creo que sólo tenemos dos opciones: tomar lo mejor de lo que te sucede (mientras intentas eludir lo peor) y ser feliz, o amargarte con la inmundicia con la que inevitablemente tendrás que batallar.

En cuanto a los hombres, ya sé que tienen sus defectos, pero también los tenemos las mujeres. Y sé que de todos modos, hay un montón de ellos ahí fuera intentándolo... Que puedo decir, soy una mujer de fe...

Así que mientras espero ese amor que prefiero creer que se retrasa, más que que me ha sido negado, me centraré en ese personaje que quiero que me/nos traiga un poco de esperanza, y porque no, mucha diversión.

Me alegro de que sintáis su energía (y la de las chicas también) a través de mi cuando vuelvo de alguna convención. Algún día, cuando el trabajo nos lo permita, os llevaré conmigo para que podáis conocerlos a todos.

Mientras tanto quería que supierais que no olvido ni a los que estáis cerca, ni a los más lejanos, fuera de mi alcance, aquellos con los que no pude pasar mucho tiempo mientras estuvieron aquí, pero cuyo amor aún puedo sentir alrededor.

Y lo más extraordinario es que recuerdo claramente que te dije (te escribí, en realidad, porque entonces te recuperabas de un accidente de coche) que brillabas cuando sonreías a ese chico que ahora ya es historia.

Y la cosa es que te dije que aquella era una de las tres más hermosas sonrisas que yo había visto nunca. Y la he visto de nuevo hace unos días, y me sonreías... a mi.

Así que mientras pueda verme a mi misma reflejada en vosotras a quienes realmente puedo amar, me doy cuenta que aunque no encuentre lo que estoy buscando, el amor está siempre alrededor.

Y la cuestión es que mientras os miro, con la confianza y respeto que me merecéis, he descubierto que puedo sentir mi propia sonrisa, ver mi reflejo en vosotras, y aprender a amarlo.

AMOR DE DEBÓ

Això està dedicat a tots els nostres veritables, generosos, autèntics, incondicionals amors, que ens recolzen per tirar endavant quan les circumstàncies de la vida no ho fan tan senzill.

Especialment per la Míriam Robles i l’Anna Gual, que han estat el meu recolzament diari durant els passats quatre anys. Això es refereix específicament a un missatge de la Míriam, capaç de captar els alts nivells d’energia d’una tercera persona, a través dels meus escrits.

En un món boig, on les coses no van gaire bé, la capacitat de captar i generar aquesta mena de sentiments és un privilegi. Si, maca, del que estem parlant aquí és d’amor amb majúscules. I tot té a veure amb vosaltres.

Pel que fa als meus propis creixents nivells d’adrenalina, la qüestió és que jo el puc veure a ell, i també et puc veure a tu, com tu em veus a mi, i aixó és un munt d’amor que flota a l’aire per omplir la meva buidor.

Suposo que és bastant normal que una nena de 7 anys que ha de veure, sentir i entendre entre línies, el que la gent l’amaga perquè la mama es mor, desenvolupi aquesta mena d’habilitat per “veure” als altres.

Però això és una altra història. El que puc veure ara quan em miro al mirall, com si hagués tornat a néixer aquests últims quatre anys, és aquella nena que escrivia contes de fades abans que li fessin cap mal. I us ho dec tot a vosaltres, estimades amigues... i probablement, també a ell.

I és que de vegades quan el miro a ell, me sembla que em veig a mi mateixa. Com en aquella foto en que els dos portem jaquetes bastant velles, i suposo que d’alguna manera estimades...

Ja sabeu com m’agrada ser una dona, i sento que tot al voltant d’ell en aquestes trobades és una qüestió de dones. Crec que ell no se’n adona que hi ha alguna cosa més enllà de la seva habilitat per fer veus femenines i interpretar-les.

Alguna cosa que té a veure amb ell parlant d’iguals quan un munt de dones cada dia son malferides i assassinades per aquells que se suposa que més n’haurien de tenir cura.

I tot va començar amb una senzilla frase d’una cançó. Em va meravellar que un home pogués veure el cansament d’una dona. Després em va sorprendre que algú que semblava captar tan fàcilment el nostre esperit (i aquesta és probablement la raó de les seves magnífiques interpretacions femenines), escrivís una i altra vegada totes aquelles cançons d’amor amargant.

Era com... tu pots veure-les però elles no et veuen a tu? I aquest deu ser un sentiment que jo conec prou bé.

El que jo volia averiguar, sobretot, és perquè la gent que tu entens tan bé, no t’escolta?
I no fa gaire he trobat la resposta (com sempre sense ni tan sols preguntar)... Potser estem destinats a escriure sobre això, escampar el missatge al voltant, esperant que algú el revertirà a aquells que més necessiten escoltar-lo.

Vaig sentir que algú deia que tenia un munt de fans minusvàlids. Crec que algunes minusvalideses, algunes ferides internes, no son fàcils de veure, però tot i això fan mal.

I quan veig dones que no podien caminar pels carrers sense tenir un atac de pànic, que ara agafen avions, totes soles, superant les seves pors, creuant oceans, només per veure’l. Ja me perdonareu si crec que l’home es mereix un monument. Alguns el tenen per menys.

Però encara me’n recordo que tot va començar amb vosaltres. Que jo no hauria suportat aquell estiu del 2003 sense vosaltres. Que em vau ajudar a emprendre el camí que estic fent ara. Allà on me vulgui portar.

I no penseu que no puc veure els vostres defectes o els d’ell. Aquella part de la vostra humanitat que em fa respectar-vos fins i tot més, quan us veig batallant amb ells. Però suposo que m’agrada agafar el millor de cadascú. Ara sé que no es pot estimar allò que no et mereix respecte.

Ja em pensava que l’amor m’havia estat negat, però el sento per tot arreu, i us he de donar les gràcies... Vosaltres que heu estat aquí amb mi des del principi, vosaltres, extraordinàries i obertes persones, que sé que llegireu qualsevol cosa que jo escrigui sense importar-vos en quin idioma.

I m’estic referint aquí no només a la persona que va inspirar el que escric amb el seu missatge, sinó també a cada veritable amistat, que deu ser el més generós i incondicional de tots el amors.

Aquell amor al que t’aferres quan aquells que t’havien d’estimar més no ho fan...

Aquell amor que us treu del llit a les 5 de la matinada per portar-me a l’estació perquè tinc que agafar un avió. I no parlaré d’aquella trucada al maig del 2005 a la que no hauria sobreviscut sense vosaltres.

Aquell amor que em fa la vida més fàcil quan em feu pastissos, i reserveu habitacions d’hotel per mi. Aquell amor que us va fer cosir-me, o dibuixar-me, un parell d’ales per volar...

No soc tan jove o ingènua. Això és una molt meditada decisió de ser positiva. Es que penso que només tenim dues opcions: prendre el millor del que et passa (mentre intentes evitar el dolent) i ser feliç, o amargar-te amb la inmundicia amb la que inevitablement hauràs de batallar.

Pel que fa als homes, sé que tenen els seus defectes, però les dones també. I també crec que hi ha un munt d’ells allà fora que si més no, ho intenten. Que puc dir, soc una dóna de fe...

Així és que mentre arriba aquell amor que prefereixo pensar que ve amb retard, que no pas que m’ha estat negat, me centraré en aquest personatge que vull que em/ens porti una mica d’esperança, i perquè no, un munt de diversió.

Me’n alegro que pugueu sentir la seva energia (i la de les noies també) a través de mi quan torno d’alguna trobada. Algun dia quan el treball ens ho permeti, us prendré amb mi perquè podeu conèixer a tothom.

Mentre tant, només volia fer vos saber que no oblido ni als propers, ni als llunyans, que estan fora del meu abast, amb els que no vaig poder passar molt de temps quan eren aquí, però dels quals encara sento el seu amor tot al voltant.

I el més extraordinari és, que recordo clarament haver-te dit (escriure’t en realitat, perquè estaves recuperant-te d’un accident de cotxe llavors), que brillaves quan somreies a aquell noi que ja ha passat a la història.

I la qüestió és que et vaig dir que aquell era un dels tres més bonics somriures que jo havia vist mai. I no fa gaire que l’he tornat a veure, i em somreies... a mi.

Així és que mentre em pugui veure reflectida en vosaltres, magnífiques persones a las que puc sincerament estimar, me’n adono que encara que no pugui trobar allò que sempre he volgut, l’amor és al meu voltant.

I la cosa és que mentre us miro, amics en qui puc realment confiar i respectar, he descobert que puc sentir el meu somriure, veure el meu reflex en el vostre mirall, i aprendre a estimar-lo.

TRUE LOVE

This is dedicated to all of our real, generous, unselfish, unconditional loves that support us to keep going when circumstances are not that easy.

Specially to Miriam Robles and Anna Gual, who have been my very best daily support in the past four years. That refers specifically to a Miriam’s message, which catches somebody’s high energy levels through my writing.

In a mad world where things are not going that well, being able to receive and generate that kind of feeling is a privilege. Yes dear, what we’re talking about here, must be love in caps. And it’s all about you.

For my own increasing adrenaline levels, the thing is that I can see him, and I can also see you, as you can see me, and that’s a lot of love floating in the air fulfilling my emptiness.

I guess it’s quite normal that a child who has to see, heard and understand, between lines, what the elders are hiding to her (by the age of 7) because mummy is dying, develops this kind of ability to “see” people.

But that’s another story. What I can see now when I look in the mirror, like I’ve been reborn in these past four years, is that little girl who used to write fairy tales, before all the damage was inflicted… And that’s all because of you, my dear friends… and probably, also, because of him.

It’s just that sometimes when I look at him I can see quite a lot of myself. Like this photograph, where we both are wearing old, I guess somehow beloved jackets…

You know how much I like everything about being a woman, and I feel like around him in these meetings it’s all about that. I think he’s not aware there’s something beyond his ability to make female voices and perform.

Something concerning him talking about equals when lots of women are bad wounded and killed everyday for the ones who were supposed to take care of them.

And it all started with a single sentence in a song. I got amazed that a man could see a woman’s tiredness. Later I got shocked that someone who seemed to catch so easily women’s souls (that’s probably the reason for his magnificent female performances), wrote once and again all that bitter love songs.

It was just like… you can see them, but they can’t see you? And that might be a feeling that I know about very well.

What I wanted to find out, mostly, is why people you understand that well, won’t listen? And I had an answer recently (as always without even asking)… Maybe we are supposed to write about it, spread the message all around, hoping that somebody will revert it to the ones who need the more to know about it.

I heard someone saying that he’s got a lot of disabled fans. I think some disabilities, some internal wounds, are not easy to notice, but anyway they hurt.

And when I see women that couldn’t walk on the streets without having a panic attack, that are now taking planes on their own, overcoming their fears, crossing oceans, just to see him. You have to forgive me if I believe the man deserves a monument. Some people’ve got it for less.

But I still remember that it all started with you. That I couldn’t have managed that summer 2003 without you guys. That you helped me to get ready for the path I’m walking now. Wherever it’s leading me.

And don’t think I can’t see your flaws or his. That’s a part of your humanity that make me respect you even more, when I see you fighting them. But I guess I like taking the best of you. I know now that you cannot love what you can’t respect.

I thought that for love I was denied, but I feel it everywhere, and I have to thank you for that…. You, who’ve been there from the very beginning, you, magnificent open minded people who will read anything I write no matter the language…

I’m referring here, not just the one who inspired this writing whit her message, but every true friendship, which must be the more unselfish, the more unconditional of all loves.

That love that supports you when the ones who were supposed to love you the more didn’t….

That love that got you, dear people, out of bed at 5 a.m. to drive me to the station, cause I had to catch a plane. I’m not talking about that phone call in May 2005, that I couldn’t have survived without you.

That love that make my life easier when you cook pastries or make reservations for me. That love that made you sew me, or draw me, a couple of wings to fly…

I’m not that young or naïf. There’s a very meditated decision of being positive here. I just think you’ve got two choices: take the best of what happen to you (while trying to avoid bad things) and be happy, or embitter yourself with filth you inevitably will have to fight.

For men, I know they have their flaws, but so do women. And I know also, there’s a lot of them out there trying… What can I say, I’m a believer…

So while I’m waiting for that love who’s much more delayed than denied, I’m focusing on that character I hope will bring me/us a little bit of hope, and why not, a lot of fun.

I’m glad you can feel his energy (and the ladies’ too) through me, when I’m back from one of the meetings. One day when work commitments allow us I’m taking you with me to meet all of them.

Meanwhile I just wanted to make you know that I won’t forget neither the closers, nor the furthers, out of my reach, that I couldn’t spent much time with while they were here, but whose love I still feel all around.

And the most amazing thing is, I remember clearly telling you (writing actually, you were recovering from a car crash at that point) that you glowed when you smiled at that boy that now is a past history.

As I said, that was one of the three more amazing smiles I’ve ever seen. And I’ve just seen that smile again a few days ago, and you were smiling… at me.

So while I could see myself reflected in you people that I can really love, I realized that although I can’t find the love I’ve always wanted, love is all around.

And the thing is that by looking at you, people I can truly trust and respect, I’ve found out that I can feel my own smile, see my own reflection in your mirror, and learn to love it.

24/4/07

CAVALLERS I DRACS

Diu la llegenda que un drac rondava pels voltants de un petit poblet causant enormes destrosses amb el seu alè pestilent. Els habitants del petit poble, desesperats per la desolació que la bèstia els hi portava, van acordar oferir periòdicament un sacrifici humà a l’animal, per tal de que aquest els deixés en pau.

Com era, com està manat, un poble just i democràtic, triaven la víctima per sorteig. I semblava que la cosa funcionés, perquè la bèstia els va deixar estar per un llarg temps. Però succeí que un dia, la filla del rei va ésser escollida pel sacrifici.

Ni el rei, que era un home just, ni la bonica i noble princesa, varen acceptar la proposta de molts dels seus generosos súbdits que s’oferien per ser sacrificats en el lloc de la princesa.

Quan va arribar el dia, la jove va caminar valerosament cap a la muntanya on havia de morir a les urpes del drac. Però vet aquí que un noble cavaller amb brillant armadura daurada arribà a lloms d’un cavall blanc, per rescatar a la valerosa princesa.

El cavaller ferí de mort al drac, i el donà a la princesa perquè ella mateixa s’endugué la bèstia a morir al poblat.

Diu la llegenda, que on es va vessar la sang del drac va brotar un preciós roser de roses vermelles.

També es diu, que l’agraït rei va oferir la mà de la princesa al cavaller en matrimoni; però aquest va refusar la proposta, al·legant QUE NO LA MEREIXIA! I va desaparèixer per continuar matant dracs, i mai més no s’el va tornar a veure per aquells paratges.

Bonica com és la llegenda, que ens ha deixat la no menys bonica tradició de regalar roses vermelles el dia que honorem al valerós cavaller Sant Jordi, me pregunto si no hauria sigut més valent quedar-se i fer mèrits per merèixer la princesa, que continuar deambulant pels camins, mig-matant bèsties que podrien potser tornar a la vida en les mans innocents de les seves víctimes.

Qui necessitava ser salvat, la princesa o el cavaller?

Va salvar Sant Jordi a la princesa perquè aquesta volia ser salvada?

Hauríem d’esperar al cavaller de brillant armadura que ens matés un drac i ens salvés, o hauríem de salvar-nos nosaltres mateixos dels nostres propis dimonis?

Qui hauria de salvar a qui? Homes a dones? Dones a homes? Pares a fills? Fills a pares?

Crec que la salvació està en la voluntat de ser salvat. Que cada dia ens salvem els uns als altres “a poc a poc”, i que ni tan sols ens adonem del que estem fent. Entre amics o parents, homes o dones, pares o fills, coneguts o desconeguts... No és necessària una heroïcitat, de vegades n’hi ha prou amb una paraula, o un gest. Res amb pompa o grandesa, així que es fa necessari mantenir els ulls ben oberts, i l’oïda ben desperta per tal de poder distingir tots aquells petits miracles que cada dia ens porten una mica més lluny d’on pensàvem que podíem arribar, que cada dia fan néixer noves roses en el nostre camí.

Em pregunto si potser tots hi som aquí per salvar i ser salvats, per aprendre a mirar als altres amb uns altres ulls, per entendre que en general tots estem plens de bones intencions, encara que de vegades ens equivoquem. Per aprendre a confiar en el que és bo, al menys tant com desconfiem del dolent. Que cada dia podem ser a la vegada salvadors i salvats. Que podem aixecar-nos per sobre dels nostres desacords, aprendre dels nostres errors sense culpar-nos, i continuar amb pas ferm gaudint de les meravelles que el camí ens ofereix, donant un cop de mà al que cau, i agafant amb força la mà que ens ofereix ajuda.

Hi ha però una condició indispensable: intentar salvar si ens és possible i deixar-se sense por o desconfiança ser salvat.

KNIGHTS AND DRAGONS

Once upon a time, as tells the legend, a dragon that was wrecking havoc with its stinky breath in a little village. The villagers desperate by the desolation the beast was bringing them, agree to offer periodically a human sacrifice to the beast so that it stopped bothering them.

It was, as it is supposed to be, a democratic and fair village, so they picked up the victim by draw. It looked like it was working, because the beast leaved them alone for a long while. But it happened that one day, the King’s daughter was chosen for the sacrifice.

Nor the King, who was a fair man, neither the beautiful and brave princess, accepted the proposal from those generous people that offered themselves to take the sacrifice instead of their princess.

When the day arrived, she walked bravely to the mountain where she was supposed to die in the dragon’s jaws. But then, a noble knight with a golden armour, riding a white horse, showed up to rescue the courageous princess.

The knight badly wounded the dragon and he gave it to the princess so that she would take herself the beast to the village and it could die there.

The legend tells that where the dragon’s blood was dropped a beautiful red rosebush flourished.

It’s also said that the grateful King offered his daughter in marriage to the brave knight; but he refused the proposal, giving as an excuse that HE DIDN’T DESERVE HER! And he disappeared forever to go on killing dragons and he was never again seen in that land.

Beautiful as the legend is, that has given to us the not less beautiful tradition of giving roses as a present the day we honour the brave knight St. George, I wonder whether it wouldn’t have been more courageous to stay and do something to deserve the princess, than keep wandering, half-killing dragons that could possibly get back into life in their innocent victims’ hands.

Who needed to be saved, the princess or the knight?

Did St. George save the princess because she wanted to be saved?

Should we wait for the knight with a sparkling armour who kills the dragon and save us, or should we save ourselves from our own demons?

Who might save whom? Men to women? Women to men? Parents to children? Children to parents?

I think that salvation is in the will of being saved. That every day we save one to each other “just a little bit” and we don’t even realize that we’re doing so. Between friends or relatives, men or women, parents or children, acquaintances or strangers... There’s no need of a heroic deed, sometimes just a word is enough, or maybe a little gesture. Nothing marvelous or magnificent, so that it’s necessary to keep our eyes wide opened, and to prick up our ears so we can distinguish all the little miracles that every day take us furthest than we thought we could go, that every day make new roses sprout in our path.

I wonder whether we are all here to save one to each other, to learn to see each other in a different way and to understand that we are mostly full of good purposes, even though sometimes we get wrong. To learn trusting in goodness, at least as much as we mistrust evilness. That every day we can be at the same time the one who saves their fellows and the one who’s being saved. We can raise our goodwill over our disagreements and little fights, learn from our mistakes not blaming ourselves, and go ahead stepping hard enjoying the wonders the way brings us, holding hands with who’s falling, and grabbing tight the hand that’s stretched to us.

Although there’s a requirement: to try hard, if possible, saving people, and be willing, with no suspicion to be saved.

19/4/07

CABALLEROS Y DRAGONES

Cuenta la leyenda que un dragón asolaba un poblado con su aliento pestilente. Los lugareños, desesperados por la desolación que el monstruo les traía, acordaron ofrecer periódicamente un sacrificio humano a la bestia para que éste les dejara en paz.

Como era un pueblo democrático y justo, como está mandado, la víctima se elegía por sorteo. Y el sistema parecía funcionar, porque la bestia dejó de molestarlos. Pero hete aquí que un día, fue elegida para el sacrificio la hija del Rey.

Tanto el monarca, que era un hombre justo, como la bella y valerosa dama, rechazaron los generosos ofrecimientos de aquellos que ofrecían su propio sacrificio en lugar del de la princesa.

Llegado el día, ésta se encaminó valerosa hasta la montaña donde había de perecer a manos del dragón. Pero he aquí, que un noble caballero de armadura dorada, cabalgando sobre un blanco corcel, acudió al rescate de la valerosa princesa.

El caballero hirió de muerte al dragón y lo entregó a la princesa para que ella misma lo condujera a morir al poblado.

Cuenta la leyenda que donde cayó la sangre del dragón floreció un hermoso rosal de rosas rojas.

También cuenta la leyenda que el rey agradecido, ofreció la mano de su hija al valeroso caballero, y que éste alegando QUE NO LA MERECIA! rehusó y desapareció para seguir matando dragones y no volver a ser visto jamás por esos parajes.

Hermosa como es la leyenda, que nos ha dejado la no menos hermosa tradición de regalar rosas en el día en que se honra al valeroso caballero Sant Jordi, me pregunto si no hubiera sido más valiente quedarse y hacer méritos por la princesa, que seguir sin rumbo, mediomatando bestias que pudieran tal vez revivir en manos de sus inocentes víctimas.

Quién necesitaba ser salvado, la princesa, o el caballero?

Salvó Sant Jordi a la princesa porque esta quería ser salvada?

Debemos esperar al caballero de brillante armadura que nos mate un dragón y nos salve, o debemos salvarnos por nosotros mismos de nuestros propios demonios?

Quién debe salvar a quién? Hombres a mujeres? Mujeres a hombres? Padres a hijos? Hijos a padres?

Se me ocurre que la salvación está en la voluntad de ser salvado. Que cada día de “a poquitos” nos salvamos los unos a los otros sin apenas darnos cuenta. Entre amigos o parientes, hombres o mujeres, progenitores o descendientes, conocidos o desconocidos... No es necesario un acto heroico, a veces basta una palabra o un pequeño gesto. Nada pomposo ni grandilocuente, por lo que se hace necesario aguzar la vista y el oído para distinguir los pequeños milagros que cada día nos llevan más allá de donde pensábamos llegar, que cada día hacen nacer nuevas rosas en nuestro camino.

Se me ocurre que estamos aquí para salvarnos los unos a los otros, para aprender a mirarnos de otro modo y a entender que en general, estamos cargados de buenas intenciones, aunque a veces nos equivoquemos. Para aprender a confiar en lo bueno, al menos tanto como desconfiamos de lo malo. Que cada día podemos ser a la vez, salvadores y salvados. Levantarnos sobre nuestras pequeñas discordancias y rencores, aprender de nuestros errores sin culparnos, y seguir andando con el paso firme disfrutando las maravillas que el camino nos ofrece, tendiendo la mano a quien se cae y agarrando con firmeza la mano que nos es tendida.

Eso si, condición imprescindible en esta vida es desear en lo posible salvar, y dejarse sin reservas o temores ser salvado.