CAVALLERS I DRACS

Diu la llegenda que un drac rondava pels voltants de un petit poblet causant enormes destrosses amb el seu alè pestilent. Els habitants del petit poble, desesperats per la desolació que la bèstia els hi portava, van acordar oferir periòdicament un sacrifici humà a l’animal, per tal de que aquest els deixés en pau.

Com era, com està manat, un poble just i democràtic, triaven la víctima per sorteig. I semblava que la cosa funcionés, perquè la bèstia els va deixar estar per un llarg temps. Però succeí que un dia, la filla del rei va ésser escollida pel sacrifici.

Ni el rei, que era un home just, ni la bonica i noble princesa, varen acceptar la proposta de molts dels seus generosos súbdits que s’oferien per ser sacrificats en el lloc de la princesa.

Quan va arribar el dia, la jove va caminar valerosament cap a la muntanya on havia de morir a les urpes del drac. Però vet aquí que un noble cavaller amb brillant armadura daurada arribà a lloms d’un cavall blanc, per rescatar a la valerosa princesa.

El cavaller ferí de mort al drac, i el donà a la princesa perquè ella mateixa s’endugué la bèstia a morir al poblat.

Diu la llegenda, que on es va vessar la sang del drac va brotar un preciós roser de roses vermelles.

També es diu, que l’agraït rei va oferir la mà de la princesa al cavaller en matrimoni; però aquest va refusar la proposta, al·legant QUE NO LA MEREIXIA! I va desaparèixer per continuar matant dracs, i mai més no s’el va tornar a veure per aquells paratges.

Bonica com és la llegenda, que ens ha deixat la no menys bonica tradició de regalar roses vermelles el dia que honorem al valerós cavaller Sant Jordi, me pregunto si no hauria sigut més valent quedar-se i fer mèrits per merèixer la princesa, que continuar deambulant pels camins, mig-matant bèsties que podrien potser tornar a la vida en les mans innocents de les seves víctimes.

Qui necessitava ser salvat, la princesa o el cavaller?

Va salvar Sant Jordi a la princesa perquè aquesta volia ser salvada?

Hauríem d’esperar al cavaller de brillant armadura que ens matés un drac i ens salvés, o hauríem de salvar-nos nosaltres mateixos dels nostres propis dimonis?

Qui hauria de salvar a qui? Homes a dones? Dones a homes? Pares a fills? Fills a pares?

Crec que la salvació està en la voluntat de ser salvat. Que cada dia ens salvem els uns als altres “a poc a poc”, i que ni tan sols ens adonem del que estem fent. Entre amics o parents, homes o dones, pares o fills, coneguts o desconeguts... No és necessària una heroïcitat, de vegades n’hi ha prou amb una paraula, o un gest. Res amb pompa o grandesa, així que es fa necessari mantenir els ulls ben oberts, i l’oïda ben desperta per tal de poder distingir tots aquells petits miracles que cada dia ens porten una mica més lluny d’on pensàvem que podíem arribar, que cada dia fan néixer noves roses en el nostre camí.

Em pregunto si potser tots hi som aquí per salvar i ser salvats, per aprendre a mirar als altres amb uns altres ulls, per entendre que en general tots estem plens de bones intencions, encara que de vegades ens equivoquem. Per aprendre a confiar en el que és bo, al menys tant com desconfiem del dolent. Que cada dia podem ser a la vegada salvadors i salvats. Que podem aixecar-nos per sobre dels nostres desacords, aprendre dels nostres errors sense culpar-nos, i continuar amb pas ferm gaudint de les meravelles que el camí ens ofereix, donant un cop de mà al que cau, i agafant amb força la mà que ens ofereix ajuda.

Hi ha però una condició indispensable: intentar salvar si ens és possible i deixar-se sense por o desconfiança ser salvat.