AMOR DE DEBÓ

Això està dedicat a tots els nostres veritables, generosos, autèntics, incondicionals amors, que ens recolzen per tirar endavant quan les circumstàncies de la vida no ho fan tan senzill.

Especialment per la Míriam Robles i l’Anna Gual, que han estat el meu recolzament diari durant els passats quatre anys. Això es refereix específicament a un missatge de la Míriam, capaç de captar els alts nivells d’energia d’una tercera persona, a través dels meus escrits.

En un món boig, on les coses no van gaire bé, la capacitat de captar i generar aquesta mena de sentiments és un privilegi. Si, maca, del que estem parlant aquí és d’amor amb majúscules. I tot té a veure amb vosaltres.

Pel que fa als meus propis creixents nivells d’adrenalina, la qüestió és que jo el puc veure a ell, i també et puc veure a tu, com tu em veus a mi, i aixó és un munt d’amor que flota a l’aire per omplir la meva buidor.

Suposo que és bastant normal que una nena de 7 anys que ha de veure, sentir i entendre entre línies, el que la gent l’amaga perquè la mama es mor, desenvolupi aquesta mena d’habilitat per “veure” als altres.

Però això és una altra història. El que puc veure ara quan em miro al mirall, com si hagués tornat a néixer aquests últims quatre anys, és aquella nena que escrivia contes de fades abans que li fessin cap mal. I us ho dec tot a vosaltres, estimades amigues... i probablement, també a ell.

I és que de vegades quan el miro a ell, me sembla que em veig a mi mateixa. Com en aquella foto en que els dos portem jaquetes bastant velles, i suposo que d’alguna manera estimades...

Ja sabeu com m’agrada ser una dona, i sento que tot al voltant d’ell en aquestes trobades és una qüestió de dones. Crec que ell no se’n adona que hi ha alguna cosa més enllà de la seva habilitat per fer veus femenines i interpretar-les.

Alguna cosa que té a veure amb ell parlant d’iguals quan un munt de dones cada dia son malferides i assassinades per aquells que se suposa que més n’haurien de tenir cura.

I tot va començar amb una senzilla frase d’una cançó. Em va meravellar que un home pogués veure el cansament d’una dona. Després em va sorprendre que algú que semblava captar tan fàcilment el nostre esperit (i aquesta és probablement la raó de les seves magnífiques interpretacions femenines), escrivís una i altra vegada totes aquelles cançons d’amor amargant.

Era com... tu pots veure-les però elles no et veuen a tu? I aquest deu ser un sentiment que jo conec prou bé.

El que jo volia averiguar, sobretot, és perquè la gent que tu entens tan bé, no t’escolta?
I no fa gaire he trobat la resposta (com sempre sense ni tan sols preguntar)... Potser estem destinats a escriure sobre això, escampar el missatge al voltant, esperant que algú el revertirà a aquells que més necessiten escoltar-lo.

Vaig sentir que algú deia que tenia un munt de fans minusvàlids. Crec que algunes minusvalideses, algunes ferides internes, no son fàcils de veure, però tot i això fan mal.

I quan veig dones que no podien caminar pels carrers sense tenir un atac de pànic, que ara agafen avions, totes soles, superant les seves pors, creuant oceans, només per veure’l. Ja me perdonareu si crec que l’home es mereix un monument. Alguns el tenen per menys.

Però encara me’n recordo que tot va començar amb vosaltres. Que jo no hauria suportat aquell estiu del 2003 sense vosaltres. Que em vau ajudar a emprendre el camí que estic fent ara. Allà on me vulgui portar.

I no penseu que no puc veure els vostres defectes o els d’ell. Aquella part de la vostra humanitat que em fa respectar-vos fins i tot més, quan us veig batallant amb ells. Però suposo que m’agrada agafar el millor de cadascú. Ara sé que no es pot estimar allò que no et mereix respecte.

Ja em pensava que l’amor m’havia estat negat, però el sento per tot arreu, i us he de donar les gràcies... Vosaltres que heu estat aquí amb mi des del principi, vosaltres, extraordinàries i obertes persones, que sé que llegireu qualsevol cosa que jo escrigui sense importar-vos en quin idioma.

I m’estic referint aquí no només a la persona que va inspirar el que escric amb el seu missatge, sinó també a cada veritable amistat, que deu ser el més generós i incondicional de tots el amors.

Aquell amor al que t’aferres quan aquells que t’havien d’estimar més no ho fan...

Aquell amor que us treu del llit a les 5 de la matinada per portar-me a l’estació perquè tinc que agafar un avió. I no parlaré d’aquella trucada al maig del 2005 a la que no hauria sobreviscut sense vosaltres.

Aquell amor que em fa la vida més fàcil quan em feu pastissos, i reserveu habitacions d’hotel per mi. Aquell amor que us va fer cosir-me, o dibuixar-me, un parell d’ales per volar...

No soc tan jove o ingènua. Això és una molt meditada decisió de ser positiva. Es que penso que només tenim dues opcions: prendre el millor del que et passa (mentre intentes evitar el dolent) i ser feliç, o amargar-te amb la inmundicia amb la que inevitablement hauràs de batallar.

Pel que fa als homes, sé que tenen els seus defectes, però les dones també. I també crec que hi ha un munt d’ells allà fora que si més no, ho intenten. Que puc dir, soc una dóna de fe...

Així és que mentre arriba aquell amor que prefereixo pensar que ve amb retard, que no pas que m’ha estat negat, me centraré en aquest personatge que vull que em/ens porti una mica d’esperança, i perquè no, un munt de diversió.

Me’n alegro que pugueu sentir la seva energia (i la de les noies també) a través de mi quan torno d’alguna trobada. Algun dia quan el treball ens ho permeti, us prendré amb mi perquè podeu conèixer a tothom.

Mentre tant, només volia fer vos saber que no oblido ni als propers, ni als llunyans, que estan fora del meu abast, amb els que no vaig poder passar molt de temps quan eren aquí, però dels quals encara sento el seu amor tot al voltant.

I el més extraordinari és, que recordo clarament haver-te dit (escriure’t en realitat, perquè estaves recuperant-te d’un accident de cotxe llavors), que brillaves quan somreies a aquell noi que ja ha passat a la història.

I la qüestió és que et vaig dir que aquell era un dels tres més bonics somriures que jo havia vist mai. I no fa gaire que l’he tornat a veure, i em somreies... a mi.

Així és que mentre em pugui veure reflectida en vosaltres, magnífiques persones a las que puc sincerament estimar, me’n adono que encara que no pugui trobar allò que sempre he volgut, l’amor és al meu voltant.

I la cosa és que mentre us miro, amics en qui puc realment confiar i respectar, he descobert que puc sentir el meu somriure, veure el meu reflex en el vostre mirall, i aprendre a estimar-lo.