LA CONTRASEÑA UNIVERSAL

Contraseña, password, keyword,… esa cosa tan molesta y tan útil que nos llena la cabeza de combinaciones alfanuméricas que tanto cuestan de recordar al volver de vacaciones. Como me gustaría encontrar una contraseña universal para la comunicación humana. Una que dijera al mismo tiempo, no desconfíes de mi, pero no me subestimes; te quiero, pero eso no significa que me haya olvidado de quererme a mi misma; o seré generosa, pero conservando un sano egoísmo.

Como me gustaría, sobre todo encontrar una contraseña que sirviera para acceder a las mentes de nuestros adolescentes, tan fácilmente confundidos por esta sociedad tan compleja. Que difícil encontrar una palabra que sirva… porque los idiomas se pueden aprender, pero lo realmente complicado es la traducción simultánea en el mismo idioma… sobre todo cuando se es madre.

Porque a veces las palabras se nos enredan, y según quien las diga se nos enredan aún más. Responsabilidad, esa palabra tan larga y que suena tan pesada, y que no es sino la “habilidad” de “responder” adecuadamente a un estímulo.

Atrapada entre una generación que no tenía derechos, y quería ser mayor para alcanzarlos, y otra que los tiene todos, a veces a costa de los de sus mayores, la educación, que curiosamente rima con manipulación, no es tarea fácil. Por que no se puede pretender cambiar a quien no quiere ser cambiado.

En una sociedad donde aparentemente la letra ya no entra con sangre, pero donde aún demasiadas veces las armas se cuelan en las escuelas, que importante me parece a mí esa hipotética contraseña.

Un arma incruenta capaz de abrir todo un mundo a la conciencia dispuesta a apretar esa tecla. A quien no quiere seguir durmiendo el coma inducido del “allí voy porque van todos”, generalmente para enriquecer a unos pocos a costa de la salud de otros muchos, eso si, con una buena campaña de marketing.

En un mundo donde las compañías de telecomunicaciones nos manipulan a placer, porque todos queremos estar conectados, sentirnos parte de algo. Se me ocurre que somos un delicado equilibrio de energías, y que descubrir aquellas cosas que nos mantienen en pie, con la cabeza erguida; descubrir quienes somos y de donde venimos, y sobre todo a donde vamos, es algo que lleva su tiempo.

Se me ocurre que quizás toda la vida es un camino de autodescubrimiento. Que es importante levantarse cada día con la cabeza despejada y los ojos bien abiertos, a la caza y captura de nuestro mayor tesoro, nuestro propio aprendizaje, nuestra propia vida. Por que solo a través del autoconocimiento y de la autoestima, es posible el conocimiento y la estima de otros. Por que descubrir y salvaguardar los límites de nuestras diferencias y similitudes, es vital para mantener el equilibrio.

Me parece que si hay una contraseña, una palabra puente que nos puede conectar con cualquiera. Pero es un camino con dos direcciones, una vía que no se puede andar solo. Un abrazo donde si uno falla el otro se afloja, aunque no quiera, y cae.

Y si tenéis la suerte de encontrar por el camino a las personas correctas, de las que podáis aprender y a las que podáis enseñar, os daréis cuenta que esa contraseña existe, y la palabra es RESPETO.

SI ACABAS POR CONOCERTE, RESPETARTE, Y AMARTE A TI MISMO… YA TIENES SUERTE.

SI CONSIGUES AYUDAR A ALGUIEN MÁS A HACER ESTO… ENTONCES TU VIDA ES UN ÉXITO TOTAL.

LA CONTRASENYA UNIVERSAL

La paraula clau, el password, la contrasenya... aquella cosa tan molesta i tan útil que ens omple el cap de combinacions alfanumèriques que tant costen de recordar al tornar de les vacances. Com m’agradaria trobar una contrasenya universal per a la comunicació humana. Una que digués al mateix temps, no desconfiïs de mi, però no em subestimis; t’estimo però això no significa que m’hagi oblidat d’estimar-me a mi mateixa; o seré generosa però conservant un sà egoisme.

Com m’agradaria sobre tot, trobar una paraula clau que servís per accedir a les ments dels nostres adolescents, tan fàcilment confosos per aquesta societat tan complexa. Que difícil trobar una paraula que serveixi... perquè els idiomes es poden aprendre, però el que realment és complicat és la traducció simultània en el mateix idioma.... sobre tot quan s’és mare.

Perquè de vegades les paraules se’ns enreden, i segons qui les digui encara se’ns enreden més. Responsabilitat, aquella paraula tan llarga i que sona tan pesada, i que no és sinó la “habilitat” de “respondre” adequadament a un estímul.

Atrapada entre una generació que no tenia drets, i volia ser gran per assolir-los, i una altra que els té tots, de vegades a costa dels drets dels adults, la educació, que curiosament rima amb manipulació, no es tasca fàcil. Perquè no es pot pretendre canviar a qui no vol ser canviat.

En una societat on aparentment la lletra ja no entra amb sang, però on encara masses vegades les armes es colen a les escoles, que important me sembla a mi aquesta hipotètica contrasenya.

Una arma incruenta capaç d’obrir tot un món a la consciencia disposada a prémer aquesta tecla. A qui no vol continuar dormint el coma induït del “allà vaig perquè hi van tots”, generalment per enriquir a uns pocs a costa de la salut d’altres molts, això si, amb una bona campanya de màrqueting.

En un món on les companyies de telecomunicacions ens manipulen a plaer, perquè tots volem estar connectats, sentir-nos part d’alguna cosa. Se m’acudeix que som un delicat equilibri d’energies, i que descobrir aquelles coses que ens mantenen dempeus, amb el cap aixecat; descobrir qui som, d’on venim, i sobre tot on anem, és quelcom que porta el seu temps.

I penso que potser tota la vida és un camí d’autodescobriment. Que és vital aixecar-se cada dia amb el cap despert i els ull ben oberts, a la caça i captura del nostre tresor més preuat, el nostre propi aprenentatge, la nostra pròpia vida. Perquè sols mitjançant l’autoconeixement i l’autoestima, és possible el coneixement i l’estima dels altres. Perquè descobrir i salvaguardar els límits de les nostres diferències i similituds, és la clau per mantenir l’equilibri.

Em sembla que si existeix una contrasenya, una paraula pont que ens pot connectar amb qualsevol. Però és un camí amb dues direccions, una passeig que no es pot fer sol. Una abraçada on quan un dels dos falla, l’altre s’afluixa, encara que no vulgui, i cau.

I si teniu la sort de trobar pel camí a les persones correctes, de les que en podeu aprendre i a les que podeu ensenyar, us en donareu que aquesta contrasenya existeix, i la paraula és RESPECTE.

SI ACABEU PER CONÈIXER-VOS, RESPECTAR-VOS, I ESTIMAR-VOS A VOSALTRES MATEIXOS.... JA HEU TINGUT SORT.
SI CONSEGUIU AJUDAR A ALGÚ MÉS A FER AIXÒ... LLAVORS LA VOSTRA VIDA ÉS UN ÉXIT COMPLERT.

THE UNIVERSAL PASSWORD

Password, keyword… that thing so bothering and useful that fulfills our heads with alphanumerical combinations that is so hard to remember when coming back from holidays. How much I would like to find a universal password for human communication. One which says at the same time, don’t mistrust me, but don’t underestimate me; I love you, but that doesn’t mean that I forget about loving myself; or I’ll be generous, but keeping a healthy level of selfishness.

How much I’d like to find a helpful password to reach our teenagers’ minds, so easily confounded by this complex society. How difficult it’s getting the right word… because languages, you can learn them, but the really complicated thing is simultaneous translation in the same language… especially if you’re a mother.

Sometimes words get entangled, and depending on who’s talking they get even more into a mess. Responsibility, this long word that sounds so tough, and it’s nothing but the “ability” to properly “respond” to a stimulus.

Trapped between a generation that didn’t have any rights, which wanted to grow up and reach them, and another one that’s got them all, sometimes to the detriment of the adults, education which curiously rhymes with manipulation, is not that easy. Because you can’t change people if they don’t want to.

In that modern society where apparently learning doesn’t come with bleeding, but where too often weapons get into the schools, how important seems to me to find out this hypothetical keyword.

A bloodless arm, able to open a whole world to the consciousness willing to press this key. To the ones that don’t want to go on sleeping the induced comma of “everybody goes, so I’m going”, generally to do well a few people at other’s expense and even health. Of course, always involving, a very good marketing plan.

In a world where telecommunications companies are taking advantage, as much as they can, because everybody wants to be connected, feel like a part of something bigger. I wonder if we are anything but a delicate balance of energies, and finding out who we are, where we come from, and especially where are we going, takes some time.

I think that maybe our whole lives are a path of self discovering. And it’s vital waking up every morning with a lucid head, eyes wide open, seeking for our best treasure, our own apprenticeship, our own life. Only through self-knowledge and self-esteem it’s possible some others’ knowledge and esteem. So discovering and safeguarding the boundaries of our differences and resemblances, is which help us to keep balance.

It seems to me that there’s a keyword, a password that can connect us with everybody. But it’s a two ways road, a path that can’t be walked on our own. In this embrace if one fails, the other loosen and inevitably falls, no matter if they don’t want to.

So if you’re lucky to meet the right people in your way, the ones you can learn from and teach to, you will realize that this password actually exists, and the word is RESPECT.

IF YOU END UP BY KNOWING, RESPECTING AND LOVING YOURSELF… YOU’RE LUCKY.
IF YOU’RE ABLE HELPING SOMEBODY ELSE TO DO SO… THEN YOUR LIFE IS A COMPLETE SUCCESS