La paraula clau, el password, la contrasenya... aquella cosa tan molesta i tan útil que ens omple el cap de combinacions alfanumèriques que tant costen de recordar al tornar de les vacances. Com m’agradaria trobar una contrasenya universal per a la comunicació humana. Una que digués al mateix temps, no desconfiïs de mi, però no em subestimis; t’estimo però això no significa que m’hagi oblidat d’estimar-me a mi mateixa; o seré generosa però conservant un sà egoisme.
Com m’agradaria sobre tot, trobar una paraula clau que servís per accedir a les ments dels nostres adolescents, tan fàcilment confosos per aquesta societat tan complexa. Que difícil trobar una paraula que serveixi... perquè els idiomes es poden aprendre, però el que realment és complicat és la traducció simultània en el mateix idioma.... sobre tot quan s’és mare.
Perquè de vegades les paraules se’ns enreden, i segons qui les digui encara se’ns enreden més. Responsabilitat, aquella paraula tan llarga i que sona tan pesada, i que no és sinó la “habilitat” de “respondre” adequadament a un estímul.
Atrapada entre una generació que no tenia drets, i volia ser gran per assolir-los, i una altra que els té tots, de vegades a costa dels drets dels adults, la educació, que curiosament rima amb manipulació, no es tasca fàcil. Perquè no es pot pretendre canviar a qui no vol ser canviat.
En una societat on aparentment la lletra ja no entra amb sang, però on encara masses vegades les armes es colen a les escoles, que important me sembla a mi aquesta hipotètica contrasenya.
Una arma incruenta capaç d’obrir tot un món a la consciencia disposada a prémer aquesta tecla. A qui no vol continuar dormint el coma induït del “allà vaig perquè hi van tots”, generalment per enriquir a uns pocs a costa de la salut d’altres molts, això si, amb una bona campanya de màrqueting.
En un món on les companyies de telecomunicacions ens manipulen a plaer, perquè tots volem estar connectats, sentir-nos part d’alguna cosa. Se m’acudeix que som un delicat equilibri d’energies, i que descobrir aquelles coses que ens mantenen dempeus, amb el cap aixecat; descobrir qui som, d’on venim, i sobre tot on anem, és quelcom que porta el seu temps.
I penso que potser tota la vida és un camí d’autodescobriment. Que és vital aixecar-se cada dia amb el cap despert i els ull ben oberts, a la caça i captura del nostre tresor més preuat, el nostre propi aprenentatge, la nostra pròpia vida. Perquè sols mitjançant l’autoconeixement i l’autoestima, és possible el coneixement i l’estima dels altres. Perquè descobrir i salvaguardar els límits de les nostres diferències i similituds, és la clau per mantenir l’equilibri.
Em sembla que si existeix una contrasenya, una paraula pont que ens pot connectar amb qualsevol. Però és un camí amb dues direccions, una passeig que no es pot fer sol. Una abraçada on quan un dels dos falla, l’altre s’afluixa, encara que no vulgui, i cau.
I si teniu la sort de trobar pel camí a les persones correctes, de les que en podeu aprendre i a les que podeu ensenyar, us en donareu que aquesta contrasenya existeix, i la paraula és RESPECTE.
SI ACABEU PER CONÈIXER-VOS, RESPECTAR-VOS, I ESTIMAR-VOS A VOSALTRES MATEIXOS.... JA HEU TINGUT SORT.
SI CONSEGUIU AJUDAR A ALGÚ MÉS A FER AIXÒ... LLAVORS LA VOSTRA VIDA ÉS UN ÉXIT COMPLERT.
Com m’agradaria sobre tot, trobar una paraula clau que servís per accedir a les ments dels nostres adolescents, tan fàcilment confosos per aquesta societat tan complexa. Que difícil trobar una paraula que serveixi... perquè els idiomes es poden aprendre, però el que realment és complicat és la traducció simultània en el mateix idioma.... sobre tot quan s’és mare.
Perquè de vegades les paraules se’ns enreden, i segons qui les digui encara se’ns enreden més. Responsabilitat, aquella paraula tan llarga i que sona tan pesada, i que no és sinó la “habilitat” de “respondre” adequadament a un estímul.
Atrapada entre una generació que no tenia drets, i volia ser gran per assolir-los, i una altra que els té tots, de vegades a costa dels drets dels adults, la educació, que curiosament rima amb manipulació, no es tasca fàcil. Perquè no es pot pretendre canviar a qui no vol ser canviat.
En una societat on aparentment la lletra ja no entra amb sang, però on encara masses vegades les armes es colen a les escoles, que important me sembla a mi aquesta hipotètica contrasenya.
Una arma incruenta capaç d’obrir tot un món a la consciencia disposada a prémer aquesta tecla. A qui no vol continuar dormint el coma induït del “allà vaig perquè hi van tots”, generalment per enriquir a uns pocs a costa de la salut d’altres molts, això si, amb una bona campanya de màrqueting.
En un món on les companyies de telecomunicacions ens manipulen a plaer, perquè tots volem estar connectats, sentir-nos part d’alguna cosa. Se m’acudeix que som un delicat equilibri d’energies, i que descobrir aquelles coses que ens mantenen dempeus, amb el cap aixecat; descobrir qui som, d’on venim, i sobre tot on anem, és quelcom que porta el seu temps.
I penso que potser tota la vida és un camí d’autodescobriment. Que és vital aixecar-se cada dia amb el cap despert i els ull ben oberts, a la caça i captura del nostre tresor més preuat, el nostre propi aprenentatge, la nostra pròpia vida. Perquè sols mitjançant l’autoconeixement i l’autoestima, és possible el coneixement i l’estima dels altres. Perquè descobrir i salvaguardar els límits de les nostres diferències i similituds, és la clau per mantenir l’equilibri.
Em sembla que si existeix una contrasenya, una paraula pont que ens pot connectar amb qualsevol. Però és un camí amb dues direccions, una passeig que no es pot fer sol. Una abraçada on quan un dels dos falla, l’altre s’afluixa, encara que no vulgui, i cau.
I si teniu la sort de trobar pel camí a les persones correctes, de les que en podeu aprendre i a les que podeu ensenyar, us en donareu que aquesta contrasenya existeix, i la paraula és RESPECTE.
SI ACABEU PER CONÈIXER-VOS, RESPECTAR-VOS, I ESTIMAR-VOS A VOSALTRES MATEIXOS.... JA HEU TINGUT SORT.
SI CONSEGUIU AJUDAR A ALGÚ MÉS A FER AIXÒ... LLAVORS LA VOSTRA VIDA ÉS UN ÉXIT COMPLERT.
No hay comentarios:
Publicar un comentario