No és una qüestió de pes, de cànons de bellesa més o menys de moda, o de sex-appeal, és més aviat, una qüestió de salut mental i d’equilibri interior. Com el vol de la libèl·lula, és la fortalesa d’una fragilitat només aparent, l’etern femení, la implacable persistència d’una sensibilitat que mai cedeix al descoratjament.
És la etèria versatilitat, la vulnerabilitat, la capacitat de comprendre, d’aprehendre el que és inaprehensible. És l’empatia del que es reconeix etern i perdurable, la immensa resiliència de Au Fènix que reneix de les seves pròpies cendres.
I és que moltes vegades en la nostre debilitat és on rau la nostra fortalesa. Com el boxejador que coneix que el seu punt fort no és la seva força, i aprèn a esquivar els cops i aprofitar el moment oportú, per jugar amb el defectes del seu adversari tornant-los en contra seva.
Acostumades a ser hostatges en una vella societat masclista, endurides per l’entrenament de la vida diària, que altres defugen silenciosament esmunyint les seves responsabilitats en altres mans, les dones tenim una altra manera de contemplar la vida.
Alimentades per la convicció del que és just, raonable, i no necessàriament agressiu. Coneixedores que la compassió i l’esperança no son debilitats, sinó cures màgiques que dissolen l’odi que verinosament corrou aquells que no creuen en elles. Sabedores de la vulnerabilitat (inclús física) que encara que ells s’esforcin per amagar-la, encara arrosseguen els seus companys masculins de viatge.
La aparent fragilitat d’una dona, amaga un ànima dura, transparent i valuosa com el diamant. Flexibles com el bambú que es doblega al vent per després tornar a aixecar-se. Refugi de cors cansats, amb un mot sempre a punt per l’ànim, i un gest sempre a mà per combatre el descoratjament.
Poderoses amb el poder legítim que atorga la competència, la paciència, la constància i la capacitat inesgotable de continuar lluitant. Amigues, mares, germanes, a les que sempre es pot recórrer en les hores baixes. Aquelles a les que el temps no envelleix, per que cada arrua no és més que saviesa, comprensió i serenitat acumulades.
Vosaltres que sabeu mirar el món amb uns altres ulls, amb la bondat amb que es contemplen les entremaliadures dels infants, amb la infinita justícia amb que us agradaria obsequiar als vostres fills. Que us vestiu amb l’armadura del més temperat acer per a la lluita diària, i tot i això conserveu a sota, sense arrua i sense màcula, el vestit de seda de la vostra tendresa.
Com m’agradaria poder elevar les vostres pregàries a un tribunal de suprema justícia. A un que sentís de debò el plor dels febles i els desprotegits, a un que repartís amb equitat els recursos, atenent a mèrits i capacitats reals... I és que en aquest món que sovint sembla tant deixat de la mà de Déu pare, jo desitjaria que aquest ens mirés de tant en tant amb la mirada de la mare, amb els ulls d’una dona.
És la etèria versatilitat, la vulnerabilitat, la capacitat de comprendre, d’aprehendre el que és inaprehensible. És l’empatia del que es reconeix etern i perdurable, la immensa resiliència de Au Fènix que reneix de les seves pròpies cendres.
I és que moltes vegades en la nostre debilitat és on rau la nostra fortalesa. Com el boxejador que coneix que el seu punt fort no és la seva força, i aprèn a esquivar els cops i aprofitar el moment oportú, per jugar amb el defectes del seu adversari tornant-los en contra seva.
Acostumades a ser hostatges en una vella societat masclista, endurides per l’entrenament de la vida diària, que altres defugen silenciosament esmunyint les seves responsabilitats en altres mans, les dones tenim una altra manera de contemplar la vida.
Alimentades per la convicció del que és just, raonable, i no necessàriament agressiu. Coneixedores que la compassió i l’esperança no son debilitats, sinó cures màgiques que dissolen l’odi que verinosament corrou aquells que no creuen en elles. Sabedores de la vulnerabilitat (inclús física) que encara que ells s’esforcin per amagar-la, encara arrosseguen els seus companys masculins de viatge.
La aparent fragilitat d’una dona, amaga un ànima dura, transparent i valuosa com el diamant. Flexibles com el bambú que es doblega al vent per després tornar a aixecar-se. Refugi de cors cansats, amb un mot sempre a punt per l’ànim, i un gest sempre a mà per combatre el descoratjament.
Poderoses amb el poder legítim que atorga la competència, la paciència, la constància i la capacitat inesgotable de continuar lluitant. Amigues, mares, germanes, a les que sempre es pot recórrer en les hores baixes. Aquelles a les que el temps no envelleix, per que cada arrua no és més que saviesa, comprensió i serenitat acumulades.
Vosaltres que sabeu mirar el món amb uns altres ulls, amb la bondat amb que es contemplen les entremaliadures dels infants, amb la infinita justícia amb que us agradaria obsequiar als vostres fills. Que us vestiu amb l’armadura del més temperat acer per a la lluita diària, i tot i això conserveu a sota, sense arrua i sense màcula, el vestit de seda de la vostra tendresa.
Com m’agradaria poder elevar les vostres pregàries a un tribunal de suprema justícia. A un que sentís de debò el plor dels febles i els desprotegits, a un que repartís amb equitat els recursos, atenent a mèrits i capacitats reals... I és que en aquest món que sovint sembla tant deixat de la mà de Déu pare, jo desitjaria que aquest ens mirés de tant en tant amb la mirada de la mare, amb els ulls d’una dona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario