29/10/07

HALLOWEEN

Ell estava assentat escrivint; la mirada a sobre el paper, els darrers raigs de sol entrant per la finestra.

Estava cansat i va inspirar profundament. A l’aire reconfortant va percebre, de sobte, la dolçor de l’eteri, una atraient sensualitat, un cert aire de misteri esquiu.... Va aspirar l’intens perfum i va aixecar els ulls per mirar-la.

Il·luminada per la daurada llum del sol ponent, ella somrigué, estengué la mà i li donà un paper. Ell va inclinar el cap, la va mirar, i va obrir la boca per dir alguna cosa. Ella es posà el dit a sobre dels llavis en un ambigu gest a mig camí entre el silenci i el petó, i digué en un murmuri: -¡Només llegeix-lo!

Ell va creure que havia vist un àngel. Va tenir la sensació d’estar somiant. Li va semblar veure la voluptuosa estela del perfum banyat per la daurada llum del sol darrera del balanceig insinuant dels seus moviments al allunyar-se.

El paper a les seves mans feia olor a dolç, sensual i misteriós com ella. El va agafar amb força, com si tingués por de perdre l’únic real que li quedava d’aquell màgic moment. El va obrir i el va llegir. Les paraules embolicades en perfum parlaven d’esperança, d’amor, de comunicació, de sentiments que no poden ser descrits amb paraules..., parlaven de música, parlaven amb el cor.

Amb el pas del temps, la memòria es va anar fent difosa, borrosa. El paper amb el seu perfum guardava el record com un somni boirós.

L’estiu va arribar i va passar. La calor va cedir el pas a la tardor. Les fulles cobrint les voravies i el paper sobre la taula de treball d’ell, desgastat per la lectura però intacte encara en el seu fragant olor.

Halloween, nit màgica. Darrera la paret de vidre del seu despatx ell contempla el reflex de la lluna plena a les aigües del riu. El paper a la mà, la mirada perduda, la fragància perenne en el record...

Es vesteix sense gana, com si en algun lloc amagat de la seva ment, un immens buit no pugues omplir-se. Surt al carrer, camina pensarós. La gent al seu pas el saluda amb les més estranyes disfresses i l’esperit de festa.

Bruixes, vampirs i homes llop... àngels, princeses i dimonis li plouen pel camí al seu cor trist i cansat.

Segueix caminant sense sospitar el destí que l’espera. El fred en el rostre, el cor al càlid resguard de un record ja llunyà.

Puja les escales. Entra al saló. Monstres amb serpentines i confetti el reben amb rialles i ganyotes. Saluda, somriu i parla, amb una part de la seva ment perduda en boirosos pensament...

El record dolç a la seva memòria el porta escales a munt. No, no es el record. Obre els ulls omplint, amb una profunda inspiració, els seus pulmons d’una nova vida.

¡Es aquí! El seu pas alleugereix el ritme del seu cor. Entre la purpurina i les garlandes percep de nou l’aire daurat del misteri. El segueix...

Gira una cantonada, i una altra. Mira amb ansietat. Però no la veu.

La seva respiració es torna agitada, intensa, com la fragància i el sentiment.

I en un instant ho sap. Fixa per un segon la mirada al davant, com tement una desil·lusió. Després es gira lentament, somrient. Entre vels i ales blanques, vaporosa, casi etèria, una visió.

Ella el mira, acota el cap i somriu.

- Coneixes el meu secret...

S’inclina per xiuxiuejar-li a cau d’orella.

- No ho diguis a ningú.

- Les paraules no serveixen. No hi han paraules.

Ella assenteix recolzant el cap a la seva espatlla.

- Però tu treballes amb paraules...

- Perquè no puc treballar només amb ànimes...

La sang palpejant en el seu coll intensifica l’embruix embriagador del seu perfum.

Ell la pren entre els seus braços, es miren als ulls.

- Diguem, ¿tenen sexe els àngels?

Ella somriu baixant la mirada per un instant. Després brillants, lluminosos, els ulls en els ulls...

- Diguem-ho tu.

Abraçats, fosses les mirades, una promesa flotant a l’aire, dues ànimes, un mateix sentiment, una passió.

HALLOWEEN

He was sitting behind the table, writing, looking at the paper; the last sunbeams coming through the window.

He was tired, and he took a deep breath. All of a sudden, he caught in the air a certain ethereal sweetness, a beguiling sensuality, a mysterious and unreachable aura… He smelt the thick perfume and looked up at her.

Lightened by the golden dusk she smiled, stretched her hand and gave him a paper. He bent his head, looked at her and opened his mouth to say something. She crossed her lips with her finger in a sweet gesture meaning half a silence and half a kiss, and whispered: -Just read it!

He thought he had seen an angel. He felt like he was dreaming. He had a vision: the voluptuous trail of the perfume bathed by the golden sunlit following her waving walk while going away.

The paper in his hands smelt sweet, sensual and mysterious like her. He grabbed it hard, like he was afraid of losing the only real thing that he had left from this magical moment. He opened it carefully, and he read it. The words wrapped in perfume were talking about hope, love, communication, and feelings that cannot be expressed by words…, they were talking about music, they were talking from the heart.

As time went by, memories were getting blurred. But the paper with its perfume kept the memory like a cloudy dream.

Summer went away. The heat gave way to the fall. Leaves were wrapping the walk sides and the paper over his desk was weary by the frequent reading but its perfume still lingering.

Halloween, magical night. Behind the wall of glass in his office, he stared at the moonlight reflection in the river waters. The paper in his hands, his glance lost in the landscape, the smell everlasting in his memories…

He gets dressed slowly, like if somewhere in a hidden place in his mind a huge hole couldn’t be fulfilled. He goes out, wandering thoughtful. As he walks, people waves him with the most peculiar fancy dresses and a joyful spirit.

Witches, vampires and werewolves… angels, princesses and demons rain all his way long to his tired and weary heart.

He keeps walking, he doesn’t know his near destiny. The cold wind in his face, the heart heated only by the furthest memories.

He goes upstairs. He enters in the dance floor. Monsters, streamers and confetti welcome him with laughter and making faces. He greets them, smiles and speaks, with a part of his mind lost in misty thoughts…

The sweet memories take him upstairs. No, they’re not memories. He opens his eyes and breathes deeply fulfilling his lungs with new life.

She’s here! He quickens his pace with the beating of his heart. Among the metallic paint and the garlands he perceives again the golden halo of mystery. He follows it…

He goes round a corner, then another one. He looks anxiously. Still can’t see her.

His breath deepens, like the smell and the feeling.

And at this moment he knows. He stands still, staring in front of him, like fearing disappointment. Then he turns around slowly, smiling. Among veils and white wings, airy, almost ethereal, like a vision.

She looks at him, bends her head and smiles.

- You know my secret…

She leans on him whispering at his ear.

- Don’t tell anyone.

- Words are not enough, there’re no words.

She nods yes, laying her head on his shoulder.

- But you work with words…

- That’s because I can’t work only with souls…

The blood beating in her neck intensifies the spell of her perfume.

He takes her in his arms, they look at each other’s eyes.

- Do the angels have sex?

She smiles looking down for a second. Then brilliantly enlighten, the eyes in the eyes…

- You tell me.

Embracing each other, melting their glances, the promise in the air… two souls but just one passion, a single feeling, the only love.

HALLOWEEN

Él estaba sentado escribiendo; la mirada sobre el papel, los últimos rayos de sol entraban a través de la ventana.

Estaba cansado e inspiró profundamente. En el aire reconfortante percibió, de pronto, la dulzura de lo etéreo, una atrayente sensualidad, un cierto halo de misterio inalcanzable… Aspiró el intenso perfume y levantó sus ojos hacia ella.

Iluminada por la dorada luz del sol poniente ella sonrió, tendió la mano y le entregó un papel. El ladeó la cabeza, la miró y abrió la boca para decir algo. Ella se llevó la yema de su dedo índice a los labios en un ambiguo gesto entre el silencio y el beso y susurró: -¡Sólo léelo!

El creyó haber visto un ángel. Tuvo la sensación de estar soñando. Le pareció ver la voluptuosa estela del perfume bañado por la dorada luz del sol tras el insinuante vaivén de sus movimientos al alejarse.

El papel en sus manos olía dulce, sensual y misterioso como ella. Lo asió con fuerza como si temiera perder lo único real que le quedaba de aquel mágico momento. Lo abrió y lo leyó. Las palabras envueltas en perfume hablaban de esperanza, de amor, de comunicación, de sentimientos que no pueden ser descritos con palabras…, hablaban de música, hablaban con el corazón.

Con el paso del tiempo la memoria se fue haciendo difusa, borrosa. El papel con su perfume guardaba el recuerdo como la neblina de un sueño.

Llegó y pasó el verano. El calor cedió el paso al otoño. Las hojas cubriendo las aceras y el papel sobre la mesa de trabajo de él, desgastado por la lectura pero intacto aún en su fragante olor.

Halloween, noche mágica. Tras la pared acristalada de su despacho él contempla el reflejo de la luna llena en las aguas del río. El papel en la mano, la mirada perdida, el aroma perenne en el recuerdo…

Se viste con desgana, como si en algún recóndito lugar de su mente un inmenso vacío no pudiera llenarse. Sale a la calle, camina pensativo. La gente a su paso le saluda con los más extraños atuendos y el espíritu de fiesta.

Brujas, vampiros y hombres lobo… ángeles, princesas y demonios le llueven por el camino a su corazón triste y cansado.

Sigue andando sin sospechar el destino que le aguarda. El frío en el rostro, el corazón al cálido resguardo de un recuerdo ya lejano.

Sube las escaleras. Entra en el salón. Monstruos con serpentinas y confeti le reciben con risas y muecas. Saluda, sonríe y habla, con una parte de su mente perdida en brumosos pensamientos…

El recuerdo dulce en su memoria le lleva escaleras arriba. No, no es el recuerdo. Abre los ojos llenando sus pulmones de nueva vida en una profunda inspiración.

¡Está aquí! Su paso se aligera al ritmo de su corazón. Entre la purpurina y las guirnaldas percibe de nuevo el halo dorado del misterio. Lo sigue…

Dobla una esquina y luego otra. Mira con ansiedad. Aún no la ve.

Su respiración se hace intensa, como el olor y el sentimiento.

Y en ese instante lo sabe. Fija por un segundo la mirada enfrente, como temiendo una desilusión. Luego se gira lentamente, sonriendo. Entre velos y alas blancas, vaporosa, casi etérea, una visión.

Ella le mira, ladea la cabeza y le sonríe.

- Conoces mi secreto…

Se inclina para susurrarle al oído.

- No se lo digas a nadie.

- Las palabras no bastan, no hay palabras.

Ella asiente recostando la cabeza en su hombro.

- Pero tú trabajas con palabras…

- Porque no puedo trabajar sólo con almas…

La sangre palpitante de su cuello intensifica el hechizo embriagador de su perfume.

La toma entre sus brazos, se miran a los ojos.

- Dime, ¿tienen sexo los ángeles?

Ella sonríe bajando la mirada por un instante. Luego brillantes, luminosos, los ojos en los ojos…

- Dímelo tú.

Abrazados, fundidas las miradas, la promesa en el aire, dos almas, un mismo sentimiento, una pasión.

24/10/07

INTIM I PERSONAL

Hi ha una bonica cançó de la Celine Dion que diu: “Vas ser la meva força quan era feble, les meves paraules quan no podia parlar, em vas donar fe perquè tu creies, i vas veure el millor que havia en mi. Soc tot el que soc perquè m’estimes”. I això demostra clarament que hi ha gent que pensa o sent el que jo sento.

La cançó subratlla molt dignament una pel·lícula que jo m’atreviria a qualificar com a una de les millors histories d’amor madur que he vist mai. La pel·lícula en qüestió és diu “Intim i personal” i potser la podreu veure en algun dels canals de cable, que sortosament de vegades, es repeteixen força.

El fet és que jo sempre he cregut que l’amor ha de ser alguna cosa més especial que el que la majoria de la gent sembla ser que pensa. I com s’està convertint en costum habitual per mi últimament, no em quedaré amb les ganes de dir (o escriure tan se val), el que penso.

Primer que tot, diré el que crec que no és l’amor. L’amor no és anar provant una persona darrera l’altra, com si fossin jaquetes, fins que trobis algú amb qui puguis suportar viure, perquè la idea de viure sol es fa massa costa a munt.

L’amor no pot ser un desig sobtat per qualsevol persona que et sembli atractiva. La teva parella ha de ser algú més especial, que faci que al moment que la vegis, la resta del món desaparegui a la teva vista (a efectes passionals o romàntics), eclipsat per la seva presencia.

El teu amor ha de ser algú a qui tu puguis veure i que et pugui veure com tu realment ets. Una persona completa, que t’ajudi i a qui puguis ajudar, amb qui confiïs, i que pugui confiar en tu, però no algú en qui repenjar-se o que se’t repengi.

Algú amb qui construir-se agafats de la mà. Algú a qui respectar, admirar, compartir, i conviure. Algú amb qui batallar les baralles de cada dia amb la força de la raó, la paciència, la constància i la persistència, lliurement triades per amor, i no per por a una soledat mal entesa.

I si hi ha d’altres que també ho creuen possible, això em dona forces per sortir al carrer cada dia esperant que al girar qualsevol cantonada EL TROBARÉ, molt a despit d’aquell horrible i fugaç pensament que de vegades m’angoixa, de que no som no només al mateix planeta, sinó pot ser ni tan sols a la mateixa dimensió.

La qüestió és que tinc el sentiment profund i arrelat de que aquesta mena d’amor existeix, i fins i tot que sé el que es sent. La pregunta és com sé jo que se sent, si no l’he tingut mai?

Però si vull/necessito algú/un home, que em doni forces quan em sento feble.... I si jo he intentat força, tantes vegades, donar-ne a d’altres. És això que jo busco, demanar molt?

INTIMO Y PERSONAL

Hay una bonita canción de Celine Dion, que dice: “Fuiste mi fuerza cuando fui débil, mis palabras cuando no podía hablar, me diste fe porque tu creías, y viste lo mejor que había en mi. Y soy todo lo que soy porque me quieres”. Una buena prueba, que demuestra claramente que hay gente que piensa o siente lo que yo siento.

La canción subraya muy dignamente una película que yo me atrevería a calificar como una de las mejores historias de amor maduro que he visto nunca. La película en cuestión es “Intimo y personal”, con Robert Redford y Michelle Pfeiffer, que quizás tengáis ocasión de ver éstos días en televisión, porque afortunadamente a veces, se repiten mucho.

El hecho es que yo siempre he creído que el amor debía ser algo más especial que lo que al parecer la mayoría de la gente piensa. Y como se está convirtiendo en costumbre habitual para mí últimamente, no me quedaré con las ganas de decir (o escribir, que para el caso es lo mismo), lo que pienso.

Antes que nada, diré lo que creo que no es el amor. El amor no es ir probando una persona detrás de otra, como si fuesen chaquetas, hasta que encuentres alguien con quien puedas soportar vivir, porque la idea de vivir solo se hace demasiado cuesta arriba.

El amor no puede ser sólo un deseo súbito por cualquier persona que nos parezca atractiva. Tu pareja debe ser alguien especial, que haga que en el momento en que la veas, el resto del mundo desaparezca de tu vista (a efectos pasionales o románticos), eclipsado por su presencia.

Tu amor ha de ser alguien a quien puedas ver y que pueda verte como tú realmente eres. Una persona completa, que te ayude y a quien puedas ayudar, en quien confíes y que pueda confiar en ti, pero no alguien de quien colgarse, o que se cuelgue de ti.

Alguien con quien construir cogidos de la mano. Alguien a quien respetar, admirar, con quien compartir y convivir. Alguien con quien batallar las desavenencias de cada día con la fuerza de la razón, la paciencia, la constancia y la perseverancia, libremente elegidas por amor, y no por miedo de una soledad mal entendida.

Y si hay otros que también lo creen posible, eso me da fuerzas para salir a la calle cada día esperando que al girar la esquina LE ENCONTRARÉ, muy a pesar de ese horrible y fugaz pensamiento que a veces me angustia, de que no vivimos no solo en el mismo planeta, sino ni siquiera en la misma dimensión.

La cuestión es que tengo el sentimiento profundo i arraigado de que esta clase de amor existe, i hasta incluso de que sé lo que se siente. La pregunta es como sé yo que se siente, si no lo he tenido nunca?

Entonces, si quiero/necesito a alguien/un hombre, que me de fuerzas cuando me siento débil… Y habiendo intentado con fuerza tantas veces dárselas a otros. Es esto que yo busco pedir demasiado?

UP CLOSE AND PERSONAL

There’s a beautiful song, performed by Celine Dion that says: “You were my strength when I was weak, my words when I couldn’t speak, you gave me faith cause you believe, you saw the best that was in me. I’m everything I am because you love me”. That’s the best prove that some people also thinks or feels what I feel.

The song emphasizes brilliantly one of the best mature love stories I’ve ever seen in a movie. The film is “Up close and personal” starring Robert Redford and Michelle Pfeiffer.

The fact is that I’ve always believed that love should be something special, at least more special than some people seems to think. And as I’m getting used to it, I’ll say (or write, never mind) what I think about it.

First I’ll say what I think that love is not. Love is not to taste one person after the other, like they were jackets, until you find someone you can bear living with, because the idea of living alone is too hard to even think about it.

Love can’t be just lusting after everyone we find attractive. Your partner must be someone special, someone that makes disappear anybody else (romantically speaking) at the moment you spot him/her.

Your love must be someone that you can see and that may see you as who you really are. A complete person, so you can help each other, trust and depend, but not hung on them.

The one with who you can build yourselves by holding hands. Somebody to respect, admire, share and live with. Someone who you can fight the daily arguments with the reason, patience, constancy and perseverance, you have willingly chosen by love, not by fear of a misunderstood loneliness.

And if there’s other people that also thinks it is possible, that gives me forces to go out every day hoping that I’ll turn a corner and I’LL FIND HIM, despite this horrible fleeting feeling I have sometimes that tells me that we are not just in a different planet, but in a different dimension.

The thing is that I have a hard and deep hunch that this kind of love exists, and that I may even know how it feels. The question is how can I know how it feels if I’ve never had it?

Then, if I want/need someone/a man, that gives me forces when I feel weak… and when I have tried so hard, so many times, to give them to others. Is what I’m asking for too much to ask?

22/10/07

MASSA BONA PER SER VERITAT

Com ja deveu saber si sou dones, treballadores, mares, i us preocupeu raonablement, no només de la família, sinó també de la vostra salut, imatge i perspectives professionals, se us acusarà fàcilment de ser unes perfeccionistes.

Els homes que fan el mateix son bons professionals y gent de fiar, i si de tant en tant perden els papers, és perquè estan raonablement furiosos, però si ho fan les dones, son unes histèriques i estan boges.

Ja sé que la perfecció no existeix, però la única manera que conec d’apropar-se es intentant-ho amb força. I això és absolutament cosa de dones.

Perquè, i perdoneu-me si m’equivoco, però crec que els homes no s’esforcen tant, ni de bon tros. De fet, pel que fa a mi, jo no he conegut un sol home que de debò ho fes.

I no soc només jo. Conec un munt de dones, madures, independents, emocionalment força equilibrades, i atractives, que es troben condemnades a la solitud perquè son massa bones per ser veritat.

Sembla que el pitjor problema dels homes és que son dropos i fugen amb rapidesa si pensen que algú els requerirà un esforç suplementari per fer que les coses rutllin. La bona noticia es que això, com fer exercici, té una enorme recompensa, tant si és un cos escultural, com un esperit fet de acer i seda.

I tot això em fa pensar si tot aquest tribut a la joventut no és molt més una qüestió d’ésser fàcilment afalagat per la manca d’experiència, que una qüestió de pura bellesa.

Encara que no és veritat que els cavallers les prefereixin rosses. I una talla XS no ho faci més fàcil (dono fe). I tot i que hi ha dones realment dolentes i manipuladores, i bons homes que malgrat tot, encara ho intenten, crec que la proporció encara no és justa.

Espero que hi hagi algú allà fora que mereixi, no a mi o a les meves amigues, sinó el esforç que cada dia fem per convertir-nos a nosaltres mateixes en les millors dones que podem arribar a ser. I espero que creguin que val la pena intentar-ho.

I sabent que la perfecció no existeix, jo encara vull creure que hi deu haver algú perfecte per algú altre. I això és així, perquè si no ho cregués, com dimonis havia de trobar algú que ni tan sols penso que existeixi?

Cada cop que jo intento superar-me
tu creus que menteixo
o que intento enredar-te.

Per més coses que vulgui donar-te,
tu més te m’amagues
per que no pugui trobar-te.

Vaig pensar que eres el més coratjós
i resulta que no ets prou
per estimar-me de debò.

I si tingués que triar un altre cop
entre un camí solitari
i una vida sense amor.

No renunciaré a tot el que jo soc,
encara que pensi
que a tu això et farà por.

Pots menjar-te tot el que hi ha
quan arribis al més bo
no ho podràs ni tastar.

I això és el que passa
amb aquells que he estimat,
i encara em pregunto que puc haver fallat.

I la resposta és que jo no ho vaig fer,
només és que els homes
mai ho intenten de valent.

Perquè pensen que s’ha de fer un esforç,
i tenen por
de que els lliguis massa fort.

I encara que m’agradaria trobar-te,
se molt bé
que no em deixaràs impressionar-te


I que si ho fes, mai em donaries
l’oportunitat
de sentir el que diria.

I es per això que ara me’n he d’anar
Perquè tal com tu creus
Jo no puc ser veritat.

19/10/07

DEMASIADO BUENA PARA SER VERDAD

Como ya debéis saber si sois mujeres trabajadoras, madres, y os preocupáis razonablemente, no solo de la familia, sino de vuestra salud, imagen i perspectivas profesionales, lo más fácil es que os acusen de ser perfeccionistas.

Los hombres que hacen lo mismo son considerados buenos profesionales, y gente merecedora de confianza. Si pierden los papeles de vez en cuando es porque están razonablemente furiosos, pero si una mujer hace lo mismo, entonces es una histérica y está loca.

Ya se que la perfección no existe, pero el único modo que conozco de acercarse en lo posible es intentándolo con paciencia y esfuerzo. Y eso es absolutamente cosa de mujeres.

Porque, y por favor perdonadme si me equivoco, pero creo que los hombres no lo intentan con tanto afán. De hecho, por lo que a mi respecta, no he conocido un solo hombre que lo intentara en absoluto.

Y no soy yo sola. Conozco un montón de mujeres, maduras, independientes, emocionalmente bastante equilibradas, y atractivas, que se ven condenadas a la soledad, porque son demasiado buenas para ser verdad.

Parece que el peor problema con los hombres, es que son perezosos, y huyen con rapidez si piensan que alguien les va a requerir un esfuerzo suplementario para que las cosas funcionen. La buena noticia es que esto, como hacer ejercicio tiene una gran recompensa, tanto si se trata de un cuerpo escultural, como de un espíritu hecho de seda y acero.

Y todo esto me hace pensar, si éste culto a la juventud, no es mucho más una cuestión de verse fácilmente halagado por la falta de experiencia, que de pura belleza.

Aunque no es verdad que los caballeros las prefieran rubias. Y una talla XS no lo hace más fácil (doy fe). Y a pesar de que hay mujeres realmente malas y manipuladoras, y hombres que aún lo intentan, todavía creo que la proporción no es justa.

Espero que haya alguien ahí afuera que merezca, no a mi o a mis amigas, sino el esfuerzo que hacemos a diario para construirnos a nosotras mismas, lo mejor que podemos. Y espero que piensen que vale la pena intentarlo.

Y aunque la perfección no existe, todavía creo que si debe haber alguien perfecto para cada uno de nosotros. Porque si no lo creyera, como demonios podría encontrar a alguien que ni siquiera creo que exista?

Cuanto más intento superarme,
más crees que te miento
o que intento liarte.

Cuanto más tengo que darte
tú más te escondes
y no puedo encontrarte.

Creí que eras el más valiente,
pero no eres lo bastante
para quererme.

Y si tuviera que escoger otra vez
entre andar a solas
o vivir sin querer

No renunciaría a todo lo que soy,
aunque crea que por eso
me dirás: “Yo me voy”

Y si te sigues atiborrando,
cuando encuentres lo mejor
no podrás ni probarlo.

Eso me ocurrió
con los hombres que amé,
me pregunto en que me equivoqué.

La respuesta es que no fallé yo,
sino más bien que ellos
tienen miedo del amor.

Que deberían esforzarse más,
pero viven temiendo
que les quieras atar.

Tanto como yo quisiera conocerte
aún así se que nunca
me dejarás quererte

No me darías la oportunidad
de creer lo que digo
o escucharme al hablar.

Y es por eso que me tengo que ir
Porque tal como tu crees
Yo no debo existir.

TOO GOOD TO BE TRUE

As you may know if you’re a working woman, a mother, and you reasonably care about, not only your family, but your health, image and professional prospects, you’ll be easily blamed of being a perfectionist.

Men that do the same are good professionals and reliable people. If they lost their manners time to time, they’re reasonably angry, but if women do, they’re hysterical and insane.

I know that perfection doesn’t exist, but the only way I know to get near there is by trying hard. And that’s absolutely a female thing.

Because, and please forgive me if I’m wrong, but I think that men don’t try that hard. In fact, as far as I’m concerned I haven’t known a single man that did it.

And it’s not just me. I know a lot of mature, independent, emotionally quite balanced, and attractive women, that are damned to loneliness because they’re too good to be true.

Looks like the worse problem with men is that they’re lazy and they run away fast if they think someone is going to require a supplementary effort to make things going. The good news is that this, like exercising, has a huge reward whether it is a sculptural body or a soul made of silk and steel.

And all that make me think if that tribute to youth is much more a question of being easily flattered for lack of experience, than a question of pure beauty.

Although is not true that gentlemen prefer blondes. And a XS size doesn’t make it easier (I swear). And in spite that there are women that are really bad and manipulative, and good men that still try, I think the rate is not yet fair.

I hope there’re some people out there that deserve, not me or my friends, but the struggle we make everyday for building ourselves as the best us we could possibly be. And I hope that they think that it’s worth trying.

As much as perfection doesn’t exist, I still believe that there must be the one perfect for each other. And that’s because if I didn’t, how the hell could I find someone who I think that may not exist?

The more I try to reach my best,
the more you think
I’m a liar or I fake.

The more I have to give to you,
the more you hide
cause I’m not true.

I thought you were the bravest man.
But you’re not enough
to love me then.

And if I have to chose between
a lonely way
or a loveless breath.

I wouldn’t give up to myself,
although I think
you would try less.

You will go on eating all the pastries,
when you reach the best
sickness won’t let you taste it.

That might be the thing
with men I’ve known.
I was wondering what I did wrong

The answer is I did anything,
must be that men
never try the worth things.

Cause they should have to make an effort,
and they’re afraid
they would be tied for.

As much as I would like to know you
I know you wouldn’t
let me impress you

Cause if I did you wouldn’t give me
the chance to know me
or believe me.

And so that now, I have to leave.
Cause as you think
I might not exist.