HALLOWEEN

Ell estava assentat escrivint; la mirada a sobre el paper, els darrers raigs de sol entrant per la finestra.

Estava cansat i va inspirar profundament. A l’aire reconfortant va percebre, de sobte, la dolçor de l’eteri, una atraient sensualitat, un cert aire de misteri esquiu.... Va aspirar l’intens perfum i va aixecar els ulls per mirar-la.

Il·luminada per la daurada llum del sol ponent, ella somrigué, estengué la mà i li donà un paper. Ell va inclinar el cap, la va mirar, i va obrir la boca per dir alguna cosa. Ella es posà el dit a sobre dels llavis en un ambigu gest a mig camí entre el silenci i el petó, i digué en un murmuri: -¡Només llegeix-lo!

Ell va creure que havia vist un àngel. Va tenir la sensació d’estar somiant. Li va semblar veure la voluptuosa estela del perfum banyat per la daurada llum del sol darrera del balanceig insinuant dels seus moviments al allunyar-se.

El paper a les seves mans feia olor a dolç, sensual i misteriós com ella. El va agafar amb força, com si tingués por de perdre l’únic real que li quedava d’aquell màgic moment. El va obrir i el va llegir. Les paraules embolicades en perfum parlaven d’esperança, d’amor, de comunicació, de sentiments que no poden ser descrits amb paraules..., parlaven de música, parlaven amb el cor.

Amb el pas del temps, la memòria es va anar fent difosa, borrosa. El paper amb el seu perfum guardava el record com un somni boirós.

L’estiu va arribar i va passar. La calor va cedir el pas a la tardor. Les fulles cobrint les voravies i el paper sobre la taula de treball d’ell, desgastat per la lectura però intacte encara en el seu fragant olor.

Halloween, nit màgica. Darrera la paret de vidre del seu despatx ell contempla el reflex de la lluna plena a les aigües del riu. El paper a la mà, la mirada perduda, la fragància perenne en el record...

Es vesteix sense gana, com si en algun lloc amagat de la seva ment, un immens buit no pugues omplir-se. Surt al carrer, camina pensarós. La gent al seu pas el saluda amb les més estranyes disfresses i l’esperit de festa.

Bruixes, vampirs i homes llop... àngels, princeses i dimonis li plouen pel camí al seu cor trist i cansat.

Segueix caminant sense sospitar el destí que l’espera. El fred en el rostre, el cor al càlid resguard de un record ja llunyà.

Puja les escales. Entra al saló. Monstres amb serpentines i confetti el reben amb rialles i ganyotes. Saluda, somriu i parla, amb una part de la seva ment perduda en boirosos pensament...

El record dolç a la seva memòria el porta escales a munt. No, no es el record. Obre els ulls omplint, amb una profunda inspiració, els seus pulmons d’una nova vida.

¡Es aquí! El seu pas alleugereix el ritme del seu cor. Entre la purpurina i les garlandes percep de nou l’aire daurat del misteri. El segueix...

Gira una cantonada, i una altra. Mira amb ansietat. Però no la veu.

La seva respiració es torna agitada, intensa, com la fragància i el sentiment.

I en un instant ho sap. Fixa per un segon la mirada al davant, com tement una desil·lusió. Després es gira lentament, somrient. Entre vels i ales blanques, vaporosa, casi etèria, una visió.

Ella el mira, acota el cap i somriu.

- Coneixes el meu secret...

S’inclina per xiuxiuejar-li a cau d’orella.

- No ho diguis a ningú.

- Les paraules no serveixen. No hi han paraules.

Ella assenteix recolzant el cap a la seva espatlla.

- Però tu treballes amb paraules...

- Perquè no puc treballar només amb ànimes...

La sang palpejant en el seu coll intensifica l’embruix embriagador del seu perfum.

Ell la pren entre els seus braços, es miren als ulls.

- Diguem, ¿tenen sexe els àngels?

Ella somriu baixant la mirada per un instant. Després brillants, lluminosos, els ulls en els ulls...

- Diguem-ho tu.

Abraçats, fosses les mirades, una promesa flotant a l’aire, dues ànimes, un mateix sentiment, una passió.