Hi ha una bonica cançó de la Celine Dion que diu: “Vas ser la meva força quan era feble, les meves paraules quan no podia parlar, em vas donar fe perquè tu creies, i vas veure el millor que havia en mi. Soc tot el que soc perquè m’estimes”. I això demostra clarament que hi ha gent que pensa o sent el que jo sento.
La cançó subratlla molt dignament una pel·lícula que jo m’atreviria a qualificar com a una de les millors histories d’amor madur que he vist mai. La pel·lícula en qüestió és diu “Intim i personal” i potser la podreu veure en algun dels canals de cable, que sortosament de vegades, es repeteixen força.
El fet és que jo sempre he cregut que l’amor ha de ser alguna cosa més especial que el que la majoria de la gent sembla ser que pensa. I com s’està convertint en costum habitual per mi últimament, no em quedaré amb les ganes de dir (o escriure tan se val), el que penso.
Primer que tot, diré el que crec que no és l’amor. L’amor no és anar provant una persona darrera l’altra, com si fossin jaquetes, fins que trobis algú amb qui puguis suportar viure, perquè la idea de viure sol es fa massa costa a munt.
L’amor no pot ser un desig sobtat per qualsevol persona que et sembli atractiva. La teva parella ha de ser algú més especial, que faci que al moment que la vegis, la resta del món desaparegui a la teva vista (a efectes passionals o romàntics), eclipsat per la seva presencia.
El teu amor ha de ser algú a qui tu puguis veure i que et pugui veure com tu realment ets. Una persona completa, que t’ajudi i a qui puguis ajudar, amb qui confiïs, i que pugui confiar en tu, però no algú en qui repenjar-se o que se’t repengi.
Algú amb qui construir-se agafats de la mà. Algú a qui respectar, admirar, compartir, i conviure. Algú amb qui batallar les baralles de cada dia amb la força de la raó, la paciència, la constància i la persistència, lliurement triades per amor, i no per por a una soledat mal entesa.
I si hi ha d’altres que també ho creuen possible, això em dona forces per sortir al carrer cada dia esperant que al girar qualsevol cantonada EL TROBARÉ, molt a despit d’aquell horrible i fugaç pensament que de vegades m’angoixa, de que no som no només al mateix planeta, sinó pot ser ni tan sols a la mateixa dimensió.
La qüestió és que tinc el sentiment profund i arrelat de que aquesta mena d’amor existeix, i fins i tot que sé el que es sent. La pregunta és com sé jo que se sent, si no l’he tingut mai?
Però si vull/necessito algú/un home, que em doni forces quan em sento feble.... I si jo he intentat força, tantes vegades, donar-ne a d’altres. És això que jo busco, demanar molt?
La cançó subratlla molt dignament una pel·lícula que jo m’atreviria a qualificar com a una de les millors histories d’amor madur que he vist mai. La pel·lícula en qüestió és diu “Intim i personal” i potser la podreu veure en algun dels canals de cable, que sortosament de vegades, es repeteixen força.
El fet és que jo sempre he cregut que l’amor ha de ser alguna cosa més especial que el que la majoria de la gent sembla ser que pensa. I com s’està convertint en costum habitual per mi últimament, no em quedaré amb les ganes de dir (o escriure tan se val), el que penso.
Primer que tot, diré el que crec que no és l’amor. L’amor no és anar provant una persona darrera l’altra, com si fossin jaquetes, fins que trobis algú amb qui puguis suportar viure, perquè la idea de viure sol es fa massa costa a munt.
L’amor no pot ser un desig sobtat per qualsevol persona que et sembli atractiva. La teva parella ha de ser algú més especial, que faci que al moment que la vegis, la resta del món desaparegui a la teva vista (a efectes passionals o romàntics), eclipsat per la seva presencia.
El teu amor ha de ser algú a qui tu puguis veure i que et pugui veure com tu realment ets. Una persona completa, que t’ajudi i a qui puguis ajudar, amb qui confiïs, i que pugui confiar en tu, però no algú en qui repenjar-se o que se’t repengi.
Algú amb qui construir-se agafats de la mà. Algú a qui respectar, admirar, compartir, i conviure. Algú amb qui batallar les baralles de cada dia amb la força de la raó, la paciència, la constància i la persistència, lliurement triades per amor, i no per por a una soledat mal entesa.
I si hi ha d’altres que també ho creuen possible, això em dona forces per sortir al carrer cada dia esperant que al girar qualsevol cantonada EL TROBARÉ, molt a despit d’aquell horrible i fugaç pensament que de vegades m’angoixa, de que no som no només al mateix planeta, sinó pot ser ni tan sols a la mateixa dimensió.
La qüestió és que tinc el sentiment profund i arrelat de que aquesta mena d’amor existeix, i fins i tot que sé el que es sent. La pregunta és com sé jo que se sent, si no l’he tingut mai?
Però si vull/necessito algú/un home, que em doni forces quan em sento feble.... I si jo he intentat força, tantes vegades, donar-ne a d’altres. És això que jo busco, demanar molt?
No hay comentarios:
Publicar un comentario