COSMOPOLITISM

In this site that was born with a cosmopolitan calling, I wanted to hold a small room to think about immigration. This is not a subject that I really know about, but after attending the meeting that CDA (Audiovisual Development Centre) and FURV (Rovira i Virgili University Foundation) organized, and as I’ve been very inspired lately, to the point that seeing a single fly bring me ideas, and as we all could see the fly was there, I’ll give wings to my thoughts.

To the question what do we want from immigration, I’ll answer that basically, what we want is communication, which is not a small thing. And it is not because, beside idiomatical barriers, even in the same language, communication is not an easy thing.

Like Marta Hincapié said, what we want is to take a look at ourselves through the eyes of the others.

Do you remember that photograph of the Earth that changed the world in the 60’s because: oh, surprise, it was incredibly blue? We had to get outside of ourselves, out of the planet, and go a little further, to discover who we actually are. It all is a question of looking at everything with open eyes, and from a different point of view.

I wanted to thank David Serra, Aleix Cort and Oriol Grau, for having such a patience and sense of humor (in fact they were talking about that), although the presence of Mr. Murphy and his law hanging around informatics equipment didn’t make it easy. You know the man likes wandering among computers.

In fact, I nicely suggested him, a couple of years ago, that he should retire and have a rest so we could be happy too. But, as I did it only in Spanish (my cosmopolitism wasn’t that ready yet), the man won’t understand me. One of these days I’ll try again, in English, just in case.

I’d like to say to Sergi Pompermayer that as I am also a screenwriter, I totally understand what he means when he talks of writing about known things. But I’m not that sure immigrants’ feelings are unknown to us. I think it must be the feeling of being different among the others that seem to have something in common. Anyone that has felt a little freak at any time should have an idea of what it is. And writers totally fit in that description.

Matthew Tree, a writer from London that writes in Catalan, said in a conference in the Faculty of Economic Sciences and Business of the URV, that talking the language of those you’re visiting, even if it’s just a few words, is like getting underneath their skin. And those that make that small effort are hugely rewarded with welcoming and consideration.

If I had to choose a key word in the journey I’ll take “cosmopolitism”. Because immigration has now, much more of an economic meaning, than a social one. And what would end defining that plurality willingly accepted for those that go round the world to learn and know, and build themselves, must be cosmopolitism.

My father was born in Madrid, because hey, grand ma was there; his parents were from Aragon, but he felt totally Catalan. Do you know what he said when he was asked where he was from? He said he was a citizen of the world.
So that, I’ll go on with tradition, and I’ll keep fighting to understand and to get understood, in all of languages and all of lands that I possibly can. I hope the way the world is going, that wouldn’t be too much to ask.

COSMOPOLITISMO

En ésta página que nació con vocación cosmopolita, quería hacer un rincón para reflexionar sobre la inmigración, que no es un tema que yo conozca especialmente, pero después de asistir a las Jornadas que organizó el CDA (Centro de Desarrollo Audiovisual) junto a la FURV (Fundación Universidad Rovira i Virgili), y como en cualquier caso, últimamente parece que me inspira hasta el vuelo de una mosca, y como pudimos comprobar, la mosca estaba presente, daré alas a mis pensamientos.

A la pregunta qué queremos de la inmigración, yo respondería que básicamente lo que queremos es comunicación, que no es poca cosa. Y no lo es, porque dejando a un lado las barreras lingüísticas, incluso en la misma lengua, la comunicación es bien difícil.

Y como bien apuntó Marta Hincapié, lo que queremos es vernos a nosotros mismos, a través de los otros.

Recordáis aquella foto del planeta Tierra que revolucionó el mundo allá por los años 60 porque: oh, sorpresa, era increíblemente azul? Tuvimos que salir de nosotros mismos, del planeta, y ir un poco más lejos para descubrir como somos en realidad. Todo es cuestión de mirar con los ojos bien abiertos y cambiar de perspectiva.

Quería dar las gracias a David Serra, Aleix Cort i Oriol Grau, por tomarse con tanta paciencia y sentido del humor (de hecho, de eso hablaban), la presencia del Sr. Murphy y su ley en los sistemas informáticos. Ya se sabe que al buen hombre le gusta pasearse entre ordenadores.

Yo, sin ir más lejos, le insinué amablemente hace un par de años, que se jubilase i se tomase unas merecidas vacaciones, y de paso nosotros también podríamos descansar. Pero se ve que solo lo hice en castellano (mi cosmopolitismo no debía estar muy desarrollado todavía), y el hombre no me entendió. Uno de estos días lo intentaré de nuevo en inglés, a ver si cuela.

A Sergio Pompermayer le diría que como yo también soy guionista, entiendo perfectamente lo que quiere decir cuando habla de escribir sobre aquellas cosas que conocemos. De lo que no sé si estoy tan segura, es de que el sentimiento de los inmigrantes nos sea del todo desconocido. Creo que debe ser el sentimiento de verse diferente en medio de otros que parecen tener algo en común. Cualquiera que se haya sentido un poco freakie en algún punto de su vida, debe tener una idea de lo que es eso. Y creo que los guionistas, o mejor los escritores en general, somos un colectivo que encaja muy bien en ésa descripción.

Hace poco que Matthew Tree, escritor londinense que escribe en catalán, dio una conferencia en la Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales de la URV, en la que decía que hablar el idioma de las tierras que visitas, aunque solo sean unas pocas palabras, es un poco como meterse bajo su piel. Y los que hacen ese pequeño esfuerzo son recompensados con la acogida y la consideración de los oriundos de esas tierras.

Y si tuviera que elegir una palabra clave en la jornada, me quedaría con “cosmopolitismo”. Porque emigración se ha convertido mucho más en una connotación económica, que en un fenómeno social. Y lo que acabará definiendo la pluralidad libremente aceptada del que se mueve por el mundo con ganas de integrarse y conocer, de aprender y de construirse un poco más cada día, es el cosmopolitismo.

Mi padre nació en Madrid, porque oye, allí estaba la abuela, y era hijo de aragoneses, pero se sentía muy barcelonés. Y sabéis que decía cuando alguien le preguntaba de donde era? Decía que era ciudadano del mundo.

Así que yo continuaré la tradición, y seguiré batallando por entender y por hacer que me entiendan, en todos los idiomas y en todos los lugares que pueda, que tal como se está poniendo el mundo, no es pedir poco.

COSMOPOLITISME

En aquesta pàgina que va néixer amb vocació cosmopolita, volia fer un reco per reflexionar sobre la immigració, que no és un tema que jo conegui especialment, però després d’haver assistit a les Jornades que va organitzar el CDA (Centre de Desenvolupament Audiovisual) juntament amb la FURV (Fundació Universitat Rovira i Virgili) i en qualsevol cas, com que últimament m’inspira fins i tot el vol d’una mosca, i tal com vam poder comprovar la mosca era present, donaré ales als meus pensaments.

A la pregunta que volem de la immigració, jo respondria que bàsicament el que demanem és comunicació, que no és poca cosa. I no ho és, perquè deixant a banda les barreres lingüístiques, fins i tot en el mateix idioma, la comunicació és ben difícil.

I com molt bé va apuntar la Marta Hincapié, el que volem és veure’ns a nosaltres mateixos, a través dels altres.

Recordeu aquella foto del planeta terra que va revolucionar el mon allà pels anys 60 perquè: oh, sorpresa, era increïblement blava? Vam haver de sortir de nosaltres mateixos, del planeta, i anar una mica més lluny, per descobrir com som en realitat. Tot és qüestió de mirar amb els ulls ben oberts i canviar de perspectiva.

Voldria donar les gràcies al David Serra, a l’Aleix Cort i a l’Oriol Grau, per prendre’s amb tanta paciència i sentit de l’humor (de fet d’això parlaven), la presència del Sr. Murphy i la seva llei, als equipaments informàtics. Ja se sap que al bon home li agrada passejar-se entre els ordinadors.

Jo sense anar més lluny vaig insinuar-li amablement fa un parell d’anys que es jubilés, i es prengués unes merescudes vacances, i de passada nosaltres també podríem gaudir-ne. Però es veu que només ho vaig fer en castellà (el meu cosmopolitisme no devia estar prou desenvolupat encara), i l’home no em va entendre. Un d’aquests dies ho tornaré a intentar en anglès, a veure si cola.

Al Sergi Pompermayer li diria que com que jo també soc guionista, entenc perfectament el que vol dir quan parla d’escriure sobre coses conegudes. Del que no sé si estic tant segura, és de si el sentiment dels immigrants ens és del tot desconegut. Crec que deu ser el sentiment de veure’s diferent enmig d’altres que “semblen” tenir tan en comú. Qualsevol que s’hagi sentit una mica freakie en algun punt de la seva vida, deu tenir una idea del que és això. I em penso que els guionistes o més bé els escriptors en general, som un col·lectiu que encaixa força en aquesta descripció.

Fa poc que en Matthew Tree, escriptor londinenc que escriu en català, va donar una conferència a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la URV, en la que deia que parlar l’idioma de les terres que visites, encara que siguin unes poques paraules, és una mica com ficar-se dins de la seva pell. I que els que fan aquest petit esforç son obsequiats amb l’acolliment i la consideració dels originaris d’aquelles terres.

I si hagués de triar una paraula clau a la jornada em quedaria amb “cosmopolitisme”. Perquè “immigració” ha esdevingut molt més una connotació econòmica, que no pas un fenomen social. I el que acabarà definint la pluralitat lliurament acceptada del que es mou pel mon amb ganes de integrar i conèixer, d’aprendre i de construir-se una mica més cada dia, es el cosmopolitisme.

El meu pare va néixer a Madrid, perquè vet aquí que l’avia hi era, i era fill d’aragonesos, però se sentia molt barceloní. Y sabeu que deia quan li preguntaven d’on era? Deia que era ciutadà del món.

Així que jo continuaré la tradició, i seguiré batallant per entendre i fer-me entendre, en tots els idiomes, i a totes les terres que pugui, que tal com s’està posant el mon no és demanar poca cosa.