En aquesta pàgina que va néixer amb vocació cosmopolita, volia fer un reco per reflexionar sobre la immigració, que no és un tema que jo conegui especialment, però després d’haver assistit a les Jornades que va organitzar el CDA (Centre de Desenvolupament Audiovisual) juntament amb la FURV (Fundació Universitat Rovira i Virgili) i en qualsevol cas, com que últimament m’inspira fins i tot el vol d’una mosca, i tal com vam poder comprovar la mosca era present, donaré ales als meus pensaments.
A la pregunta que volem de la immigració, jo respondria que bàsicament el que demanem és comunicació, que no és poca cosa. I no ho és, perquè deixant a banda les barreres lingüístiques, fins i tot en el mateix idioma, la comunicació és ben difícil.
I com molt bé va apuntar la Marta Hincapié, el que volem és veure’ns a nosaltres mateixos, a través dels altres.
Recordeu aquella foto del planeta terra que va revolucionar el mon allà pels anys 60 perquè: oh, sorpresa, era increïblement blava? Vam haver de sortir de nosaltres mateixos, del planeta, i anar una mica més lluny, per descobrir com som en realitat. Tot és qüestió de mirar amb els ulls ben oberts i canviar de perspectiva.
Voldria donar les gràcies al David Serra, a l’Aleix Cort i a l’Oriol Grau, per prendre’s amb tanta paciència i sentit de l’humor (de fet d’això parlaven), la presència del Sr. Murphy i la seva llei, als equipaments informàtics. Ja se sap que al bon home li agrada passejar-se entre els ordinadors.
Jo sense anar més lluny vaig insinuar-li amablement fa un parell d’anys que es jubilés, i es prengués unes merescudes vacances, i de passada nosaltres també podríem gaudir-ne. Però es veu que només ho vaig fer en castellà (el meu cosmopolitisme no devia estar prou desenvolupat encara), i l’home no em va entendre. Un d’aquests dies ho tornaré a intentar en anglès, a veure si cola.
Al Sergi Pompermayer li diria que com que jo també soc guionista, entenc perfectament el que vol dir quan parla d’escriure sobre coses conegudes. Del que no sé si estic tant segura, és de si el sentiment dels immigrants ens és del tot desconegut. Crec que deu ser el sentiment de veure’s diferent enmig d’altres que “semblen” tenir tan en comú. Qualsevol que s’hagi sentit una mica freakie en algun punt de la seva vida, deu tenir una idea del que és això. I em penso que els guionistes o més bé els escriptors en general, som un col·lectiu que encaixa força en aquesta descripció.
Fa poc que en Matthew Tree, escriptor londinenc que escriu en català, va donar una conferència a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la URV, en la que deia que parlar l’idioma de les terres que visites, encara que siguin unes poques paraules, és una mica com ficar-se dins de la seva pell. I que els que fan aquest petit esforç son obsequiats amb l’acolliment i la consideració dels originaris d’aquelles terres.
I si hagués de triar una paraula clau a la jornada em quedaria amb “cosmopolitisme”. Perquè “immigració” ha esdevingut molt més una connotació econòmica, que no pas un fenomen social. I el que acabarà definint la pluralitat lliurament acceptada del que es mou pel mon amb ganes de integrar i conèixer, d’aprendre i de construir-se una mica més cada dia, es el cosmopolitisme.
El meu pare va néixer a Madrid, perquè vet aquí que l’avia hi era, i era fill d’aragonesos, però se sentia molt barceloní. Y sabeu que deia quan li preguntaven d’on era? Deia que era ciutadà del món.
Així que jo continuaré la tradició, i seguiré batallant per entendre i fer-me entendre, en tots els idiomes, i a totes les terres que pugui, que tal com s’està posant el mon no és demanar poca cosa.
A la pregunta que volem de la immigració, jo respondria que bàsicament el que demanem és comunicació, que no és poca cosa. I no ho és, perquè deixant a banda les barreres lingüístiques, fins i tot en el mateix idioma, la comunicació és ben difícil.
I com molt bé va apuntar la Marta Hincapié, el que volem és veure’ns a nosaltres mateixos, a través dels altres.
Recordeu aquella foto del planeta terra que va revolucionar el mon allà pels anys 60 perquè: oh, sorpresa, era increïblement blava? Vam haver de sortir de nosaltres mateixos, del planeta, i anar una mica més lluny, per descobrir com som en realitat. Tot és qüestió de mirar amb els ulls ben oberts i canviar de perspectiva.
Voldria donar les gràcies al David Serra, a l’Aleix Cort i a l’Oriol Grau, per prendre’s amb tanta paciència i sentit de l’humor (de fet d’això parlaven), la presència del Sr. Murphy i la seva llei, als equipaments informàtics. Ja se sap que al bon home li agrada passejar-se entre els ordinadors.
Jo sense anar més lluny vaig insinuar-li amablement fa un parell d’anys que es jubilés, i es prengués unes merescudes vacances, i de passada nosaltres també podríem gaudir-ne. Però es veu que només ho vaig fer en castellà (el meu cosmopolitisme no devia estar prou desenvolupat encara), i l’home no em va entendre. Un d’aquests dies ho tornaré a intentar en anglès, a veure si cola.
Al Sergi Pompermayer li diria que com que jo també soc guionista, entenc perfectament el que vol dir quan parla d’escriure sobre coses conegudes. Del que no sé si estic tant segura, és de si el sentiment dels immigrants ens és del tot desconegut. Crec que deu ser el sentiment de veure’s diferent enmig d’altres que “semblen” tenir tan en comú. Qualsevol que s’hagi sentit una mica freakie en algun punt de la seva vida, deu tenir una idea del que és això. I em penso que els guionistes o més bé els escriptors en general, som un col·lectiu que encaixa força en aquesta descripció.
Fa poc que en Matthew Tree, escriptor londinenc que escriu en català, va donar una conferència a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la URV, en la que deia que parlar l’idioma de les terres que visites, encara que siguin unes poques paraules, és una mica com ficar-se dins de la seva pell. I que els que fan aquest petit esforç son obsequiats amb l’acolliment i la consideració dels originaris d’aquelles terres.
I si hagués de triar una paraula clau a la jornada em quedaria amb “cosmopolitisme”. Perquè “immigració” ha esdevingut molt més una connotació econòmica, que no pas un fenomen social. I el que acabarà definint la pluralitat lliurament acceptada del que es mou pel mon amb ganes de integrar i conèixer, d’aprendre i de construir-se una mica més cada dia, es el cosmopolitisme.
El meu pare va néixer a Madrid, perquè vet aquí que l’avia hi era, i era fill d’aragonesos, però se sentia molt barceloní. Y sabeu que deia quan li preguntaven d’on era? Deia que era ciutadà del món.
Així que jo continuaré la tradició, i seguiré batallant per entendre i fer-me entendre, en tots els idiomes, i a totes les terres que pugui, que tal com s’està posant el mon no és demanar poca cosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario