25/5/07

AMOR VERDADERO

Dedicado a todos nuestros auténticos, generosos, desinteresados, incondicionales amores, que nos apoyan para salir adelante cuando las circunstancias no lo ponen fácil.

Especialmente para Míriam Robles y Anna Gual, que han sido a diario, mi mejor apoyo en los últimos cuatro años. Esto se refiere específicamente a un mensaje de Míriam, capaz de captar los altos niveles de energía de una tercera persona a través de mis escritos.

En un mundo loco, donde las cosas no van tan bien, la capacidad de captar y generar éste sentimiento es un privilegio. Si, querida, seguro que de lo que aquí estamos hablando es de amor con mayúsculas. Y tiene mucho que ver con todos vosotros.

Respecto a mis propios crecientes niveles de adrenalina, la cosa es que yo le veo a él, y también te veo a ti, del mismo modo en que tu me ves a mi, y eso es un montón de amor flotando en el aire llenando mi vacío.

Supongo que es bastante normal que una niña de 7 años, que tiene que ver, oír y entender entre líneas lo que otros le esconden por que su madre se muere, desarrolle ésta especie de habilidad de “ver” a la gente.

Pero esa es otra historia. Lo que puedo ver ahora cuando me miro en el espejo, como si hubiera renacido en éstos últimos cuatro años, es aquella niña que solía escribir cuentos de hadas antes de que nadie le hiciera daño... Y todo eso es gracias a vosotras, mis queridas amigas, y probablemente también gracias a él.

Y es que a veces, cuando le miro, me parece que me veo a mi misma. Como en aquella foto, donde los dos llevamos chaquetas bastante viejas, y supongo que de algún modo queridas....

Ya sabéis que me encanta ser mujer, y siento que todo a su alrededor en esas convenciones, tiene que ver con nosotras. No creo que él se de cuenta de que parece haber algo más allá de su capacidad de hacer voces o interpretar personajes femeninos.

Algo que tiene que ver con hablar sobre iguales, cuando montones de mujeres son malheridas y asesinadas diariamente por aquellos que más deberían cuidarlas.

Y todo empezó con una simple frase en una canción. Me maravilló que un hombre fuera capaz de ver el cansancio de una mujer. Más tarde me sorprendió que alguien que parecía captar tan fácilmente nuestro espíritu (y esa es probablemente la base de sus extraordinarias interpretaciones femeninas), escribiera una y otra vez todas esas canciones de amor tan amargas.

Era como... tú puedes verlas, pero ellas no te ven a ti? Y ese debe ser un sentimiento que yo conozco muy bien.

Lo que yo quería averiguar, principalmente, es porqué aquellos a los que entiendes tan bien, no te escuchan? Y tuve una respuesta hace poco (como siempre sin siquiera preguntar)... Quizás se supone que debemos escribir sobre ello, esparcir el mensaje alrededor esperando que alguien lo revierta en aquellos que más necesitan oirlo.

Oí decir a alguien que tiene un montón de fans minusválidos. Creo que algunas minusvalías, algunas heridas internas, no son tan fáciles de ver, pero duelen de todos modos.

Y cuando veo a mujeres que no podían caminar por las calles sin sufrir ataques de pánico, cogiendo aviones, solas, superando sus miedos, cruzando océanos, solo para verlo. Ya me perdonareis si creo que el hombre se merece un monumento. Otros lo tienen por mucho menos.

Pero aún recuerdo que todo empezó con vosotras. Que no hubiera soportado aquel verano del 2003 sin vosotras, amigas. Que me ayudasteis a prepararme para el camino que ahora ando. Dondequiera que éste me lleve.

Y no creáis que no puedo ver vuestros defectos o los suyos. Esa es la parte de vuestra humanidad que me hace respetaros aún más, cuando os veo batallando con ello. Pero supongo que prefiero ver lo mejor de cada uno. Y ahora sé que no se puede amar lo que no es digno de nuestro respeto.

Creía que el amor me había sido negado, pero la verdad es que lo siento en todas partes, y tengo que daros las gracias por ello... A vosotras que habéis estado ahí desde el principio, a vosotras, estupendas y abiertas personas que leeréis cualquier cosa que yo escriba sin importaros el idioma...

Y me refiero aquí no solo a la que inspiró éste escrito con su mensaje, sino a toda amistad verdadera, que debe ser el más desinteresado, el más incondicional de todos los amores.

Ese amor al que puedes asirte cuando aquellos que más debían quererte no lo hacen...

Ese amor que os hace levantaros, queridas amigas, a las 5 de la madrugada, para acompañarme a la estación porque tenia que coger un avión. Y no hablaré de aquella llamada en mayo del 2005 a la que no hubiera sobrevivido sin vosotras.

Ese amor que me hace la vida más fácil cuando me hacéis pasteles, o reserváis hoteles por mi. Ese amor que os hizo coserme, o dibujarme, un par de alas para volar...

No soy tan joven o ingenua. Es una decisión muy meditada, la de ser positiva. Y es que creo que sólo tenemos dos opciones: tomar lo mejor de lo que te sucede (mientras intentas eludir lo peor) y ser feliz, o amargarte con la inmundicia con la que inevitablemente tendrás que batallar.

En cuanto a los hombres, ya sé que tienen sus defectos, pero también los tenemos las mujeres. Y sé que de todos modos, hay un montón de ellos ahí fuera intentándolo... Que puedo decir, soy una mujer de fe...

Así que mientras espero ese amor que prefiero creer que se retrasa, más que que me ha sido negado, me centraré en ese personaje que quiero que me/nos traiga un poco de esperanza, y porque no, mucha diversión.

Me alegro de que sintáis su energía (y la de las chicas también) a través de mi cuando vuelvo de alguna convención. Algún día, cuando el trabajo nos lo permita, os llevaré conmigo para que podáis conocerlos a todos.

Mientras tanto quería que supierais que no olvido ni a los que estáis cerca, ni a los más lejanos, fuera de mi alcance, aquellos con los que no pude pasar mucho tiempo mientras estuvieron aquí, pero cuyo amor aún puedo sentir alrededor.

Y lo más extraordinario es que recuerdo claramente que te dije (te escribí, en realidad, porque entonces te recuperabas de un accidente de coche) que brillabas cuando sonreías a ese chico que ahora ya es historia.

Y la cosa es que te dije que aquella era una de las tres más hermosas sonrisas que yo había visto nunca. Y la he visto de nuevo hace unos días, y me sonreías... a mi.

Así que mientras pueda verme a mi misma reflejada en vosotras a quienes realmente puedo amar, me doy cuenta que aunque no encuentre lo que estoy buscando, el amor está siempre alrededor.

Y la cuestión es que mientras os miro, con la confianza y respeto que me merecéis, he descubierto que puedo sentir mi propia sonrisa, ver mi reflejo en vosotras, y aprender a amarlo.

AMOR DE DEBÓ

Això està dedicat a tots els nostres veritables, generosos, autèntics, incondicionals amors, que ens recolzen per tirar endavant quan les circumstàncies de la vida no ho fan tan senzill.

Especialment per la Míriam Robles i l’Anna Gual, que han estat el meu recolzament diari durant els passats quatre anys. Això es refereix específicament a un missatge de la Míriam, capaç de captar els alts nivells d’energia d’una tercera persona, a través dels meus escrits.

En un món boig, on les coses no van gaire bé, la capacitat de captar i generar aquesta mena de sentiments és un privilegi. Si, maca, del que estem parlant aquí és d’amor amb majúscules. I tot té a veure amb vosaltres.

Pel que fa als meus propis creixents nivells d’adrenalina, la qüestió és que jo el puc veure a ell, i també et puc veure a tu, com tu em veus a mi, i aixó és un munt d’amor que flota a l’aire per omplir la meva buidor.

Suposo que és bastant normal que una nena de 7 anys que ha de veure, sentir i entendre entre línies, el que la gent l’amaga perquè la mama es mor, desenvolupi aquesta mena d’habilitat per “veure” als altres.

Però això és una altra història. El que puc veure ara quan em miro al mirall, com si hagués tornat a néixer aquests últims quatre anys, és aquella nena que escrivia contes de fades abans que li fessin cap mal. I us ho dec tot a vosaltres, estimades amigues... i probablement, també a ell.

I és que de vegades quan el miro a ell, me sembla que em veig a mi mateixa. Com en aquella foto en que els dos portem jaquetes bastant velles, i suposo que d’alguna manera estimades...

Ja sabeu com m’agrada ser una dona, i sento que tot al voltant d’ell en aquestes trobades és una qüestió de dones. Crec que ell no se’n adona que hi ha alguna cosa més enllà de la seva habilitat per fer veus femenines i interpretar-les.

Alguna cosa que té a veure amb ell parlant d’iguals quan un munt de dones cada dia son malferides i assassinades per aquells que se suposa que més n’haurien de tenir cura.

I tot va començar amb una senzilla frase d’una cançó. Em va meravellar que un home pogués veure el cansament d’una dona. Després em va sorprendre que algú que semblava captar tan fàcilment el nostre esperit (i aquesta és probablement la raó de les seves magnífiques interpretacions femenines), escrivís una i altra vegada totes aquelles cançons d’amor amargant.

Era com... tu pots veure-les però elles no et veuen a tu? I aquest deu ser un sentiment que jo conec prou bé.

El que jo volia averiguar, sobretot, és perquè la gent que tu entens tan bé, no t’escolta?
I no fa gaire he trobat la resposta (com sempre sense ni tan sols preguntar)... Potser estem destinats a escriure sobre això, escampar el missatge al voltant, esperant que algú el revertirà a aquells que més necessiten escoltar-lo.

Vaig sentir que algú deia que tenia un munt de fans minusvàlids. Crec que algunes minusvalideses, algunes ferides internes, no son fàcils de veure, però tot i això fan mal.

I quan veig dones que no podien caminar pels carrers sense tenir un atac de pànic, que ara agafen avions, totes soles, superant les seves pors, creuant oceans, només per veure’l. Ja me perdonareu si crec que l’home es mereix un monument. Alguns el tenen per menys.

Però encara me’n recordo que tot va començar amb vosaltres. Que jo no hauria suportat aquell estiu del 2003 sense vosaltres. Que em vau ajudar a emprendre el camí que estic fent ara. Allà on me vulgui portar.

I no penseu que no puc veure els vostres defectes o els d’ell. Aquella part de la vostra humanitat que em fa respectar-vos fins i tot més, quan us veig batallant amb ells. Però suposo que m’agrada agafar el millor de cadascú. Ara sé que no es pot estimar allò que no et mereix respecte.

Ja em pensava que l’amor m’havia estat negat, però el sento per tot arreu, i us he de donar les gràcies... Vosaltres que heu estat aquí amb mi des del principi, vosaltres, extraordinàries i obertes persones, que sé que llegireu qualsevol cosa que jo escrigui sense importar-vos en quin idioma.

I m’estic referint aquí no només a la persona que va inspirar el que escric amb el seu missatge, sinó també a cada veritable amistat, que deu ser el més generós i incondicional de tots el amors.

Aquell amor al que t’aferres quan aquells que t’havien d’estimar més no ho fan...

Aquell amor que us treu del llit a les 5 de la matinada per portar-me a l’estació perquè tinc que agafar un avió. I no parlaré d’aquella trucada al maig del 2005 a la que no hauria sobreviscut sense vosaltres.

Aquell amor que em fa la vida més fàcil quan em feu pastissos, i reserveu habitacions d’hotel per mi. Aquell amor que us va fer cosir-me, o dibuixar-me, un parell d’ales per volar...

No soc tan jove o ingènua. Això és una molt meditada decisió de ser positiva. Es que penso que només tenim dues opcions: prendre el millor del que et passa (mentre intentes evitar el dolent) i ser feliç, o amargar-te amb la inmundicia amb la que inevitablement hauràs de batallar.

Pel que fa als homes, sé que tenen els seus defectes, però les dones també. I també crec que hi ha un munt d’ells allà fora que si més no, ho intenten. Que puc dir, soc una dóna de fe...

Així és que mentre arriba aquell amor que prefereixo pensar que ve amb retard, que no pas que m’ha estat negat, me centraré en aquest personatge que vull que em/ens porti una mica d’esperança, i perquè no, un munt de diversió.

Me’n alegro que pugueu sentir la seva energia (i la de les noies també) a través de mi quan torno d’alguna trobada. Algun dia quan el treball ens ho permeti, us prendré amb mi perquè podeu conèixer a tothom.

Mentre tant, només volia fer vos saber que no oblido ni als propers, ni als llunyans, que estan fora del meu abast, amb els que no vaig poder passar molt de temps quan eren aquí, però dels quals encara sento el seu amor tot al voltant.

I el més extraordinari és, que recordo clarament haver-te dit (escriure’t en realitat, perquè estaves recuperant-te d’un accident de cotxe llavors), que brillaves quan somreies a aquell noi que ja ha passat a la història.

I la qüestió és que et vaig dir que aquell era un dels tres més bonics somriures que jo havia vist mai. I no fa gaire que l’he tornat a veure, i em somreies... a mi.

Així és que mentre em pugui veure reflectida en vosaltres, magnífiques persones a las que puc sincerament estimar, me’n adono que encara que no pugui trobar allò que sempre he volgut, l’amor és al meu voltant.

I la cosa és que mentre us miro, amics en qui puc realment confiar i respectar, he descobert que puc sentir el meu somriure, veure el meu reflex en el vostre mirall, i aprendre a estimar-lo.

TRUE LOVE

This is dedicated to all of our real, generous, unselfish, unconditional loves that support us to keep going when circumstances are not that easy.

Specially to Miriam Robles and Anna Gual, who have been my very best daily support in the past four years. That refers specifically to a Miriam’s message, which catches somebody’s high energy levels through my writing.

In a mad world where things are not going that well, being able to receive and generate that kind of feeling is a privilege. Yes dear, what we’re talking about here, must be love in caps. And it’s all about you.

For my own increasing adrenaline levels, the thing is that I can see him, and I can also see you, as you can see me, and that’s a lot of love floating in the air fulfilling my emptiness.

I guess it’s quite normal that a child who has to see, heard and understand, between lines, what the elders are hiding to her (by the age of 7) because mummy is dying, develops this kind of ability to “see” people.

But that’s another story. What I can see now when I look in the mirror, like I’ve been reborn in these past four years, is that little girl who used to write fairy tales, before all the damage was inflicted… And that’s all because of you, my dear friends… and probably, also, because of him.

It’s just that sometimes when I look at him I can see quite a lot of myself. Like this photograph, where we both are wearing old, I guess somehow beloved jackets…

You know how much I like everything about being a woman, and I feel like around him in these meetings it’s all about that. I think he’s not aware there’s something beyond his ability to make female voices and perform.

Something concerning him talking about equals when lots of women are bad wounded and killed everyday for the ones who were supposed to take care of them.

And it all started with a single sentence in a song. I got amazed that a man could see a woman’s tiredness. Later I got shocked that someone who seemed to catch so easily women’s souls (that’s probably the reason for his magnificent female performances), wrote once and again all that bitter love songs.

It was just like… you can see them, but they can’t see you? And that might be a feeling that I know about very well.

What I wanted to find out, mostly, is why people you understand that well, won’t listen? And I had an answer recently (as always without even asking)… Maybe we are supposed to write about it, spread the message all around, hoping that somebody will revert it to the ones who need the more to know about it.

I heard someone saying that he’s got a lot of disabled fans. I think some disabilities, some internal wounds, are not easy to notice, but anyway they hurt.

And when I see women that couldn’t walk on the streets without having a panic attack, that are now taking planes on their own, overcoming their fears, crossing oceans, just to see him. You have to forgive me if I believe the man deserves a monument. Some people’ve got it for less.

But I still remember that it all started with you. That I couldn’t have managed that summer 2003 without you guys. That you helped me to get ready for the path I’m walking now. Wherever it’s leading me.

And don’t think I can’t see your flaws or his. That’s a part of your humanity that make me respect you even more, when I see you fighting them. But I guess I like taking the best of you. I know now that you cannot love what you can’t respect.

I thought that for love I was denied, but I feel it everywhere, and I have to thank you for that…. You, who’ve been there from the very beginning, you, magnificent open minded people who will read anything I write no matter the language…

I’m referring here, not just the one who inspired this writing whit her message, but every true friendship, which must be the more unselfish, the more unconditional of all loves.

That love that supports you when the ones who were supposed to love you the more didn’t….

That love that got you, dear people, out of bed at 5 a.m. to drive me to the station, cause I had to catch a plane. I’m not talking about that phone call in May 2005, that I couldn’t have survived without you.

That love that make my life easier when you cook pastries or make reservations for me. That love that made you sew me, or draw me, a couple of wings to fly…

I’m not that young or naïf. There’s a very meditated decision of being positive here. I just think you’ve got two choices: take the best of what happen to you (while trying to avoid bad things) and be happy, or embitter yourself with filth you inevitably will have to fight.

For men, I know they have their flaws, but so do women. And I know also, there’s a lot of them out there trying… What can I say, I’m a believer…

So while I’m waiting for that love who’s much more delayed than denied, I’m focusing on that character I hope will bring me/us a little bit of hope, and why not, a lot of fun.

I’m glad you can feel his energy (and the ladies’ too) through me, when I’m back from one of the meetings. One day when work commitments allow us I’m taking you with me to meet all of them.

Meanwhile I just wanted to make you know that I won’t forget neither the closers, nor the furthers, out of my reach, that I couldn’t spent much time with while they were here, but whose love I still feel all around.

And the most amazing thing is, I remember clearly telling you (writing actually, you were recovering from a car crash at that point) that you glowed when you smiled at that boy that now is a past history.

As I said, that was one of the three more amazing smiles I’ve ever seen. And I’ve just seen that smile again a few days ago, and you were smiling… at me.

So while I could see myself reflected in you people that I can really love, I realized that although I can’t find the love I’ve always wanted, love is all around.

And the thing is that by looking at you, people I can truly trust and respect, I’ve found out that I can feel my own smile, see my own reflection in your mirror, and learn to love it.