A WOMAN'S LOOK

It’s not a question of weight, of more or less fashionable beauty, or sex appeal, is much more a question of sanity and inner balance. Like dragonfly, it’s the strength of what looks like fragile, the eternal female, the relentless persistence of a sensitivity that will never yield to discouragement.

It’s the ethereal versatility, the vulnerability, the ability to understand, to apprehend the indefinite. It’s the empathy that provides the awareness of being eternal and endurable, the enormous resilience of Phoenix Bird, reborn from their own ashes.

And that’s because most of the time our weaknesses are our power. Like the boxer who knows that his strength is not his best, and learns how to avoid punches and take advantage of the right moment to turn his adversaries’ flaws against them.

Used to be hostages in an old sexist society, Hardened by the daily life training, that others avoid quietly, slipping their responsibilities in some others hands, women have another way to see the world.

Fed by the conviction of what is fair, reasonable and not necessarily aggressive. Aware that compassion and hope are not weaknesses but a magical cure that dissolves hatred which venomously corrodes those that don’t believe in them. Knowing that their male partners are carrying away lots of vulnerability (even physical), although they try hard to hide it.

Women’s apparent frailty hides a hard soul, clear and valuable like a diamond. Flexible like bamboo that bends under the wind to stand back when it’s over. A shelter for the tired hearts, with a word always ready to encouragement, with a gesture that lends a hand to fight disappointment.

Powerful with the legitimate power that confers competence, patience and constancy, and the inexhaustible ability of endless fighting. Friends, mothers, sisters, who you can always depend on, in your breakdowns. Those that eventually don’t age, because every wrinkle is nothing but collecting knowledge, understanding and serenity.

You who look at the world with another eye, with the kindness which what you behold children’s naughtiness, with the infinite justice you would like your kids to inherit. You that always wear the armor of the most tempered steel for daily fight, and even so you keep untouched underneath, no crease, no stain, the silky dress of your fondness.

I’d like to raise your prayers to a court of high justice. One which could actually listen to weak and unprotected people’s cry, one that truly distributes resources with fairness, attending to real value and ability… And that’s because in that world that sometimes appears so left aside of God Father’s hands, I whish that He looked at us with a motherly eye, with a woman’s look.

AMB ULLS DE DONA

No és una qüestió de pes, de cànons de bellesa més o menys de moda, o de sex-appeal, és més aviat, una qüestió de salut mental i d’equilibri interior. Com el vol de la libèl·lula, és la fortalesa d’una fragilitat només aparent, l’etern femení, la implacable persistència d’una sensibilitat que mai cedeix al descoratjament.

És la etèria versatilitat, la vulnerabilitat, la capacitat de comprendre, d’aprehendre el que és inaprehensible. És l’empatia del que es reconeix etern i perdurable, la immensa resiliència de Au Fènix que reneix de les seves pròpies cendres.

I és que moltes vegades en la nostre debilitat és on rau la nostra fortalesa. Com el boxejador que coneix que el seu punt fort no és la seva força, i aprèn a esquivar els cops i aprofitar el moment oportú, per jugar amb el defectes del seu adversari tornant-los en contra seva.

Acostumades a ser hostatges en una vella societat masclista, endurides per l’entrenament de la vida diària, que altres defugen silenciosament esmunyint les seves responsabilitats en altres mans, les dones tenim una altra manera de contemplar la vida.

Alimentades per la convicció del que és just, raonable, i no necessàriament agressiu. Coneixedores que la compassió i l’esperança no son debilitats, sinó cures màgiques que dissolen l’odi que verinosament corrou aquells que no creuen en elles. Sabedores de la vulnerabilitat (inclús física) que encara que ells s’esforcin per amagar-la, encara arrosseguen els seus companys masculins de viatge.

La aparent fragilitat d’una dona, amaga un ànima dura, transparent i valuosa com el diamant. Flexibles com el bambú que es doblega al vent per després tornar a aixecar-se. Refugi de cors cansats, amb un mot sempre a punt per l’ànim, i un gest sempre a mà per combatre el descoratjament.

Poderoses amb el poder legítim que atorga la competència, la paciència, la constància i la capacitat inesgotable de continuar lluitant. Amigues, mares, germanes, a les que sempre es pot recórrer en les hores baixes. Aquelles a les que el temps no envelleix, per que cada arrua no és més que saviesa, comprensió i serenitat acumulades.

Vosaltres que sabeu mirar el món amb uns altres ulls, amb la bondat amb que es contemplen les entremaliadures dels infants, amb la infinita justícia amb que us agradaria obsequiar als vostres fills. Que us vestiu amb l’armadura del més temperat acer per a la lluita diària, i tot i això conserveu a sota, sense arrua i sense màcula, el vestit de seda de la vostra tendresa.

Com m’agradaria poder elevar les vostres pregàries a un tribunal de suprema justícia. A un que sentís de debò el plor dels febles i els desprotegits, a un que repartís amb equitat els recursos, atenent a mèrits i capacitats reals... I és que en aquest món que sovint sembla tant deixat de la mà de Déu pare, jo desitjaria que aquest ens mirés de tant en tant amb la mirada de la mare, amb els ulls d’una dona.

CON MIRADA DE MUJER

No es una cuestión de peso, de cánones de belleza más o menos en boga, o de sex-appeal, es más bien una cuestión de salud mental y de equilibrio interior. Como el vuelo de la libélula, es la fortaleza de una fragilidad solo aparente, el eterno femenino, la implacable persistencia de una sensibilidad que jamás se rinde al desaliento.

Es la etérea versatilidad, la vulnerabilidad, la capacidad de comprender, de aprehender lo inaprensible. Es la empatía de lo que se sabe eterno y perdurable, la inmensa resiliencia del Ave Fénix que renace de sus propias cenizas.

Y es que muchas veces es en nuestra debilidad dónde reside nuestra fortaleza. Como el boxeador que sabedor de que su punto fuerte no es la fuerza aprende a esquivar los golpes y a aprovechar el momento oportuno, para jugar con los defectos de su enemigo volviéndolos en su contra.

Acostumbradas a ser rehenes en una vieja sociedad machista, endurecidas por el entrenamiento de la vida diaria, que otros evaden silenciosamente deslizando sus responsabilidades en sus manos, las mujeres tenemos otro modo de ver la vida.

Alimentadas por la convicción de lo que es justo, razonable y no necesariamente agresivo. Conocedoras de que la compasión y la esperanza no son debilidades, sino curas mágicas que disuelven el odio que corroe venenoso a los que no creen en ellas. Sabedoras de la vulnerabilidad (incluso física), que aunque ellos se esfuercen en esconder con premura, aún arrastran sus compañeros masculinos de viaje.

La aparente fragilidad de una mujer, esconde un alma dura, transparente y valiosa como el diamante. Flexibles como el bambú que se dobla al viento para luego volver a levantarse. Refugio de almas cansadas, con una palabra siempre a punto para el ánimo, con un gesto siempre a mano para combatir el desaliento.

Poderosas con el poder legítimo que otorga la competencia, la paciencia, la constancia y la capacidad inagotable de seguir luchando. Amigas, madres, hermanas, a las que siempre se puede recurrir en las horas bajas. Aquellas a las que el tiempo no envejece, por que cada arruga no es sino sabiduría, comprensión y serenidad acumuladas.

Vosotras que sabéis mirar al mundo con otros ojos, con la bondad con que se contemplan las travesuras de la infancia, con la infinita justicia con que os gustaría obsequiar a vuestros hijos. Que os vestís con la armadura del más templado acero para la lucha diaria, y aún así conserváis intacto bajo ella, sin arruga y sin mácula el traje de seda de vuestra ternura.

Como me gustaría poder elevar vuestras súplicas a un tribunal de suprema justicia. A uno que oyera de verdad el llanto de débiles y desprotegidos, a uno que repartiera con equidad los recursos, atendiendo a méritos y capacidades reales… Y es que en éste mundo que a veces parece tan dejado de la mano de Dios padre, yo desearía que éste nos mirara de vez en cuando con ojos de madre, con mirada de mujer.