I OMNIPOTENT CULPA

Deu, seria el meu desig
que jo sempre fos culpable!

Que només qui va ser causa
podrà canviar aquell destí
que la manca de visió
endegà amb els seus actes.
El problema de la culpa
és que tendim a deixar-la
a les mans del innocent
per no voler carregar-la.

Culpa que no has d’expiar
deixa-la passar.

És la pitjor malifeta
de la culpa, menysprear
que tot aquell que la té,
descarregant-la en els altres
es pensi que s’allibera,
quan sols la causa primera
podria ser restaurada

per aquell que l’ha causada.

Culpa que no vols purgar
no l’has de donar.

Que ningú pot netejar
el que la teva ceguesa
interposà en el camí.
I si ensopegar és caure,
aixeca’t i plega lleuger
les pedres que vas llençar.
I potser descobriràs
que el camí és molt més planer,
que no pas tu vas pensar-te
quan cap culpa vas voler.

Parenta propera de la seva col·lega la por, la culpa s’ha fet servir des de temps antics, com a instrument de manipulació, particularment a mà d’interpretacions de via estreta, sobre tot religioses i polítiques.

No vull parlar aquí de la gran culpa shakespeareana (llegeixis Macbeth), aquesta hauria de servir perquè es pensi dos (mil) vegades, abans de cometre un acte irremeiable. Al que em vull referir és a les petites culpes, aquelles que es fan grosses com les boles de neu i que com aquelles, acostumem a tirar-nos a la cara (entre d’altres coses per la incomoditat de que se’ns congelin els dits, o el cor) i que solen acabar assegudes a la taula familiar, amargant-nos els dolços postres de Nadal.

Imagineu que passaria si quan tinguéssim febre, anéssim corrent a contagiar al primer que passés, sense preocupar-nos d’anar a veure al metge, detectar el que està malament, i curar-nos.

Personalment, penso que la culpa, com la febre, és només una manera útil de reconèixer un error i esmenar-lo. En qualsevol altre cas, és completament inútil, i fins i tot perillosa, tant si la dones a qui no la té, com si la prens quan no és teva.

No som àngels ni dimonis, tan sols som ésser humans, amb tota la nostra misèria i la nostra grandesa. Crec que no es tracta tant del gran bé, o del mal irreparable, sinó d’allò que fem, correcta o equivocadament. Els nostres actes, com petits maons composaran l’edifici de la nostra vida, i és de preveure que la correcta detecció de petites esquerdes, ajudi reparant-les a temps, a aconseguir una construcció solida.

Sota aquest punt de vista, la culpa és fins i tot desitjable. Perquè qui pot corregir millor una errada, que aquell que l’ha causada amb els seus actes? I això confereix al culpable el poder de solucionar el problema creat.

Una altra qüestió, és el poder que alguns s’atorguen a si mateixos per manipular mitjançant la culpa; el que en realitat, tampoc resol res. Tornant a la metàfora de la febre, la curació no és proporcional al nombre de persones contagiades, sinó a la rapidesa en el diagnòstic i a l’eficàcia del tractament.

Sigueu generosos aquest Nadal, i sobre tot, no regaleu culpa. Ni als altres, ni a vosaltres mateixos. Perquè la culpa, com la gelosia, l’enveja o l’odi, si no serveix al seu propòsit (esmenar l’error), enverina la ment.

En lloc d’això, en aquest temps de crisi, jo proposo un regal barat i efectiu, regaleu tanta esperança com us sigui possible, i emboliqueu-la amb el millor dels vostres somriures. A veure si entre tots, podem aconseguir adreçar una mica aquest cavall que se’ns ha desbocat, i que anomenem món.

Y TODOPODEROSA CULPA

Dios, como desearía
que la culpa fuese mía!

Solo quien algo ha causado,
puede cambiar el destino
que con tanto desatino
propició con su pasado.
El problema de la culpa
es su regalo gratuito,
que tan benéficamente
cedemos al inocente.

Culpa que no has de expiar,
déjala pasar.

Pues es el mayor pecado
de la culpa el pretender,
que todo aquel que la tiene
descargándosela a otro
piense que se ha liberado.
Cuando la causa primera
no puede ser restaurada
sino por quien la causara.

Culpa que no has de enmendar,
no la quieras dar.

Que otro no puede arreglar
lo que con tan poco tino
tu pusiste en tu camino.
Si el tropezar es caer,
levanta pues y recoge
las piedras que tu has sembrado.
Quizás descubras pasmado
que el camino es más ligero
que no pensaste primero
cuando a otro la culpa echaste.

Pariente cercano de su colega el miedo, la culpa se ha utilizado desde tiempos remotos como instrumento de manipulación, particularmente a manos de interpretaciones de vía estrecha, sobre todo religiosas y políticas.

No pretendo hablar aquí de la gran culpa (léase Macbeth) shakespeareana, esta debería servir para que se piense dos (mil) veces, antes de cometer un acto irremediable. Quiero referirme a las culpillas, esas que engordan como bolas de nieve, y que como tales solemos arrojarnos a la cara (entre otras cosas por la incomodidad de que nos congelen los dedos o el corazón), y que suelen acabar en la mesa familiar, amargando los dulces postres de Navidad.

Imaginad que pasaría si cuando tenemos fiebre, corremos a contagiar al primero que pase, sin preocuparnos de acudir al médico, averiguar lo que anda mal, y sanarlo.

Yo personalmente creo que la culpa, como la fiebre, es solo una manera útil de reconocer un error y enmendarlo. De otro modo, es completamente inútil e incluso perniciosa, tanto si la das a quien no la tiene, como si la tomas sin ser tuya.

No somos ángeles ni demonios, sino seres humanos, con todas las bajezas y grandezas que ello comporta. No se trata del gran bien o el mal irreversible, sino de lo que hacemos correcta o equivocadamente. Nuestros actos como pequeños ladrillos, compondrán el edificio de nuestra vida, y es previsible que una correcta detección de pequeñas grietas, ayude a repararlas a tiempo y conseguir una construcción estable.

Y así mirada, la culpa es incluso deseable, porque quien puede reparar un error, mejor que el que lo causó con su actitud equivocada? Lo que confiere al culpable el poder de solucionar el problema causado.

Cuestión aparte, es el poder que se abogan algunos de manipular con la culpa, lo que en realidad tampoco resuelve nada. Volviendo al símil de la fiebre, la curación no es proporcional al número de personas contagiadas, sino a la rapidez en la detección y tratamiento de uno mismo.

Sed generosos estas navidades, y sobre todo no regaléis culpa. Ni a los demás, ni a vosotros mismos. Porque la culpa, como los celos la envidia o el odio, si no sirve a su propósito (enmendar el yerro), envenena la mente.

En su lugar, en éstos tiempos de crisis, os propongo un regalo barato y efectivo, regalad tanta esperanza como os sea posible, y envolvedla con la mejor de vuestras sonrisas. A ver si entre todos podemos conseguir enderezar un poquito éste caballo que se nos ha desbocado y al que llamamos mundo.

AND ALMIGHTY BLAME

God, how much I wish I could say
that it’s mine the blame to take!

Only those that caused something
have the power to amend
everything they wrongly did,
every choice they need to change.
That’s the problem of the guilt
that we give it easily
to the ones that can do nothing
and it’s all unselfishly.

Just let go the blame
if you don’t feel ashamed.

It’s the worst sin of the guilt,
if you’ve got it, you may think
that you can release your fear
by giving it to the others.
But only who was mistaken
can amend what he did wrong.

Guilt you don’t want to wash
Don’t give it to us.

Nobody can fix your way,
if you blocked it by mistake
you stumble and you fall down.
Stand up, clean up your mess,
astonish, you will find out
that the path is easier
than you ever dared to think
when you blamed somebody else.

Related to its colleague fear, the blame is been often used like a perfect tool for manipulation, especially by some narrow-minded religious people or politicians.

I’m not talking about the biggest Shakespearean guilt (as to say Macbeth), this may be useful to think twice (better two thousand times) before committing some irreparable action. I mean small faults, those that expand like snowballs, and we tend to throw them at each other’s face (mostly because of the uncomfortable freeze of our fingers or hearts), and that usually end up at the family table embittering the sweetest Christmas dessert.

Imagine how could it be if when we’ve got fever, we try desperately to give it to the first one who comes near to us, and we don’t care about going to the doctor to diagnose the problem and heal it.

I think blame, like fever, is just a useful way to find out what’s wrong, and fix it. Otherwise, it’s completely useless, and even dangerous, and that’s it if you give it to who’s not to blame, and also if you take it when it’s not your fault.

We are neither angels nor demons, just human beings, with our flaws and our greatness. It’s not about big good, or irreversible evil, it’s about wrong or right. Our deeds, like small bricks build our lives, and it is predictable that detecting little cracks and fixing them on time may help the structure to be solid.

From that point of view, guilt is even desirable. Who can fix a problem better that those who caused it with their bad attitude? Which means guilt is power, who’s to blame has the power to amend what is wrong.

Another question is the power some people think they have to manipulate other people by means of guilt. This is actually useless. Coming back to the fever metaphor, the healing process is not related to the number of people you gave it, but to the quickest diagnose and treatment on the sick person.

Be generous this Christmas, and over all don’t take the blame as a present. Neither for you, nor for the others. Because guilt, like jalousie, envy or hatred, if it doesn’t serve its purpose (to fix what is wrong), it acts like poison spread over minds.

Instead, in the middle of the crisis I propose something much more beautiful and inexpensive: give as much hope as you possibly can, and wrap it with your best smile. Let’s see if all together, we can manage to ride this wild horse called world.

OMNIPOTENT ESPERANÇA

Podem. He estat testimoni, al menys dues vegades aquest any, en dues llengües distintes, del poder d’aquesta afirmació. Quan les veus que començaren tímidament, com un murmuri, gosen alçar-se en un crit clamorós, capaç d’assolir l’inabastable.

Quan em refereixo a les veus profundes, poderoses, hipnotitzadores, no estic dient que siguin bones o dolentes (la història està plena d’ambdós exemples), només apunto el que veig. Aquesta habilitat per fer més planer l’escarpat camí de la comunicació, que, no puc evitar-ho, els envejo. No em pregunteu com ho veig, aquesta deu ser la meva pròpia (de vegades dolorosa, i no tan útil com jo desitjaria) destresa.
Potser és una mica de deformació professional, que li diuen, però la conclusió és prou descoratjadora... les paraules no signifiquen el mateix, per dues persones diferents, ni tan sols si parlen la mateixa llengua! Hi ha un enorme i complicat entrellat, teixit amb les experiències personals de cadascú, amb el rerafons de les circumstàncies familiars, culturals i socials, que confereix a cada paraula un sentit diferent, fins i tot entre germans.

Per una afortunada convenció social, encara estem d’acord pel que fa als llums verds o vermells dels semàfors (preneu nota que no ho estem en quin és el costat més adequat per conduir), o sobre la sal i el sucre. Però que passa quan parlem de l’amor, el respecte, la culpa... tots aquells grans mots?

Les paraules son el material emprat per programar les nostres ments en blanc, en la més tendra infantesa. I aquest software, sovint pensat amb la millor intenció, però no sempre correcte, no és tan senzill de canviar. Tinc la teoria, que necessitem una ajuda externa, una figura d’autoritat (com ho van ser els pares per el vailet), que ens digui en veu alta el que nosaltres ja sabem, per tal que, en els nivells més profunds de consciència, podem veritablement, acceptar-ho.

Veus que desperten emocions i trasbalsen sentiments, utilitzeu el vostre do, per recordar-nos el sorprenent poder d’algunes de les més oblidades, malbaratades i menyspreades pel mal ús, i malgrat tot increïblement valuoses paraules. Si el mot per ell mateix ja és poderós, que no serà si l’entonem plegats. La senzilla paraula: ESPERANÇA, jo la vaig fer meva ja fa molt de temps. De fet, Esperança és el meu segon nom, i soc al mateix temps filla de l’Esperança, malgrat que aquesta hem fos arravatada en les urpes de la mort, quan jo tot just acabava de complir onze anys.

Esperança deu ser la matèria de que està fet l’aire que respirem, la substància que composa les molècules del nostre 75% d’aigua, o l’ingredient principal del pegament universal que encara manté el món d’una sola peça. Perquè sincerament, no crec que hi hagi vida possible sense una espurna d’esperança.

L’Esperança és una jove princesa que intenta trobar aliats per lluitar contra les forces del mal, mentre que a l’altre costat del planeta el cavaller Dwight s’esforça per suportar la buidor de la seva tecnològicament perfecta existència. Escoltarà el Dwight la seva veu interior, o deixarà a la princesa abandonada al seu destí? Descobriran el tresor amagat? Una aposta per la comunicació i l’esperança que ens portarà on resideix el veritable tresor i l’autèntic poder.

TODOPODEROSA ESPERANZA

Podemos. He sido testigo, al menos dos veces éste año, en dos idiomas distintos, del poder de ésta afirmación. Cuando las voces, que empezaron tímidas, como susurros, se atreven a alzarse en un clamoroso estruendo capaz de alcanzar lo inalcanzable.

Cuando me refiero a voces profundas, poderosas, hipnotizadoras, no estoy diciendo que sean buenas o malas (la historia está llena ejemplos de ambas), solo apunto lo que veo. Esa habilidad de allanar el intrincado camino de la comunicación, que, sin poder evitarlo, envidio. No me preguntéis como lo veo, esa debe ser mi propia (a veces dolorosa y no tan útil como yo desearía) destreza.

Quizá es deformación profesional, que le llaman, pero la conclusión es bastante descorazonadora… las palabras que importan no significan lo mismo para dos personas distintas, ni siquiera si hablan el mismo idioma! Hay un enorme y complicado entramado, tejido con las experiencias personales de cada uno, con el trasfondo familiar, social y cultural que confiere a cada palabra un diferente sentido, incluso entre hermanos.

Por una afortunada convención social, estamos de acuerdo en cuanto a las luces rojas o verdes de los semáforos (nótese que tampoco lo estamos en cual es el lado más adecuado para conducir), o sobre la sal y el azúcar. Pero que hay del amor, el respeto, la culpa… todas esas grandes palabras?

Las palabras son el material usado para programar nuestras mentes en blanco en nuestra más tierna infancia. Y ese software, a menudo bienintencionado, aunque no siempre correcto, no es tan sencillo de cambiar. Tengo la teoría de que necesitamos una figura de autoridad externa (como lo fueron los padres para el niño), que nos diga en voz alta lo que nosotros ya sabíamos, para que de éste modo, en nuestros niveles más profundos de conciencia, podamos realmente aceptarlo.

Voces que despiertan emociones, y agitan sentimientos, usad vuestro don para recordarnos el sorprendente poder de algunas de las más olvidadas, malgastadas por el uso, depreciadas, pero increíblemente valiosas palabras. Si el vocablo en si ya es poderoso, que no será si lo entonamos a coro. La sencilla palabra: ESPERANZA. Yo la hice mía hace ya mucho tiempo. De hecho, Esperanza es mi segundo nombre, y soy hija de la Esperanza, aunque me fuera arrebatada cuando apenas había cumplido once años.

Esperanza debe ser la materia de que está hecho el aire que respiramos, la sustancia que compone las moléculas de nuestro 75% de agua, o el ingrediente principal del pegamento universal que mantiene el mundo unido. Porque, francamente, no creo que haya vida posible sin esperanza.

Esperanza, una jóven princesa, intenta encontrar aliados para luchar contra las fuerzas del mal que invaden su reino, a la caza de un desconocido tesoro. Mientras al otro lado del planeta, el caballero Dwight intenta sobrellevar el vacio de su tecnológicamente perfecta existencia. Escuchará Dwight su voz interior o abandonará a la princesa a su suerte? Descubrirán el tesoro escondido? Una apuesta por la comunicación y la esperanza, que nos llevará a donde reside el verdadero tesoro y el auténtico poder

ALMIGHTY HOPE

Yes, we can. I’ve witnessed, at least twice this year, in two different languages, the power of this statement. When voices, which started shyly, dare to raise up from whispers to an overwhelming roar, reaching the unattainable.

When I talk about mesmerizing, powerful voices, I don’t mean that is good or bad (history is full of both examples), I’m just pointing out what I see. This ability to ease the rough way of communication, that, I can’t help it, I envy. Don’t ask me how I notice, that may be my own (sometimes painful and not as helpful as I wished it to be) skill.

That’s probably kind of a professional issue, but the conclusion is so discouraging: …. words that matter do not mean the same for two people, even talking the same language! There’s a big complicated weave, made by everyone’s personal experiences, social, cultural, and family background, which give a word a different meaning even for brothers and sisters.

Luckily, we agree about green and red lights (bear in mind we don’t about the right side for driving), or salt and sugar. But what about love, respect, guilt…and all these big words?

Words: the material used to program our blank minds in our early years. And that software, often good intentioned, but not always right, is not that easy to change. I’ve got the theory, that we need an external outstanding figure (like the parents were for kids), to say what we already knew, so that, in the deepest levels of our minds, we can truly accept it.

Voices that awake feelings and shake hearts, remind us the overwhelming power of some forgotten, worn out, misunderstood, but incredibly valuable words. If the term, itself is powerful, what would it be if we sing it all together… That simple word: HOPE. I made it mine long ago. Actually Hope is my second name, I’m Hope’s daughter although death took her away from me, when I was just eleven.

Hope might be the material that the air we breathe is made of, the substance that composes the molecules of our 75% of water, or the main ingredient in the universal glue that keeps the world running together. Because honestly, I don’t think life is possible without hope

Hope, a young princess, desperately seeks for some help to fight the dark forces that are taking her kingdom, while in the opposite side of the planet, Dwight, a young, modern knight, struggles to bear the emptiness of his technologically perfect existence. Would Dwight listen to his inner voice, or would he leave the princess on her own? Would they find out where is the hidden treasure? This is a bet for communication and hope that will lead us where the real treasure and power dwell.

LA IMPORTÀNCIA D'ÉSSER ODIAT

“Una cuca de llum perseguida per una serp li va preguntar: no estic a la teva cadena alimentària i mai t’he fet mal... Perquè te’m vols menjar? – PERQUÈ NO PUC SUPORTAR LA TEVA LLUENTOR.”

“Enlluernada, la serp començà a salivar, i morí ofegada en el seu propi verí.”

Què important és la aparentment insignificant llumeneta per a la serp. De no ser així, a aquesta tant se li en donaria, tenint en compte que ni tan sols és una amenaça... O potser ho és?

Afortunadament el verí de les serps dels nostres dies no és mortal. Així és que havent vist suficient injust, immerescut odi, com per reconèixer lo, entendre’l i aprendre que és possible allunyar-se’n amb un somriure; la cuca de llum continuà el seu camí mentre pensava: Soc tan important per tu que empraràs tota la teva energia per intentar destruir-me. Però tu no ets prou important per mi com per malgastar un segon o un raig de la meva llum en la teva negativitat. Tinc millors coses que fer.”

A les meves llumenetes. No us anomenaré perquè la llista és llarga i vosaltres ja sabeu prou bé qui sou. Gràcies a totes per il·luminar-me amb la vostra lluentor.

Encara que ha passat molt de temps des que estudiava Dret, i en aquest aspecte desconec to el que fa referència al tema espectacles, però com que tracto amb dades personals a la meva feina, i sé que estan protegides per la llei, com ho està la intimitat de les persones, voldria apuntar un parell de coses amb respecte a la cancel·lació del concert d’en James Marsters a “The Rift”

• Se’ns va oferir una devolució parcial del preu de l’entrada per la part de l’espectacle que va ser cancel·lada, o un entreteniment alternatiu pels que van voler quedar-se.
• Se’ns va explicar el motiu de la cancel·lació, i no crec que això sigui una llei d’obligat compliment.
• Ell es va disculpar i va donar explicacions quan no tenia perquè fer-ho. Ningú està obligat a compartir públicament la naturalesa de les seves malalties.

I no poso en dubte que va ser realment quelcom que no el va permetre pujar dalt de l’escenari. He vist aquest home tocant la guitarra amb un dit trencat, així és que respecto la seva professionalitat i les seves decisions.

Respecte a la resta del tour, evidentment els concerts no són neurocirurgia, però l’home va fer la seva feina, i el públic (jo inclosa) va gaudir de l’espectacle. I tot el que dic és que és millor centrar-se en el bo que cadascú té, i que aquells que no volen fer res positiu no haurien de barrar el pas als que com a mínim ho intenten.

I si algú vol parlar de mentides, suggereixo la política com a tema molt millor i més sucós.

LA IMPORTANCIA DE SER ODIADO

“Una luciérnaga perseguida por una serpiente le preguntó: no estoy en tu cadena alimenticia y nunca te he hecho daño… Porqué quieres comerme? – PORQUE NO PUEDO SOPORTAR VERTE BRILLAR.”

“Deslumbrada, la serpiente empezó a salivar y murió ahogada en su propio veneno.”

Qué importante es la aparentemente insignificante luciérnaga para la serpiente. De no ser así, a ésta le hubiera dado igual, teniendo en cuenta que ni siquiera es una amenaza… O acaso lo es?

Afortunadamente el veneno de las serpientes de nuestros días no es mortal. Así es que habiendo visto suficiente injusto, inmerecido odio, como para reconocerlo, entenderlo y aprender que es posible alejarse de él con una sonrisa; la luciérnaga continuó su camino mientras pensaba: Soy tan importante para ti que emplearás toda tu energía en intentar destruirme. Pero tú no eres lo bastante importante para mí como para perder un segundo o un rayo de mi luz en tu negatividad. Tengo mejores cosas que hacer.”

Dedicado a todas mis luciérnagas. No voy a nombraros, porque la lista es larga y vosotras ya sabéis quienes sois. Pero gracias a todas por alumbrarme con vuestro brillo.

Aunque ha pasado mucho tiempo desde que estudiaba Derecho, y en ese aspecto desconozco todo lo que hace referencia al tema espectáculos, pero como manejo datos personales en mi trabajo, y se que están protegidos por la ley, igual que lo está la intimidad de las personas, quisiera apuntar un par de cosas con respecto a la cancelación del concierto de James Marsters en “The Rift”.

• Se nos ofreció una devolución parcial del importe de la entrada por la parte del evento que fue cancelada, o un entretenimiento alternativo para los que desearan quedarse.
• Se nos explicó el motivo de la cancelación, y no creo que eso sea una ley de obligado cumplimiento.
• Él se disculpó y dio explicaciones, cuando en realidad no tenía porqué hacerlo. Nadie tiene ninguna obligación de compartir públicamente la naturaleza de sus dolencias.

Y no dudo que fue algo que realmente no le permitió subir al escenario. He visto a éste hombre tocar la guitarra con un dedo roto, así que respeto su profesionalidad y sus decisiones.

En cuanto al resto del tour, es evidente que los conciertos no son neurocirugía, pero el hombre hizo su trabajo, y el público (incluyéndome a mí), lo pasó bien. Y todo lo que digo es que es mejor centrarse en lo bueno que todos tenemos, y que aquellos que no quieren hacer nada positivo no deberían entorpecer a los que por lo menos lo intentan.

Y si alguien quiere hablar de mentiras, le sugiero la política como mucho mejor y mas jugoso tema.

THE IMPORTANCE OF BEING HATED

“A glow-worm, haunted by a snake, asked: I’m not in your food chain, I’ve never hurt you… Why do you want to eat me? - “BECAUSE I CAN’T STAND YOUR GLOW.”

“The snake got dazzled, started salivating and died poisoned by its own venom.”

How important is the apparently insignificant glow-worm to the snake. Otherwise it wouldn’t matter if it’s not even a threat…. Or is it?

Luckily, nowadays snakes’ poison is not mortal. So, having seen enough unfair, undeserved hate, to recognize it, to understand it, and to learn that it is possible to walk away from it with a smile; the glow-worm kept walking its own way while thinking: “I’m so important to you that you will spend all your energy trying to destroy me. But you’re not important enough for me to waste a second or a beam of my glow in your negativity. I have much better things to do”.

This is for all my glow-worms. I won’t name you, because the list is long and you perfectly know who you are. But thanks to all of you for lighting me up with your glow.

Although it’s been long since I studied law, and I don’t have a hint on entertainment, but as long as I handle personal particulars in my job, and I know they’re legally protected, as it is people’s privacy, let me point something out, regarding James Marsters concert cancellation on the Rift.

• We were offered a refund, or an alternative entertainment for the part of the event that was cancelled.
• We were also given a reason why, and I don’t think this is mandatory.
• He apologized and explained himself when he really needn’t. No person has any obligation to publicly share the nature of their illness.

I don’t doubt it was something that really kept him out of the stage. I’ve seen this man playing guitar with a broken finger, so I respect his professionalism and his decisions.

For the rest of the gigs, obviously concerts are not brain surgery, but the man did his job, and people (including me) had a good time. All I’m saying is that it’s better to focus in the good things everyone has, and that the ones that don’t want to do anything positive, shouldn’t get in the way of those that at least are trying.

And if anybody wants to talk about lies I suggest politics as a much better and juicy subject.

JAMES MARSTERS I AMICS

Plou com passa sempre
quan torno a la llar.
Però em sento be,
ara puc volar.

El que era nit fosca
ara és claredat.
He trencat cadenes,
volo en llibertat..

Aferrats a gàbies,
farcides de pors,
costa trobar forces
per aixecar el vol.

I volia dir-te,
quan cantis cançons
per novies dolentes...
que pensis però

Que hi deu haver noies,
amb males relacions...
que les fas somriure,
i això deu ser bo.

Voldria agrair-te
des del fons del cor...
les meves paraules
les pots fer millors.

Que vaig tenir un somni
on la teva veu
difongué el missatge
i és a tot arreu.

Ara que soc lliure,
i em sento capaç
d’agafar el que pugui,
el bo que vindrà.

Que ja no tinc por
i espero el millor
ara sóc lleial...
lleial al meu cor.

I per el que et dec:
somriure i valor,.
voldria agrair-te.
que puc alçar el vol.

Vull dir això alt i clar, com a escriptora, un dels meus somnis és sentir les meves paraules en la seva veu.

Primer que tot, em disculparé amb el Sr. Murphy, convenceré la seva dona que torni, jo recolliré les torrades, però si us plau, si us plau, deixa’ns estar.

Ara parlem d’en James i els seus amics....

No soc la classe de persona que podríem considerar una fan, no crec en “déus”, però crec en tu. Perquè he vist el que tu no pots veure: he vist l’efecte que causes en la gent. Y no és només aquesta veu extraordinària, sinó l’habilitat de fer-los sentir a gust amb ells mateixos, aprofundir dins seu per trobar el millor que tenen, i fins i tot de vegades suavitzar el seu sofriment.

Me vaig aixecar dilluns a les 3 de la matinada, vaig passar per casa per deixar l’equipatge, i vaig anar directe al treball. A mitjanit estava al mig del meu menjador, parlant amb el meu fill i em sentia tan forta com si de debò hagués estat tocada per totes aquelles plomes d’àngel que vaig portar als meus amics.

I això us ho dec a vosaltres. Als que em feu anar més enllà amb el llenguatge parlant tan despresa. Als que em feu donar compte de la sort que tinc per la meva salut. M’agradaria tenir poders per alleujar el vostre dolor. Als joves que em recordeu els meus errors del passat: perdoneu-vos a vosaltres mateixos i perdoneu als que us han fet mal; apreneu de l’experiència i seguiu caminant. Concentreu-vos en tot el bo que queda per fer, i no perdeu el temps lligats a la culpa.

Als que cuideu de mi, cuinant i recolzant-me quan ho necessito. Al que m’ha donat més comprensió des de dalt d’un escenari que cap dels homes de la meva vida. I al seu equip, preparat per fer front a qualsevol cosa que passi amb professional valentia.

I a aquell que més m’estimo, sobre tot quan puc mantenir una certa distància. Millor que comencis a dibuixar-me a Kat i a Déu, ja saps que sóc tossuda i no pararé fins que la història no estigui escrita. La coberta és cosa teva.

Sóc una dona amb sort, les meves ferides son emocionals i suposo que no tan dolentes, però les tenia. I he estat millorant durant els passats quatre anys. Cada viatge m’ha canviat, la meva família i amics ho poden corroborar. Així que l’home m’ha alliberat. Feu córrer la veu, que ho sentin l’Scofield i tots els productors de “Prison Break”.

He dit que no creia en déus, però espero que algun dia li donis un cop d’ull al meu (sobre el que estic escrivint). Estic segura que t’agradarà. És... no gosaria a dir que és dolent, però si absolutament equivocat. I de passada, bona sort a Supergirl. Si mai penses en rodar a Espanya, puc presentar-te al gerent de la Tarraco Film Office. Pensa-hi: bones localitzacions, bon temps, bon menjar, bons preus.

Sento no tenir temps d’entrar als xats. Com algunes ja sabeu, tinc un treball a temps complert a la Universitat, i una neurona sempre perduda en alguna història 24 hores al dia, així que ens veiem tan aviat com tots el nostres compromisos laborals ho permetin.

Sou increïbles, i aquesta dona treballadora voldria donar-vos un trosset de cel i de llibertat. Però tot el que tinc són les meves paraules, i gràcies a vosaltres un cor obert, on tots hi teniu un raconet.

JAMES MARSTERS Y AMIGOS

Llueve como siempre
voy a regresar,
mas todo está bien,
ya puedo volar.

Que la noche oscura
ahora es claridad.
Ya me he liberado,
vuelo a otro lugar.

Atados a jaulas
hechas de temor,
romper las cadenas
nos cuesta un montón.

Y quiero que sepas,
que aquella canción
para malas novias,.
tiene su valor…

Porque hay buenas chicas
en mala relación,.
y que aún sonríen
al oír tu voz.

Con éstas palabras
quiero agradecer
esa montañita

que tu haces crecer.

Y todos mis versos
pondría a tus pies...
Porque tuve un sueño
con tu voz en él.

Y estoy preparada,
para recoger,
todo lo que antes
no creí merecer.

Sin vacilaciones,
quiero lo mejor,
voy a ser leal
a mi corazón.

Tengo mi sonrisa
y mi voluntad.
Gracias por las alas…

vuelo en libertad.



Voy a decirlo alto y claro, como escritora, uno de mis sueños es oír mis palabras en su voz.

Primero, mis disculpas al Sr. Murphy, prometo traer a su señora de vuelta, yo recogeré las tostadas, pero por favor, por favor, dénos un respiro.

Y ahora hablemos de James y amigos...

No soy la clase de persona que se podría catalogar como una fan, no creo en “dioses”, pero creo en ti. Porque he visto lo que tu no puedes ver: he visto el efecto que causas en la gente. Y no es solo esa extraordinaria voz, sino la habilidad de hacerlos sentir a gusto con ellos mismos, ahondar en su interior para descubrir lo mejor que tienen, y a veces, incluso aliviar su sufrimiento.

Me levanté el lunes a las 3 de la madrugada, pasé por casa para dejar el equipaje, y me fui directa al trabajo. A medianoche estaba en medio de mi comedor hablando con mi hijo y sintiéndome tan fuerte, que era como si realmente hubiera sido tocada por todas aquellas plumas de ángel que traje a mis amigos.

Y eso os lo debo a vosotros. A los que me obligáis a avanzar con el lenguaje, hablando tan deprisa. A los que hacéis que me de cuenta de la suerte que tengo por ser fuerte. Me gustaría tener poder para aligerar vuestro dolor. A los jóvenes que me recuerdan mis errores del pasado: perdonaros a vosotros mismos y perdonar a los que os han hecho daño; aprended de ello y seguid andando. Centraros en lo bueno que queda por hacer y no perdáis más tiempo anclados a la culpa.

A los que cuidan de mi, cocinando y ayudándome cuando lo necesito. Al que me ha dado más comprensión desde el escenario que ninguno de los hombres de mi vida. Y a su equipo, siempre dispuesto a hacer frente a cualquier eventualidad con profesional valentía.

Y a aquel a quien más quiero, sobre todo cuando puedo mantener la distancia. Mejor empieza a dibujarme a Kat y a Dios, ya sabes que soy muy testaruda y no voy a parar hasta que la historia esté escrita. La cubierta es cosa tuya.

Soy una mujer con suerte, mis heridas son emocionales y supongo que no tan malas, pero las tenía. Y he ido mejorando poco a poco durante éstos últimos cuatro años. Cada viaje me ha cambiado, mi familia y amigos lo pueden corroborar. Así que el hombre me ha liberado. Corred la voz, a ver si se enteran Scofield y todos los productores de “Prison Break”.

He dicho que no creía en dioses, pero espero que algún día le echarás un vistazo al mío (sobre el que estoy escribiendo). Estoy segura que te gustará. Es... no me atrevería a decir que malo, pero si absolutamente equivocado. Buena suerte, de paso, a Supergirl. Si quieres rodar en España puedo presentarte al gerente de la Tarraco Film Office. A tener en cuenta: buenas localizaciones, buen tiempo, buena comida y buenos precios.

Siento mucho no tener tiempo para entrar en los chats. Como algunas sabeis tengo un trabajo a tiempo completo en la Universidad, y una neurona perdida siempre trabajando en alguna historia 24 horas al día, así que os veré tan pronto como nuestros compromisos laborales lo permitan.
Sois realmente extraordinarios, y ésta mujer trabajadora quisiera poder daros un pedacito de cielo y libertad. Pero todo lo que tengo son mis palabras, y gracias a todos un corazón abierto, en el que guardo un rincón para cada uno de vosotros.

JAMES MARSTERS AND FRIENDS

It’s raining as usual
while I’m coming back.
Now the rain feels good,
I’m ready to fly.

What was darkest night
becomes sunny day.
You just set me free,
I’m flying away.

We stick to our cages
made by fears and shame,
till we find the strength
to break up our chains.

I just want to tell you,
when you sing those songs
you wrote for bad girlfriends…
I want you to know

There may be some good girls,
in bad relationships…
you helped them smile,
so you set them free.

I wish I could thank you.
I’d give you my words,
and that small mountain
sure, you’ll make it grow.

I wish I could thank you
cause I had a dream…
I hope it will come true
your voice was in it.

So I’m getting ready,
I feel brave enough
to take what I didn’t,
all the good to come.

Now I’m feeling fearless
waiting for the best,
ready to be loyal…
loyal to myself.

Everything I owe you,
my strength and my smile…
I wish I could thank you.
I’m ready to fly

Let me say this aloud and clear, as a writer one of my dreams is to hear my words in his voice.

First of all, I apologize to Mr. Murphy, I’ll bring your wife back, I’ll pick up the toasts, but please, please, give us a break.

Now let’s talk about James and friends….

I’m not kind of a fan person, I don’t believe in “gods”, but I believe in you. Because I’ve seen what you can’t: I’ve seen the effect you’ve got on people. And it’s not just that amazing voice, but the ability to make them feel comfortable with themselves, deepen inside to find their best, and sometimes even soften their suffering.

I woke up at 3 am on Monday, passed through home to leave the baggage and went straight to work. At midnight I was in the middle of my living room talking to my son and feeling so strong, that I felt like I’ve really been touched by those angel’s feathers I brought to my friends.

And this guys, I owe you all. To the ones that make me go further with language by talking fast. To the ones that make me realize how lucky I am for my strength, I wish I had powers to ease your pain. To the young ones that remind me of my past mistakes: forgive yourselves and forgive who hurt you; just learn from it and keep going. Focus in the good to do and don’t waste your time on blame.

To the ones that take care of me, cooking and supporting me when I need it. To the one that has given to me more understanding up onstage than any of the closer men in my life. And to his supportive team ready to take whatever happens with professional bravery.

And to the one I love the more, often much more when I can keep distance. You’d better start drawing me Kat and God, you know I’m stubborn and I won’t stop until the story is written. The cover is up to you.

I’m lucky, my wounds are emotional and I guess not that bad, but I had them. And I’ve been healing for the past four years. Every trip has changed me, my friends and relatives can tell. So the man just set me free. Pass the word to Scofield and every “Prison Break” producer.

I said I don’t believe in gods, but I hope someday you’ll take a look at mine (the one I’m writing about). You would like him. He’s… I won’t dare to say he’s bad, but absolutely wrong. By the way, good luck to Supergirl. If you ever think of shooting in Spain I can introduce you to the manager of the Tarraco Film Office. Think twice: good location, good weather, good food, good rates.

I’m sorry, ladies that I can’t make it on the boards. As some of you know I’ve got a full time job at University, and a lost neuron always working in a story 24 hours a day, so I’ll see you as soon as all of our work commitments permit.

You guys are really something and this hardworking woman wish she could give you all a piece of heaven and freedom. But all she has are words, and thanks to you, an open heart. There’s a place for all of you in it.

ALGUNS HOMES BONS

Per descomptat que podem
estimar a qui no veiem,
l’home que jo m’estimava
no era el que estava veient.
Jo pensava que era algú
que realment no serà mai,
vaig inventar una persona
molt millor que la veritat.

I per mi ell ho era tot,
però ja ho he superat,
Ara ja em puc sentir lliure
per acceptar els meus regals.
I me’n alegro quan veig
que encara hi ha àngels així.
I espero que no s’espantin
de l’amor per no patir.

Que la passió que t’envolta
abans de fer el primer petó,
sense veure, sense prendre,
això és amor de debò.
I negar-se al sentiment,
Donar el tomb, fugir, dubtar,
amagar-se en el costum,
això si és malencertar.

Per l’Angelnet, de part de la Maki (en realitat, el poema és cosa meva, i vull deixar clar que parlo de sentiments i de ninots de videojoc, i que no hi ha cap persona real implicada. Mercè).

Això és pels que us heu llegit l’article de la Sra. Murphy (“Morir d’amor”) i creieu que soc injusta amb el sexe fort. I el que em molesta no és que no m’escoltin o em vegin a mi (o les meves benintencionades amigues), sinó que no es veuen ni es senten ells mateixos, o el que encara és pitjor, que només escolten les paraules equivocades, alguns literalment fins a la mort.

Així que això és pels homes, especialment alguns joves als que estimo i desitjo el millor. Ja se que ho intenteu, igual que ho fem nosaltres.

Així que per l’Elliot i l’Edgar, si creieu que estic profundament dolguda i decebuda amb el vostre gènere, i que això em fa tenir un punt de vista molt subjectiu, vull explicar-me i fer costat als homes. M’agradaria tenir una guia segura que poder donar-vos per caminar pel mon dels adults, però resulta que no existeix. Així que avui parlaré de la dona manipuladora, que creieu-me, he tingut el dubtós plaer de conèixer prou bé.

Fa un temps, veient una pel·lícula titulada “Wicker man”, em vaig sentir profundament ferida per la manera en que s’acaba. Pels que no l’heu vist, és un home just que acaba sent incinerat viu per la seva pròpia filla petita, davant d’un munt de malèvoles i manipuladores dones, cridant a ple pulmó “abellot”.

I alguns homes potser ho son (els que no recullen les torrades?), però aquest no ho era. I per cap més motiu que la dolenteria (o pot ser les creences equivocades), aquelles dones el van manipular per atraure’l allí i convertir-lo en la injusta víctima de la seva bogeria.

Tot i que no sigui tan dura, la dona manipuladora existeix. I això és perquè en aquest encara discriminatori mon en que vivim, creuen que no hi ha per elles una altra sortida per a la supervivència més que la manipulació.

I sorprenentment, acostumen a aconseguir el que volen ( i no importa molt que això no beneficiï a ningú, ni tan sols a elles mateixes). Ho sé perquè he estat dolorós testimoni de la infelicitat d’alguns homes.

I no sé quina altra cosa puc dir sobre la manipuladora excepte que no vull ser una de elles. La manera en que fabriquen la seva trampa amb enverinades i falses paraules i mentides em posa malalta. Però la raó de que no vulgui ser una d’elles és més aviat perquè no son felices. El que les condueix és la por, un sentiment de feblesa, i no poden ser felices perquè no se suporten a elles mateixes.

Em pregunto perquè aquestes dones de la pel·lícula, i les menys sanguinàries de la vida real, no s’emparellen amb aquells homes que prefereixen parlar amb els punys. Em semblaria una conversa més justa. Però sovint és bon home/mala dona, i a l’inrevés.

I per d’altres dones aquesta és una penosa lluita: els nostres éssers estimats corrent a tota velocitat, directe cap al mur, perdent perspectiva, i xocant estrepitosament contra ell a pesar dels nostres desesperats esforços per advertir-los del perill. Dona igual si la paret representa una dona manipuladora, o qualsevol altre trampa de la societat de consum.

Aquesta deu ser la raó de que m’agradin tant els guions, perquè crec que els homes necessiten un llenguatge editat. Son directes. Sovint més honestos en els seus instints primaris, al gra... em sembla que es perden en la ornamentació que tant ens agrada a les dones. M’equivoco?

A mesura que em faig gran, sento com si estès arribant a un lloc on el meu propi llenguatge es torna més masculí. I espero que des de allí, pugui trobar la manera de dir-vos el que em passa pel cap: encara que la passió i les hormones son brillants i enlluernadores, (creieu-me, ho se) heu de mantenir els ulls i l’ oïda ben oberts.

Sigueu fidels a vosaltres mateixos, i apreneu dels vostres errors. Aquest és el preu que es paga per ser jove. Quelcom del que ningú parla quan et venen les meravelles de la joventut en els anuncis. Però no us preocupeu, encara que de vegades sembla dura, la vida és bonica. I arribareu a un punt, on els patiments del passat us seran de gran ajuda.

I mentre extraordinàries, intel·ligents, boniques i bondadoses dones continuen apareixent al meu voltant, i si un tècnic informàtic pot escriure tan sentits poemes (res a veure amb uns i zeros), encara mantinc l’esperança, de que els homes acabaran per escoltar, qualsevol d’aquests dies. Com a mínim, confio en que els alguns es converteixin en uns quants, i espero que vosaltres sigueu un d’ells.

ALGUNOS HOMBRES BUENOS

Por supuesto que se puede
amar a quien no se ve,
el hombre que yo quería
no era el que creía ver.
Yo pensaba que era alguien
que en verdad nunca será,
inventé una gran persona,
mejor que la realidad.

En mi mente él lo era todo,
pero ya lo superé.
Y por fin ya libre acepto
lo que la vida me dé.
Y me alegro cuando veo
que aún hay ángeles así.
Y espero que no le teman
al amor por no sufrir.

Esa pasión que te envuelve
sin caricias, sin besar,
sin haber visto o tocado,
eso es amor de verdad.

Y negar el sentimiento,
dar la vuelta, huir, dudar,
esconderse en lo perdido,
eso si sería errar.

Para Angelnet de parte de Maki (en realidad, el poema es cosa mía, y quiero dejar claro que hablo de sentimientos y de muñecos de videojuego, y que no hay ninguna persona real implicada. Mercè)

Esto es para los que habéis leído el artículo de la Sra. Murphy (“Morir de amor”), y creéis que soy injusta con el sexo fuerte. Y lo que me molesta no es que no me escuchen o me vean a mi (o a mis bienintencionadas amigas), sino que a quien no ven, ni escuchan es a ellos mismos, o lo que es aún peor, sólo escuchan las palabras equivocadas, algunos literalmente hasta la muerte.

Así que esto es para los hombres, especialmente algunos jóvenes a los que quiero y deseo lo mejor. Ya sé que lo intentáis, igual que nosotros.

Así que para Elliot y Edgar, si creéis que estoy profundamente dolida y decepcionada con vuestro género, y que eso me hace tener un punto de vista muy subjetivo, quiero explicarme y romper una lanza en favor de los hombres. Me gustaría tener una guía segura que poder daros para andar por el mundo de los adultos, pero resulta que no existe. Así que hoy hablaré de la mujer manipuladora, que creedme, he tenido el dudoso placer de conocer bastante bien.

Hace un tiempo, viendo esa película titulada “Wicker man”, me sentí profundamente herida por el modo en que acababa. Para los que no la habéis visto, es un hombre justo que acaba siendo incinerado vivo por su propia hija de corta edad, delante de un montón de malévolas y manipuladoras mujeres, llamándole a grito pelado “zángano”.

Y algunos hombres deben serlo (los que no recogen las tostadas?), pero éste no lo era. Y por ningún otro motivo mas que la maldad (o quizás las creencias equivocadas), esas mujeres lo manipularon para atraerlo allí, y convertirlo en la injusta víctima de su locura.

Aunque no sea tan dura, la mujer manipuladora existe. Y eso es porque en éste aún discriminatorio mundo en que vivimos, creen que no hay para ellas otra salida para la supervivencia más que la manipulación.

Y sorprendentemente, suelen conseguir lo que quieren (y no importa mucho que eso no beneficie a nadie, ni siquiera a ellas mismas). Lo sé, porque he sido doloroso testigo de la infelicidad de algunos hombres.

Y no sé que otra cosa decir sobre la manipuladora excepto que no quiero ser una de ellas. La manera en que tejen su trampa con envenenadas y falsa palabras y mentiras me pone enferma. Pero la razón de que no quiera ser una de ellas es más porque no son felices. Lo que las conduce es el miedo, un sentimiento de debilidad, y no pueden ser felices porque no se soportan a si mismas.

Me pregunto porqué esas mujeres de la película, y las menos sanguinarias de la vida real, no se emparejan con esos hombres que prefieren hablar con los puños. Me parecería una conversación más justa. Pero parece que a menudo es buen hombre/mala mujer, y a la inversa.

Y para otras mujeres, esa es una penosa batalla: nuestros seres queridos corriendo a toda velocidad, directo hacia el muro, perdiendo perspectiva, y chocando estrepitosamente contra él a pesar de nuestros desesperados esfuerzos por advertirles del peligro. Da igual si la pared representa una mujer manipuladora, o cualquier otra trampa de la sociedad de consumo.

Esa debe ser la razón de que me gusten tanto los guiones, porque creo que los hombres necesitan un lenguaje editado. Son directos, a menudo más honestos en sus instintos primarios, al grano… me parece que se pierden en la ornamentación de la que tanto gustamos las mujeres. Me equivoco?

Y a medida que me hago mayor, siento como si estuviera llegando a un lugar donde mi propio lenguaje se vuelve más masculino. Y espero que desde allí, pueda encontrar la manera de deciros lo que pasa por mi mente: aunque la pasión y las hormonas son cegadoras y deslumbrantes, (creedme, lo sé), tenéis que mantener vuestros ojos y oídos bien abiertos.

Ser fieles a vosotros mismos, y aprended de vuestros errores. Ese es el precio que se paga por ser joven. Algo de lo que nadie habla cuando te venden las maravillas de la juventud en los anuncios. Pero no os preocupéis, aunque a veces parece dura, la vida es hermosa. Y llegareis a un punto, donde los sufrimientos del pasado os serán de gran ayuda.

Y mientras extraordinarias, inteligentes, hermosas y bondadosas mujeres siguen apareciendo a mi alrededor, y si un técnico en informática puede escribir tan sentidos poemas (nada que ver con unos y ceros), todavía conservo la esperanza, de que los hombres acabarán por escuchar, cualquiera de éstos días. Cuanto menos, confío en que esos algunos, se conviertan en muchos, y espero que vosotros seáis uno de ellos.

A FEW GOOD MEN

You absolutely can love
someone you have never seen
cause the man I thought I loved once
wasn’t the one I was in love with.
Cause I thought that he was something
that in fact he never will.
I made up a better person
than the one he turned up to be.

In my mind he was a hit
but I’m glad I got over it
Because now I’m free to take
gifts that life throws in my way.
And I’m hopeful I can see
that there are angels like this.
And I hope that men won’t fear
for their love not being real.

Because feeling all that passion
before touching, before a kiss;
without seeing, without taking,
that will be the worthiest thing.

So denying such a feeling,
turning back, running away;
hiding behind known fake comfort,
that would be the biggest mistake.

To Angelnet on behalf of Maki. (Actually I am responsible for the poem, and let’s make clear that I’m talking about feelings and videogame dolls, so no real people is involved here. Mercè)

This is for those that have read the Mrs. Murphy article (“Die for love”), and they think I’m being unfair with men. And is not that I’m angry because they won’t listen or see me (or my very well-meaning friends), but because they won’t listen or see themselves, or even worse, just listen to the wrong words, some of them literally to death.

So this is for men, especially some young ones I love and mean the best. I know you’re trying, and so are we.

So for Elliot and Edgar, if you think that I’m deeply hurt and disappointed by your genre, and that make me have a subjective point of view I want to explain myself, and stick up to men. I wish I had a safe guide to walk in the adults’ world, but it doesn’t exist. So I’m talking about manipulative women which, believe me, I’ve known so far.

Time ago, seeing that movie called “Wicker man”, I felt deeply hurt by the end of the film. For those that don’t know about it, it’s a fair man that ends up by being incinerated alive by his own (just a few years old), daughter, in front of a bunch of wicked manipulative women, calling him at the top of their voices a slacker.

And some men may be (those that don’t pick up their toasts?), but he wasn’t. And for no reason but evilness (or maybe just wrong beliefs), those women manipulated him to get there, and become the very unfair victim of their madness.

Not that hard, but the manipulative woman exists. And that is because in that still discriminative world we dwell, they think they have no way out to survive but manipulation.

And surprisingly enough, they get what they want (it doesn’t matter if there’s no benefit for anybody, not even themselves, in the process). I know because I’ve been a painful witness of some men’s unhappiness.

And I don’t know what else to say about manipulative women, except that I don’t want to be one of them. The way they knit the trap with empoisoned fake words and lies makes me sick. But the reason why I don’t wanna be one of them is mostly because they’re not happy. What leads them is fear, an inner feeling that they’re weak, and they can never be happy, because they can’t stand themselves.

I wander why these women in the movie, and the less bloody in real life, don’t meet with those men that prefer hitting to talking. It looks to me like a more fair conversation. But it seems that it’s often good men/bad women and on the contrary.

For some other women this is a painful thing to fight: our beloveds running fast straight to the wall, losing perspective, and crushing against it despite our desperate struggle to warn them. Never mind if the wall is a manipulative woman or anything else in that consumer society.

That may be the reason that I love screenwriting, because I think that you guys need an edited language. You’re direct, often more honest in your primary instincts, straight to the point… I feel like you get lost on the ornamental, that women tend to use so much. Am I right?

And as I’m ageing, I feel like I’m coming to a place where my own language is getting more male. I hope from that place I can find a way to tell you what I have in mind, and that is although that passion and hormones are so dazzling and leading (believe me, I know), you must keep your eyes and ears wide open.

Be loyal to yourselves, and learn from your mistakes. This is the price you have to pay, for being young. Something nobody talks about when they sell the wonders of youth in commercials. But don’t worry although it seems tough sometimes, life is beautiful. You will reach a point where the past harm will be helpful.

And as magnificent, wise, beautiful (outside and inside) women, keep popping up all around me, and as an informatics technician can write such a sensitive poem (nothing to do with ones and zeros), I still have faith that men also will end up by listening, one day or another. If nothing else, I trust the few to become a lot and you both to be one of them

POLITICALLY CORRECT

I don’t know if I’m the only one, misters candidates (I bet I’m not), but I’m starting to be more tired of your tense campaigns that Mrs. Murphy of picking up her husband’s toasts.

This political nonsense we live in during campaign, looks like mud, and the candidates seem to believe that their possibilities are bigger depending on the amount of crap they throw at their enemies’ faces.

All that happens, while this old and quite damaged world is defrosting by its poles, evaporating in endless droughts, and shaking hurtfully begging for help with earthquakes and other atmospheric phenomena that some politicians just hear as a muffled whisper in the distance.

And when you’re trying to find a fair option to vote for it, the thing looks really difficult. And that’s because charisma has gone missing. The marriage politicians-citizens dissolves everyday more and more in a lack of respect and mutual interest, provoking the unavoidable abstention in the ballot boxes.

Because respect, gentlemen, is essential. It’s the respect for the enemy, although we don’t share ideas, beliefs, goals or points of view, what solved some apparently endless crisis. The respect that for instance, brought the “Dancing with wolves” character of Kevin Costner to join the enemy, or in the same way, the lack of respect that made him abandon his fellows. Just to mention a fictional example so that no sensitivity could be hurt.

I think what happens in that shallow and materialist world in wich we live, is that we’re confusing admiration and respect. Admiration is fast, brilliant but inconstant. That thing that fills our lives of tabloid gods seeking for their fifteen minutes of glory, most of the time without a previous work to back them up. And of course they fall down as fast as they’ve reached the top.

Instead, respect is slow but safe, and it won’t give up easily to disappointment for those small and understandable daily failures. You cannot respect what you don’t know. Respect is something that has to be earned, with effort. And obviously, if any naïf candidate would try to win their electors’ respect, would be banished fast by their own assessors. Because in this society led by the high speed, what matters is how soon you can get there, and where you’re getting to or how much it would cost looks unimportant.

Respect is a double way path., and your lack of respect for your electors make you forget one important thing. People that don’t sale themselves for a brilliant political carrier, or for fifteen minutes of glory in the tabloids, who pays religiously their taxes, they’re not silly, and in the end, they increase with their anonymous daily work the treasury where you get paid from.

I think you just forgot misters politicians, that you are those who are to the service of the electors and taxpayers, and not on the contrary. And this is like that for the whole four years of your term of office, and not a single second less, absolutely not just during campaign or when publicity looks appropriate.

And that will of service is something I cannot see. Maybe if we could bring it back, we would be able to sit down and to talk about our needs, and then boundaries or languages won’t be a problem anymore.

I’m Catalan and I know a lot of foreigners who speak Catalan as normal, which probably would surprise Spanish people. Of course when you criticize languages you always do it from a lack of respect, that is, from ignorance of their realities. Do you know anyone who criticises their own language?

Last time somebody told me: “talk to me in Christian”, my feverish screenwriter’s mind just could answer: “how, with my back turned and in Latin?

Genesis tells us that when God saw they were all one people with a single language, and then nothing they wanted would be impossible, he created different languages to mess them. First thought you have in mind is: “what a dirty trick”. Thinking twice it occurred to me that maybe what he wanted was us to get close to each other with an open mind to understand the difference.

Because in the end everyone speaks their own language, and you have to change your frequency, although you speak the same language, to talk, for instance, to a medicine doctor, an informatics technician, a teen-ager, and even to a man and a woman, although some people prefer the knives to the communication, but that is a far more complex and knotty problem.

It would be nice of you, misters candidates, that you’d go for political correction, dialogue and understanding. Here, somebody said, four years ago, that tension wasn’t good, and he seems to have forgotten. Surprisingly enough, bearing in mind that most of the electors, so seek and tired then, agreed with him.

Maybe we could deal for something to display our disappointment with your political behaviour, without invalidating the vote: leave a white handkerchief while voting, for instance. Probably if somebody made an inventory or them, the white handkerchiefs would win for absolute majority.

I’ve always wanted to believe that word is stronger than sword. But now that words become insults, guns are shouting, taking the streets and in some places even the classrooms. Won’t it be time for us to bring back the power to the words? Or you’d rather prefer the white handkerchiefs to talk?

POLÍTICAMENT CORRECTE

No se si seré jo la única, senyors candidats (apostaria doble contra senzill a que no), però començo a estar més farta de les seves campanyes crispades que la pobre Sra. Murphy de recollir les torrades del seu home.

Aquest maremagnum polític que vivim durant la campanya electoral, cada cop es sembla més a un fangar, on els candidats de torn semblen creure que les seves possibilitats de triomf estan en relació directament proporcional amb la quantitat de fang llençada a la cara dels seus adversaris.

I tot això mentre el nostre vell i sembla ser que ja malmès planeta, es descongela pel casquets polars, s’evapora en interminables sequeres, i es sacseja dolorosament gemegant socors amb terratrèmols i d’altres fenòmens atmosfèrics, que a alguns polítics els semblen tan sol un murmuri en la distància.

I quan es vol en consciència trobar una opció vàlida de vot, la cossa sembla realment difícil. I això és perquè no hi ha carisma. El matrimoni polític-ciutadà es dissol cada dia una mica més, en la falta de respecte i interès mutu, provocant el divorci irremeiable de l’abstenció a les urnes.

Perquè el respecte, senyors, és fonamental. És el respecte per l’enemic, encara que no es comparteixin ideals, creences, objectius o punts de vista, el que va ajudar a solucionar alguna crisi aparentment irresoluble. Aquell respecte que per posar un exemple fictici per no ferir susceptibilitats, portà al Kevin Costner de “Ballant amb llops a entendre i unir-se al seu enemic, o el que és el mateix, la manca de respecte que el portà a abandonar als seus.

El que passa crec, en aquest mon superficial i materialista en que vivim, és que confonem admiració amb respecte. L’admiració és ràpida i brillant, però inconsistent. És el que ens omple la vida de deus de paper couché, a la recerca dels seus quinze minuts de glòria, la major part de les vegades per desgràcia, sense un treball previ per recolzar-los. I és clar, tal com pugen, baixen.

El respecte en canvi, és lent però segur, i no es rendeix fàcilment al descoratjament dels petits i comprensibles errors del dia a dia. No es pot respectar el que no es coneix. El respecte es guanya a pols i amb esforç. I és clar, si un ingenu candidat pretengués guanyar-se el respecte dels votants, seria probablement dilapidat pels seus propis assessors. Perquè en aquesta societat dominada ja per la alta velocitat, el que imprta és arribar el més aviat possible, i potser importa menys a on o a quin preu.

El respecte és un camí amb dues direccions, i la seva manca de respecte pels seus electors els fa oblidar una cosa important. La gent que no es ven per una carrera política brillant, o per un quart d’hora de glòria al paper couché, i que paga religiosament el seus impostos, no és ximple, i és la que al cap i a la fi, engrosseix les arques de les que vostès cobren.

Crec que han oblidat senyors polítics i alts càrrecs, que son vostès els que estan al servei dels pobres electors i contribuents, i no a l’inrevés. I això és així durant els quatre anys del seu mandat, i ni un sol dia menys, i ni molt menys només mentre dura la campanya electoral o quan la publicitat resultant els sembla oportuna.

I aquesta voluntat de servei jo no la veig. Potser si aconseguim que faci acte de presència, ens podrem asseure i parlar sobre les necessitats de cadascú, sense que les fronteres o les llengües siguin barreres.

Jo, que soc catalana, conec molts estrangers que parlen català amb una naturalitat que sorprendria a molts dels que arremeten contra la nostra llengua. També és cert que quan es critiquen les llengües s’acostuma a fer des de la manca de respecte, o el que és el mateix, des del desconeixement absolut de la realitat de les mateixes. ¿Coneixeu algú que critiqui la llengua que parla?

I per cert, que posats a mostrar-nos involucionistes, la darrera vegada que algú em va dir: “parla’m en cristià”, a la meva ment febril de guionista, no se li va acudir millor resposta que: “¿com, d’esquena i en llatí?

Diu el Gènesi, que quan Deu va veure que tots eren un sol poble amb un sol llenguatge, i que res del que es proposessin els seria impossible, va crear les diferents llengües per confondre’ls. I ben mirat, el primer que se’t passa pel cap és: “quina putada”. Després de donar-li molts tombs, se m’acut que potser el que pretenia el bon home era fomentar la voluntat de que ens apropéssim a l’altra amb la ment oberta per entendre la diferència.

Perquè a fi de comptes cadascú parla el seu propi llenguatge, i s’ha de canviar de registre per mantenir una conversació coherent, encara que sigui en el mateix idioma, amb un metge, un informàtic, un adolescent, o inclús entre un home i una dona, per posar un exemple, encara que n’hi hagi que prefereixen despatxar-se a ganivetades, abans que fer l’esforç de posar-se en la mateixa longitud d’ona del seu interlocutor... però aquest és un tema molt més espinós i complex.

No estaria de més senyors candidats que fomentessin una mica més la correcció política, el diàleg i l’enteniment. Algú va dir quatre anys enrere, que la crispació no era bona, i avui sembla haver-ho oblidat. Fet curiós, tenint en compte que la majoria dels electors, prou farts llavors, li van donar la raó.

Se m’acut que potser ens podríem posar d’acord i anar a les urnes amb algun element que expressés el nostre desacord amb la seva incorrecció política, sense invalidar el vot: un mocador blanc, per exemple. I no sé perquè em dona, que si algú es molestés a fer un recompte de mocadors, aquests guanyarien les eleccions per majoria absoluta.

Jo he volgut creure sempre que la paraula és més forta que l’espasa. Però mira tu per on ara que les paraules es converteixen en insults, sembla que paral·lelament, les pistoles criden prenent els carrers i en alguns llocs fins i tot les aules. ¿No comença a ser hora de que li tornem el poder a la paraula? ¿O potser prefereixen vostès que parlin els mocadors?