Una gàbia sense porta
que domina la raó.
És una daga invisible,
és la llum en la foscor.
Una imatge en el mirall
que sovint pintem alada.
L’emoció d’una mirada,
un intens batec del cor.
Ni matant als que s’estimen
que domina la raó.
És una daga invisible,
és la llum en la foscor.
Una imatge en el mirall
que sovint pintem alada.
L’emoció d’una mirada,
un intens batec del cor.
Ni matant als que s’estimen
acabaràs amb l’amor
Farta de la negativitat del seu home, la Sra. Murphy ha decidit deixar-lo. Sense rancúnies, ella sap que és una dona amb sort. Posseeix una esvelta figura (modelada mentre exercitava els seus abdominals recollint torrades del terra), i té bona salut, donat que les úniques, encara que esmolades armes del seu divorci van ser les paraules. I a pesar de tot, ella sap que el Sr. Murphy és un bon home (negatiu, però bo), i que senzillament, no és el seu home.
I no és que les ferides psicològiques no facin mal, però ella es pregunta sovint, perquè alguns matrimonis que van començar tan bé com en aquesta fotografia, acaben fent dolorós honor al tòpic “fins que la mort ens separi”. Majorment, la de dona a mans del marit.
Ja sé que també hi ha males dones (ja ho diu la cançó), però en qualsevol cas, elles són sempre menys cruentes, o tarden més en fer efecte. Per dir-ho d’alguna manera, la dona és l’aigua que lenta i imperceptiblement erosiona la roca, i el home la que la penetra, es congela, i la trenca, inclús, abans de donar-li temps a saber si aquella era la roca que realment volia. La diferència és que la roca erosionada segueix allí, i la trencada no hi ha qui la recompongui, en perjudici de l’aigua (congelada o no), i de la pròpia roca.
En qualsevol cas (o gènere), mai és una bona idea engarjolar a qui s’estima, o a qui es creu que s’estima. Perquè senyors, l’amor és la única presó que retè millor amb la porta oberta. Recordeu sempre que l’amor s’ofega si no respira llibertat.
Aquesta flama que crema desafiant sota la pluja, és la voluntat que subjuga les ànimes, la lliure acceptació de les meravelles i les misèries d’un altre ésser humà.
Pots obligar a algú a romandre al teu costat, però de cap manera pots forçar a ningú a estimar-te, perquè l’amor és un involuntari acte de la voluntat. Es una fletxa invisible i és ell qui et tria a tu.
Tu decideixes si et quedes o te’n vas, però no decideixes quan ni amb qui. El que si pots controlar però, són els teus actes, i si no et corresponen, sempre et queda la opció de asseure’t i esperar que el sentiment desaparegui.
Perquè creieu-me si no s’alimenta s’esvaeix. Amb una mica de paciència acabareu per entendre que no és una batalla de voluntats, ni una qüestió de qui és millor que qui, sinó més aviat de qui és millor per a qui.
I mentre esperes que es guareixin les teves ferides, pots aprofitar el temps coneixent-te a tu mateix, que de passada, és un bon propòsit per tota una existència. I potser algun dia et trobaràs mirant-te al mirall i descobriràs el reflex que portaves temps esperant. Perquè el teu amor és sempre d’alguna manera el teu propi reflex.
En aquests temps en que ningú no mor per amor, quantes dones són assassinades cada dia? Encara que jo no gosaria anomenar amor a això que les mata...
I aquesta és la grandesa de l’amor, que poden prendre’t la vida, però res no pot aturar la salvatge, deliciosa acceleració del batec del cor amb la visió de la persona estimada, ni provocar-la on no ha de ser.
I és per això que el dibuixem amb ales, perquè encara que morin els amants, l’amor, per la seva lliure voluntat, viurà per sempre.
PD – Cavallers, recullin les seves torrades. Per diverses raons: les seves agraïdes esposes estaran molt més receptives a les seves necessitats, i exercitaran vostès els seus abdominals, amb el consegüent benefici per les seves figura i salut. Perquè creguin-me senyors, si hi ha alguna cosa encara menys sexy que una panxa cervesera, això deu ser la peresa.
En nom de la Sra. Murphy els desitjo un feliç Sant Valentí.
I no és que les ferides psicològiques no facin mal, però ella es pregunta sovint, perquè alguns matrimonis que van començar tan bé com en aquesta fotografia, acaben fent dolorós honor al tòpic “fins que la mort ens separi”. Majorment, la de dona a mans del marit.
Ja sé que també hi ha males dones (ja ho diu la cançó), però en qualsevol cas, elles són sempre menys cruentes, o tarden més en fer efecte. Per dir-ho d’alguna manera, la dona és l’aigua que lenta i imperceptiblement erosiona la roca, i el home la que la penetra, es congela, i la trenca, inclús, abans de donar-li temps a saber si aquella era la roca que realment volia. La diferència és que la roca erosionada segueix allí, i la trencada no hi ha qui la recompongui, en perjudici de l’aigua (congelada o no), i de la pròpia roca.
En qualsevol cas (o gènere), mai és una bona idea engarjolar a qui s’estima, o a qui es creu que s’estima. Perquè senyors, l’amor és la única presó que retè millor amb la porta oberta. Recordeu sempre que l’amor s’ofega si no respira llibertat.
Aquesta flama que crema desafiant sota la pluja, és la voluntat que subjuga les ànimes, la lliure acceptació de les meravelles i les misèries d’un altre ésser humà.
Pots obligar a algú a romandre al teu costat, però de cap manera pots forçar a ningú a estimar-te, perquè l’amor és un involuntari acte de la voluntat. Es una fletxa invisible i és ell qui et tria a tu.
Tu decideixes si et quedes o te’n vas, però no decideixes quan ni amb qui. El que si pots controlar però, són els teus actes, i si no et corresponen, sempre et queda la opció de asseure’t i esperar que el sentiment desaparegui.
Perquè creieu-me si no s’alimenta s’esvaeix. Amb una mica de paciència acabareu per entendre que no és una batalla de voluntats, ni una qüestió de qui és millor que qui, sinó més aviat de qui és millor per a qui.
I mentre esperes que es guareixin les teves ferides, pots aprofitar el temps coneixent-te a tu mateix, que de passada, és un bon propòsit per tota una existència. I potser algun dia et trobaràs mirant-te al mirall i descobriràs el reflex que portaves temps esperant. Perquè el teu amor és sempre d’alguna manera el teu propi reflex.
En aquests temps en que ningú no mor per amor, quantes dones són assassinades cada dia? Encara que jo no gosaria anomenar amor a això que les mata...
I aquesta és la grandesa de l’amor, que poden prendre’t la vida, però res no pot aturar la salvatge, deliciosa acceleració del batec del cor amb la visió de la persona estimada, ni provocar-la on no ha de ser.
I és per això que el dibuixem amb ales, perquè encara que morin els amants, l’amor, per la seva lliure voluntat, viurà per sempre.
PD – Cavallers, recullin les seves torrades. Per diverses raons: les seves agraïdes esposes estaran molt més receptives a les seves necessitats, i exercitaran vostès els seus abdominals, amb el consegüent benefici per les seves figura i salut. Perquè creguin-me senyors, si hi ha alguna cosa encara menys sexy que una panxa cervesera, això deu ser la peresa.
En nom de la Sra. Murphy els desitjo un feliç Sant Valentí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario