26/3/08

POLITICALLY CORRECT

I don’t know if I’m the only one, misters candidates (I bet I’m not), but I’m starting to be more tired of your tense campaigns that Mrs. Murphy of picking up her husband’s toasts.

This political nonsense we live in during campaign, looks like mud, and the candidates seem to believe that their possibilities are bigger depending on the amount of crap they throw at their enemies’ faces.

All that happens, while this old and quite damaged world is defrosting by its poles, evaporating in endless droughts, and shaking hurtfully begging for help with earthquakes and other atmospheric phenomena that some politicians just hear as a muffled whisper in the distance.

And when you’re trying to find a fair option to vote for it, the thing looks really difficult. And that’s because charisma has gone missing. The marriage politicians-citizens dissolves everyday more and more in a lack of respect and mutual interest, provoking the unavoidable abstention in the ballot boxes.

Because respect, gentlemen, is essential. It’s the respect for the enemy, although we don’t share ideas, beliefs, goals or points of view, what solved some apparently endless crisis. The respect that for instance, brought the “Dancing with wolves” character of Kevin Costner to join the enemy, or in the same way, the lack of respect that made him abandon his fellows. Just to mention a fictional example so that no sensitivity could be hurt.

I think what happens in that shallow and materialist world in wich we live, is that we’re confusing admiration and respect. Admiration is fast, brilliant but inconstant. That thing that fills our lives of tabloid gods seeking for their fifteen minutes of glory, most of the time without a previous work to back them up. And of course they fall down as fast as they’ve reached the top.

Instead, respect is slow but safe, and it won’t give up easily to disappointment for those small and understandable daily failures. You cannot respect what you don’t know. Respect is something that has to be earned, with effort. And obviously, if any naïf candidate would try to win their electors’ respect, would be banished fast by their own assessors. Because in this society led by the high speed, what matters is how soon you can get there, and where you’re getting to or how much it would cost looks unimportant.

Respect is a double way path., and your lack of respect for your electors make you forget one important thing. People that don’t sale themselves for a brilliant political carrier, or for fifteen minutes of glory in the tabloids, who pays religiously their taxes, they’re not silly, and in the end, they increase with their anonymous daily work the treasury where you get paid from.

I think you just forgot misters politicians, that you are those who are to the service of the electors and taxpayers, and not on the contrary. And this is like that for the whole four years of your term of office, and not a single second less, absolutely not just during campaign or when publicity looks appropriate.

And that will of service is something I cannot see. Maybe if we could bring it back, we would be able to sit down and to talk about our needs, and then boundaries or languages won’t be a problem anymore.

I’m Catalan and I know a lot of foreigners who speak Catalan as normal, which probably would surprise Spanish people. Of course when you criticize languages you always do it from a lack of respect, that is, from ignorance of their realities. Do you know anyone who criticises their own language?

Last time somebody told me: “talk to me in Christian”, my feverish screenwriter’s mind just could answer: “how, with my back turned and in Latin?

Genesis tells us that when God saw they were all one people with a single language, and then nothing they wanted would be impossible, he created different languages to mess them. First thought you have in mind is: “what a dirty trick”. Thinking twice it occurred to me that maybe what he wanted was us to get close to each other with an open mind to understand the difference.

Because in the end everyone speaks their own language, and you have to change your frequency, although you speak the same language, to talk, for instance, to a medicine doctor, an informatics technician, a teen-ager, and even to a man and a woman, although some people prefer the knives to the communication, but that is a far more complex and knotty problem.

It would be nice of you, misters candidates, that you’d go for political correction, dialogue and understanding. Here, somebody said, four years ago, that tension wasn’t good, and he seems to have forgotten. Surprisingly enough, bearing in mind that most of the electors, so seek and tired then, agreed with him.

Maybe we could deal for something to display our disappointment with your political behaviour, without invalidating the vote: leave a white handkerchief while voting, for instance. Probably if somebody made an inventory or them, the white handkerchiefs would win for absolute majority.

I’ve always wanted to believe that word is stronger than sword. But now that words become insults, guns are shouting, taking the streets and in some places even the classrooms. Won’t it be time for us to bring back the power to the words? Or you’d rather prefer the white handkerchiefs to talk?

6/3/08

POLÍTICAMENT CORRECTE

No se si seré jo la única, senyors candidats (apostaria doble contra senzill a que no), però començo a estar més farta de les seves campanyes crispades que la pobre Sra. Murphy de recollir les torrades del seu home.

Aquest maremagnum polític que vivim durant la campanya electoral, cada cop es sembla més a un fangar, on els candidats de torn semblen creure que les seves possibilitats de triomf estan en relació directament proporcional amb la quantitat de fang llençada a la cara dels seus adversaris.

I tot això mentre el nostre vell i sembla ser que ja malmès planeta, es descongela pel casquets polars, s’evapora en interminables sequeres, i es sacseja dolorosament gemegant socors amb terratrèmols i d’altres fenòmens atmosfèrics, que a alguns polítics els semblen tan sol un murmuri en la distància.

I quan es vol en consciència trobar una opció vàlida de vot, la cossa sembla realment difícil. I això és perquè no hi ha carisma. El matrimoni polític-ciutadà es dissol cada dia una mica més, en la falta de respecte i interès mutu, provocant el divorci irremeiable de l’abstenció a les urnes.

Perquè el respecte, senyors, és fonamental. És el respecte per l’enemic, encara que no es comparteixin ideals, creences, objectius o punts de vista, el que va ajudar a solucionar alguna crisi aparentment irresoluble. Aquell respecte que per posar un exemple fictici per no ferir susceptibilitats, portà al Kevin Costner de “Ballant amb llops a entendre i unir-se al seu enemic, o el que és el mateix, la manca de respecte que el portà a abandonar als seus.

El que passa crec, en aquest mon superficial i materialista en que vivim, és que confonem admiració amb respecte. L’admiració és ràpida i brillant, però inconsistent. És el que ens omple la vida de deus de paper couché, a la recerca dels seus quinze minuts de glòria, la major part de les vegades per desgràcia, sense un treball previ per recolzar-los. I és clar, tal com pugen, baixen.

El respecte en canvi, és lent però segur, i no es rendeix fàcilment al descoratjament dels petits i comprensibles errors del dia a dia. No es pot respectar el que no es coneix. El respecte es guanya a pols i amb esforç. I és clar, si un ingenu candidat pretengués guanyar-se el respecte dels votants, seria probablement dilapidat pels seus propis assessors. Perquè en aquesta societat dominada ja per la alta velocitat, el que imprta és arribar el més aviat possible, i potser importa menys a on o a quin preu.

El respecte és un camí amb dues direccions, i la seva manca de respecte pels seus electors els fa oblidar una cosa important. La gent que no es ven per una carrera política brillant, o per un quart d’hora de glòria al paper couché, i que paga religiosament el seus impostos, no és ximple, i és la que al cap i a la fi, engrosseix les arques de les que vostès cobren.

Crec que han oblidat senyors polítics i alts càrrecs, que son vostès els que estan al servei dels pobres electors i contribuents, i no a l’inrevés. I això és així durant els quatre anys del seu mandat, i ni un sol dia menys, i ni molt menys només mentre dura la campanya electoral o quan la publicitat resultant els sembla oportuna.

I aquesta voluntat de servei jo no la veig. Potser si aconseguim que faci acte de presència, ens podrem asseure i parlar sobre les necessitats de cadascú, sense que les fronteres o les llengües siguin barreres.

Jo, que soc catalana, conec molts estrangers que parlen català amb una naturalitat que sorprendria a molts dels que arremeten contra la nostra llengua. També és cert que quan es critiquen les llengües s’acostuma a fer des de la manca de respecte, o el que és el mateix, des del desconeixement absolut de la realitat de les mateixes. ¿Coneixeu algú que critiqui la llengua que parla?

I per cert, que posats a mostrar-nos involucionistes, la darrera vegada que algú em va dir: “parla’m en cristià”, a la meva ment febril de guionista, no se li va acudir millor resposta que: “¿com, d’esquena i en llatí?

Diu el Gènesi, que quan Deu va veure que tots eren un sol poble amb un sol llenguatge, i que res del que es proposessin els seria impossible, va crear les diferents llengües per confondre’ls. I ben mirat, el primer que se’t passa pel cap és: “quina putada”. Després de donar-li molts tombs, se m’acut que potser el que pretenia el bon home era fomentar la voluntat de que ens apropéssim a l’altra amb la ment oberta per entendre la diferència.

Perquè a fi de comptes cadascú parla el seu propi llenguatge, i s’ha de canviar de registre per mantenir una conversació coherent, encara que sigui en el mateix idioma, amb un metge, un informàtic, un adolescent, o inclús entre un home i una dona, per posar un exemple, encara que n’hi hagi que prefereixen despatxar-se a ganivetades, abans que fer l’esforç de posar-se en la mateixa longitud d’ona del seu interlocutor... però aquest és un tema molt més espinós i complex.

No estaria de més senyors candidats que fomentessin una mica més la correcció política, el diàleg i l’enteniment. Algú va dir quatre anys enrere, que la crispació no era bona, i avui sembla haver-ho oblidat. Fet curiós, tenint en compte que la majoria dels electors, prou farts llavors, li van donar la raó.

Se m’acut que potser ens podríem posar d’acord i anar a les urnes amb algun element que expressés el nostre desacord amb la seva incorrecció política, sense invalidar el vot: un mocador blanc, per exemple. I no sé perquè em dona, que si algú es molestés a fer un recompte de mocadors, aquests guanyarien les eleccions per majoria absoluta.

Jo he volgut creure sempre que la paraula és més forta que l’espasa. Però mira tu per on ara que les paraules es converteixen en insults, sembla que paral·lelament, les pistoles criden prenent els carrers i en alguns llocs fins i tot les aules. ¿No comença a ser hora de que li tornem el poder a la paraula? ¿O potser prefereixen vostès que parlin els mocadors?

3/3/08

POLITICAMENTE CORRECTO

No se si seré yo la única, señores candidatos (apostaría doble contra sencillo a que no), pero empiezo a estar más harta de sus campañas crispadas que la pobre Sra. Murphy de recoger las tostadas de su marido.

Este maremagnum político que vivimos durante la campaña electoral, cada vez se asemeja más a un lodazal, donde los candidatos de turno parecen creer que sus posibilidades de triunfo están en relación directamente proporcional a la cantidad de fango arrojada a la cara de sus adversarios.

Todo ello mientras nuestro viejo y parece que ya maltrecho planeta, se descongela por sus casquetes polares, se evapora en interminables sequías, y se sacude en dolorosos quejidos de socorro en forma de seísmos y otros fenómenos atmosféricos, que a algunos políticos les parecen solo un susurro en la distancia.

Y cuando se pretende a tenor de la conciencia encontrar una opción válida de voto, la cosa parece realmente difícil. Y eso es porque ya no hay carisma. El matrimonio político-ciudadano se disuelve cada día un poco más, en la falta de respeto e interés mutuo, provocando el divorcio irremediable de la abstención en las urnas.

Porque el respeto, señores, es fundamental. Es el respeto por el enemigo, aunque no se compartan ideales, creencias, objetivos o puntos de vista, lo que ayudó a solventar algunas crisis aparentemente irresolubles. Ese respeto que por poner un ejemplo ficticio para no herir susceptibilidades, llevó al Kevin Costner de “Bailando con lobos” a unirse a su enemigo, o lo que es lo mismo, la falta de respeto que le llevó a abandonar a los suyos.

Lo que pasa creo, en este mundo superficial y materialista en el que vivimos, es que hemos confundido admiración con respeto. La admiración es rápida, brillante pero inconsistente. Es lo que nos llena la vida de dioses de papel couché, a la búsqueda de sus quince minutos de gloria, la mayoría de las veces por desgracia, sin un trabajo previo que los respalde. Y claro está, tal como suben bajan.

El respeto en cambio, es lento pero seguro, y no se rinde fácilmente al desaliento de los pequeños y comprensibles errores del día a día. No se puede respetar lo que no se conoce. El respeto es algo que se gana a pulso, con esfuerzo. Y claro está, si algún ingenuo candidato, intentara ganarse el respeto de los votantes, sería probablemente dilapidado por sus propios asesores. Porque en ésta sociedad dominada ya por la alta velocidad, lo que importa es llegar lo más pronto posible, y quizás importa menos a donde o a que precio.

El respeto es un camino en dos direcciones, y su falta de respeto por sus electores les hace olvidar una cosa importante. La gente que no se vende por una carrera política brillante, o por un cuarto de hora de gloria en el papel couché, y que paga religiosamente sus impuestos, no es tonta, y es la que en definitiva engrosa con su trabajo anónimo y diario las arcas de las que ustedes cobran.

Creo que han olvidado señores políticos y altos cargos, que son ustedes lo que están aquí para servirnos a nosotros, los pobres electores y contribuyentes, y no al revés. Y eso es así durante los cuatro años de su mandato, y ni un solo día menos, y desde luego no solo durante la campaña electoral o cuando la publicidad resultante les parezca oportuna.

Y esa voluntad de servicio es algo que yo no veo. Tal vez si conseguimos que haga acto de presencia, podamos sentarnos a hablar sobre las necesidades de cada uno, sin que las fronteras o los idiomas sean barreras.

Yo, que soy catalana, conozco muchos extranjeros que hablan catalán con una naturalidad, que sorprendería a muchos castellanoparlantes. Claro está que cuando se critican las lenguas, se suele hacer desde la falta de respeto, o lo que es lo mismo, desde el desconocimiento de la realidad de las mismas. ¿Conocen ustedes a alguien que critique la lengua que habla?

Y por cierto, puestos a mostrarnos involucionistas, la última vez que alguien me dijo: “háblame en cristiano”, a mi mente febril de guionista, no se le ocurrió mejor respuesta que: “¿como, de espaldas y en latín?”

Dice el Génesis, que cuando Dios vio que eran todos un solo pueblo con un solo lenguaje, y que nada de lo que se propusieran les seria imposible, creó diferentes lenguas para confundirlos. Y bien mirado, lo primero que se le ocurre a uno es: “pues que putada”. Después de darle muchas vueltas al asunto, se me ocurre que quizá lo que pretendía el buen hombre era fomentar la voluntad de que nos acercáramos al otro con la mente abierta para entender la diferencia.

Porque a fin de cuentas cada uno habla su propio lenguaje, y hay que cambiar de registro para mantener una conversación coherente, aunque sea en el mismo idioma, con un médico, un informático, un adolescente, o incluso entre un hombre y una mujer, por poner un ejemplo, aunque haya algunos que prefieran despacharse a cuchilladas, antes que hacer el esfuerzo de ponerse en la misma longitud de onda de su interlocutor... pero ese es un tema mucho más espinoso y complejo.

No estaría de más señores candidatos que fomentaran un poco más la corrección política, el diálogo y el entendimiento. Alguien dijo cuatro años atrás, que la crispación no era buena, y hoy parece haberlo olvidado. Hecho curioso, teniendo en cuenta que la mayoría de los electores, bastante hartos ya en aquella ocasión, le dieron, en aquel entonces la razón.

Se me ocurre que quizá podríamos ponernos de acuerdo y acudir a las urnas con algún elemento que expresase nuestro desacuerdo con su incorrección política sin invalidar el voto: un pañuelo blanco, por ejemplo. Y no sé porqué me da, que si alguien se molestara en hacer un recuento de pañuelos, éstos ganarían las elecciones por mayoría absoluta.

Yo he querido creer siempre que la palabra es más fuerte que la espada. Pero mira tú por donde ahora que las palabras se convierten en insultos, parece que paralelamente, las pistolas andan a voz en grito, tomando las calles y en algunos lugares hasta las aulas. ¿No va siendo hora ya de que le devolvamos el poder a la palabra? ¿O quizás prefieren ustedes que hablen los pañuelos?