No se si seré jo la única, senyors candidats (apostaria doble contra senzill a que no), però començo a estar més farta de les seves campanyes crispades que la pobre Sra. Murphy de recollir les torrades del seu home.
Aquest maremagnum polític que vivim durant la campanya electoral, cada cop es sembla més a un fangar, on els candidats de torn semblen creure que les seves possibilitats de triomf estan en relació directament proporcional amb la quantitat de fang llençada a la cara dels seus adversaris.
I tot això mentre el nostre vell i sembla ser que ja malmès planeta, es descongela pel casquets polars, s’evapora en interminables sequeres, i es sacseja dolorosament gemegant socors amb terratrèmols i d’altres fenòmens atmosfèrics, que a alguns polítics els semblen tan sol un murmuri en la distància.
I quan es vol en consciència trobar una opció vàlida de vot, la cossa sembla realment difícil. I això és perquè no hi ha carisma. El matrimoni polític-ciutadà es dissol cada dia una mica més, en la falta de respecte i interès mutu, provocant el divorci irremeiable de l’abstenció a les urnes.
Perquè el respecte, senyors, és fonamental. És el respecte per l’enemic, encara que no es comparteixin ideals, creences, objectius o punts de vista, el que va ajudar a solucionar alguna crisi aparentment irresoluble. Aquell respecte que per posar un exemple fictici per no ferir susceptibilitats, portà al Kevin Costner de “Ballant amb llops a entendre i unir-se al seu enemic, o el que és el mateix, la manca de respecte que el portà a abandonar als seus.
El que passa crec, en aquest mon superficial i materialista en que vivim, és que confonem admiració amb respecte. L’admiració és ràpida i brillant, però inconsistent. És el que ens omple la vida de deus de paper couché, a la recerca dels seus quinze minuts de glòria, la major part de les vegades per desgràcia, sense un treball previ per recolzar-los. I és clar, tal com pugen, baixen.
El respecte en canvi, és lent però segur, i no es rendeix fàcilment al descoratjament dels petits i comprensibles errors del dia a dia. No es pot respectar el que no es coneix. El respecte es guanya a pols i amb esforç. I és clar, si un ingenu candidat pretengués guanyar-se el respecte dels votants, seria probablement dilapidat pels seus propis assessors. Perquè en aquesta societat dominada ja per la alta velocitat, el que imprta és arribar el més aviat possible, i potser importa menys a on o a quin preu.
El respecte és un camí amb dues direccions, i la seva manca de respecte pels seus electors els fa oblidar una cosa important. La gent que no es ven per una carrera política brillant, o per un quart d’hora de glòria al paper couché, i que paga religiosament el seus impostos, no és ximple, i és la que al cap i a la fi, engrosseix les arques de les que vostès cobren.
Crec que han oblidat senyors polítics i alts càrrecs, que son vostès els que estan al servei dels pobres electors i contribuents, i no a l’inrevés. I això és així durant els quatre anys del seu mandat, i ni un sol dia menys, i ni molt menys només mentre dura la campanya electoral o quan la publicitat resultant els sembla oportuna.
I aquesta voluntat de servei jo no la veig. Potser si aconseguim que faci acte de presència, ens podrem asseure i parlar sobre les necessitats de cadascú, sense que les fronteres o les llengües siguin barreres.
Jo, que soc catalana, conec molts estrangers que parlen català amb una naturalitat que sorprendria a molts dels que arremeten contra la nostra llengua. També és cert que quan es critiquen les llengües s’acostuma a fer des de la manca de respecte, o el que és el mateix, des del desconeixement absolut de la realitat de les mateixes. ¿Coneixeu algú que critiqui la llengua que parla?
I per cert, que posats a mostrar-nos involucionistes, la darrera vegada que algú em va dir: “parla’m en cristià”, a la meva ment febril de guionista, no se li va acudir millor resposta que: “¿com, d’esquena i en llatí?
Diu el Gènesi, que quan Deu va veure que tots eren un sol poble amb un sol llenguatge, i que res del que es proposessin els seria impossible, va crear les diferents llengües per confondre’ls. I ben mirat, el primer que se’t passa pel cap és: “quina putada”. Després de donar-li molts tombs, se m’acut que potser el que pretenia el bon home era fomentar la voluntat de que ens apropéssim a l’altra amb la ment oberta per entendre la diferència.
Perquè a fi de comptes cadascú parla el seu propi llenguatge, i s’ha de canviar de registre per mantenir una conversació coherent, encara que sigui en el mateix idioma, amb un metge, un informàtic, un adolescent, o inclús entre un home i una dona, per posar un exemple, encara que n’hi hagi que prefereixen despatxar-se a ganivetades, abans que fer l’esforç de posar-se en la mateixa longitud d’ona del seu interlocutor... però aquest és un tema molt més espinós i complex.
No estaria de més senyors candidats que fomentessin una mica més la correcció política, el diàleg i l’enteniment. Algú va dir quatre anys enrere, que la crispació no era bona, i avui sembla haver-ho oblidat. Fet curiós, tenint en compte que la majoria dels electors, prou farts llavors, li van donar la raó.
Se m’acut que potser ens podríem posar d’acord i anar a les urnes amb algun element que expressés el nostre desacord amb la seva incorrecció política, sense invalidar el vot: un mocador blanc, per exemple. I no sé perquè em dona, que si algú es molestés a fer un recompte de mocadors, aquests guanyarien les eleccions per majoria absoluta.
Jo he volgut creure sempre que la paraula és més forta que l’espasa. Però mira tu per on ara que les paraules es converteixen en insults, sembla que paral·lelament, les pistoles criden prenent els carrers i en alguns llocs fins i tot les aules. ¿No comença a ser hora de que li tornem el poder a la paraula? ¿O potser prefereixen vostès que parlin els mocadors?
Aquest maremagnum polític que vivim durant la campanya electoral, cada cop es sembla més a un fangar, on els candidats de torn semblen creure que les seves possibilitats de triomf estan en relació directament proporcional amb la quantitat de fang llençada a la cara dels seus adversaris.
I tot això mentre el nostre vell i sembla ser que ja malmès planeta, es descongela pel casquets polars, s’evapora en interminables sequeres, i es sacseja dolorosament gemegant socors amb terratrèmols i d’altres fenòmens atmosfèrics, que a alguns polítics els semblen tan sol un murmuri en la distància.
I quan es vol en consciència trobar una opció vàlida de vot, la cossa sembla realment difícil. I això és perquè no hi ha carisma. El matrimoni polític-ciutadà es dissol cada dia una mica més, en la falta de respecte i interès mutu, provocant el divorci irremeiable de l’abstenció a les urnes.
Perquè el respecte, senyors, és fonamental. És el respecte per l’enemic, encara que no es comparteixin ideals, creences, objectius o punts de vista, el que va ajudar a solucionar alguna crisi aparentment irresoluble. Aquell respecte que per posar un exemple fictici per no ferir susceptibilitats, portà al Kevin Costner de “Ballant amb llops a entendre i unir-se al seu enemic, o el que és el mateix, la manca de respecte que el portà a abandonar als seus.
El que passa crec, en aquest mon superficial i materialista en que vivim, és que confonem admiració amb respecte. L’admiració és ràpida i brillant, però inconsistent. És el que ens omple la vida de deus de paper couché, a la recerca dels seus quinze minuts de glòria, la major part de les vegades per desgràcia, sense un treball previ per recolzar-los. I és clar, tal com pugen, baixen.
El respecte en canvi, és lent però segur, i no es rendeix fàcilment al descoratjament dels petits i comprensibles errors del dia a dia. No es pot respectar el que no es coneix. El respecte es guanya a pols i amb esforç. I és clar, si un ingenu candidat pretengués guanyar-se el respecte dels votants, seria probablement dilapidat pels seus propis assessors. Perquè en aquesta societat dominada ja per la alta velocitat, el que imprta és arribar el més aviat possible, i potser importa menys a on o a quin preu.
El respecte és un camí amb dues direccions, i la seva manca de respecte pels seus electors els fa oblidar una cosa important. La gent que no es ven per una carrera política brillant, o per un quart d’hora de glòria al paper couché, i que paga religiosament el seus impostos, no és ximple, i és la que al cap i a la fi, engrosseix les arques de les que vostès cobren.
Crec que han oblidat senyors polítics i alts càrrecs, que son vostès els que estan al servei dels pobres electors i contribuents, i no a l’inrevés. I això és així durant els quatre anys del seu mandat, i ni un sol dia menys, i ni molt menys només mentre dura la campanya electoral o quan la publicitat resultant els sembla oportuna.
I aquesta voluntat de servei jo no la veig. Potser si aconseguim que faci acte de presència, ens podrem asseure i parlar sobre les necessitats de cadascú, sense que les fronteres o les llengües siguin barreres.
Jo, que soc catalana, conec molts estrangers que parlen català amb una naturalitat que sorprendria a molts dels que arremeten contra la nostra llengua. També és cert que quan es critiquen les llengües s’acostuma a fer des de la manca de respecte, o el que és el mateix, des del desconeixement absolut de la realitat de les mateixes. ¿Coneixeu algú que critiqui la llengua que parla?
I per cert, que posats a mostrar-nos involucionistes, la darrera vegada que algú em va dir: “parla’m en cristià”, a la meva ment febril de guionista, no se li va acudir millor resposta que: “¿com, d’esquena i en llatí?
Diu el Gènesi, que quan Deu va veure que tots eren un sol poble amb un sol llenguatge, i que res del que es proposessin els seria impossible, va crear les diferents llengües per confondre’ls. I ben mirat, el primer que se’t passa pel cap és: “quina putada”. Després de donar-li molts tombs, se m’acut que potser el que pretenia el bon home era fomentar la voluntat de que ens apropéssim a l’altra amb la ment oberta per entendre la diferència.
Perquè a fi de comptes cadascú parla el seu propi llenguatge, i s’ha de canviar de registre per mantenir una conversació coherent, encara que sigui en el mateix idioma, amb un metge, un informàtic, un adolescent, o inclús entre un home i una dona, per posar un exemple, encara que n’hi hagi que prefereixen despatxar-se a ganivetades, abans que fer l’esforç de posar-se en la mateixa longitud d’ona del seu interlocutor... però aquest és un tema molt més espinós i complex.
No estaria de més senyors candidats que fomentessin una mica més la correcció política, el diàleg i l’enteniment. Algú va dir quatre anys enrere, que la crispació no era bona, i avui sembla haver-ho oblidat. Fet curiós, tenint en compte que la majoria dels electors, prou farts llavors, li van donar la raó.
Se m’acut que potser ens podríem posar d’acord i anar a les urnes amb algun element que expressés el nostre desacord amb la seva incorrecció política, sense invalidar el vot: un mocador blanc, per exemple. I no sé perquè em dona, que si algú es molestés a fer un recompte de mocadors, aquests guanyarien les eleccions per majoria absoluta.
Jo he volgut creure sempre que la paraula és més forta que l’espasa. Però mira tu per on ara que les paraules es converteixen en insults, sembla que paral·lelament, les pistoles criden prenent els carrers i en alguns llocs fins i tot les aules. ¿No comença a ser hora de que li tornem el poder a la paraula? ¿O potser prefereixen vostès que parlin els mocadors?
No hay comentarios:
Publicar un comentario