4/4/08

ALGUNS HOMES BONS


Per descomptat que podem
estimar a qui no veiem,
l’home que jo m’estimava
no era el que estava veient.
Jo pensava que era algú
que realment no serà mai,
vaig inventar una persona
molt millor que la veritat.

I per mi ell ho era tot,
però ja ho he superat,
Ara ja em puc sentir lliure
per acceptar els meus regals.
I me’n alegro quan veig
que encara hi ha àngels així.
I espero que no s’espantin
de l’amor per no patir.

Que la passió que t’envolta
abans de fer el primer petó,
sense veure, sense prendre,
això és amor de debò.
I negar-se al sentiment,
Donar el tomb, fugir, dubtar,
amagar-se en el costum,
això si és malencertar.

Per l’Angelnet, de part de la Maki (en realitat, el poema és cosa meva, i vull deixar clar que parlo de sentiments i de ninots de videojoc, i que no hi ha cap persona real implicada. Mercè).

Això és pels que us heu llegit l’article de la Sra. Murphy (“Morir d’amor”) i creieu que soc injusta amb el sexe fort. I el que em molesta no és que no m’escoltin o em vegin a mi (o les meves benintencionades amigues), sinó que no es veuen ni es senten ells mateixos, o el que encara és pitjor, que només escolten les paraules equivocades, alguns literalment fins a la mort.

Així que això és pels homes, especialment alguns joves als que estimo i desitjo el millor. Ja se que ho intenteu, igual que ho fem nosaltres.

Així que per l’Elliot i l’Edgar, si creieu que estic profundament dolguda i decebuda amb el vostre gènere, i que això em fa tenir un punt de vista molt subjectiu, vull explicar-me i fer costat als homes. M’agradaria tenir una guia segura que poder donar-vos per caminar pel mon dels adults, però resulta que no existeix. Així que avui parlaré de la dona manipuladora, que creieu-me, he tingut el dubtós plaer de conèixer prou bé.

Fa un temps, veient una pel·lícula titulada “Wicker man”, em vaig sentir profundament ferida per la manera en que s’acaba. Pels que no l’heu vist, és un home just que acaba sent incinerat viu per la seva pròpia filla petita, davant d’un munt de malèvoles i manipuladores dones, cridant a ple pulmó “abellot”.

I alguns homes potser ho son (els que no recullen les torrades?), però aquest no ho era. I per cap més motiu que la dolenteria (o pot ser les creences equivocades), aquelles dones el van manipular per atraure’l allí i convertir-lo en la injusta víctima de la seva bogeria.

Tot i que no sigui tan dura, la dona manipuladora existeix. I això és perquè en aquest encara discriminatori mon en que vivim, creuen que no hi ha per elles una altra sortida per a la supervivència més que la manipulació.

I sorprenentment, acostumen a aconseguir el que volen ( i no importa molt que això no beneficiï a ningú, ni tan sols a elles mateixes). Ho sé perquè he estat dolorós testimoni de la infelicitat d’alguns homes.

I no sé quina altra cosa puc dir sobre la manipuladora excepte que no vull ser una de elles. La manera en que fabriquen la seva trampa amb enverinades i falses paraules i mentides em posa malalta. Però la raó de que no vulgui ser una d’elles és més aviat perquè no son felices. El que les condueix és la por, un sentiment de feblesa, i no poden ser felices perquè no se suporten a elles mateixes.

Em pregunto perquè aquestes dones de la pel·lícula, i les menys sanguinàries de la vida real, no s’emparellen amb aquells homes que prefereixen parlar amb els punys. Em semblaria una conversa més justa. Però sovint és bon home/mala dona, i a l’inrevés.

I per d’altres dones aquesta és una penosa lluita: els nostres éssers estimats corrent a tota velocitat, directe cap al mur, perdent perspectiva, i xocant estrepitosament contra ell a pesar dels nostres desesperats esforços per advertir-los del perill. Dona igual si la paret representa una dona manipuladora, o qualsevol altre trampa de la societat de consum.

Aquesta deu ser la raó de que m’agradin tant els guions, perquè crec que els homes necessiten un llenguatge editat. Son directes. Sovint més honestos en els seus instints primaris, al gra... em sembla que es perden en la ornamentació que tant ens agrada a les dones. M’equivoco?

A mesura que em faig gran, sento com si estès arribant a un lloc on el meu propi llenguatge es torna més masculí. I espero que des de allí, pugui trobar la manera de dir-vos el que em passa pel cap: encara que la passió i les hormones son brillants i enlluernadores, (creieu-me, ho se) heu de mantenir els ulls i l’ oïda ben oberts.

Sigueu fidels a vosaltres mateixos, i apreneu dels vostres errors. Aquest és el preu que es paga per ser jove. Quelcom del que ningú parla quan et venen les meravelles de la joventut en els anuncis. Però no us preocupeu, encara que de vegades sembla dura, la vida és bonica. I arribareu a un punt, on els patiments del passat us seran de gran ajuda.

I mentre extraordinàries, intel·ligents, boniques i bondadoses dones continuen apareixent al meu voltant, i si un tècnic informàtic pot escriure tan sentits poemes (res a veure amb uns i zeros), encara mantinc l’esperança, de que els homes acabaran per escoltar, qualsevol d’aquests dies. Com a mínim, confio en que els alguns es converteixin en uns quants, i espero que vosaltres sigueu un d’ells.

ALGUNOS HOMBRES BUENOS

Por supuesto que se puede
amar a quien no se ve,
el hombre que yo quería
no era el que creía ver.
Yo pensaba que era alguien
que en verdad nunca será,
inventé una gran persona,
mejor que la realidad.

En mi mente él lo era todo,
pero ya lo superé.
Y por fin ya libre acepto
lo que la vida me dé.
Y me alegro cuando veo
que aún hay ángeles así.
Y espero que no le teman
al amor por no sufrir.

Esa pasión que te envuelve
sin caricias, sin besar,
sin haber visto o tocado,
eso es amor de verdad.

Y negar el sentimiento,
dar la vuelta, huir, dudar,
esconderse en lo perdido,
eso si sería errar.

Para Angelnet de parte de Maki (en realidad, el poema es cosa mía, y quiero dejar claro que hablo de sentimientos y de muñecos de videojuego, y que no hay ninguna persona real implicada. Mercè)

Esto es para los que habéis leído el artículo de la Sra. Murphy (“Morir de amor”), y creéis que soy injusta con el sexo fuerte. Y lo que me molesta no es que no me escuchen o me vean a mi (o a mis bienintencionadas amigas), sino que a quien no ven, ni escuchan es a ellos mismos, o lo que es aún peor, sólo escuchan las palabras equivocadas, algunos literalmente hasta la muerte.

Así que esto es para los hombres, especialmente algunos jóvenes a los que quiero y deseo lo mejor. Ya sé que lo intentáis, igual que nosotros.

Así que para Elliot y Edgar, si creéis que estoy profundamente dolida y decepcionada con vuestro género, y que eso me hace tener un punto de vista muy subjetivo, quiero explicarme y romper una lanza en favor de los hombres. Me gustaría tener una guía segura que poder daros para andar por el mundo de los adultos, pero resulta que no existe. Así que hoy hablaré de la mujer manipuladora, que creedme, he tenido el dudoso placer de conocer bastante bien.

Hace un tiempo, viendo esa película titulada “Wicker man”, me sentí profundamente herida por el modo en que acababa. Para los que no la habéis visto, es un hombre justo que acaba siendo incinerado vivo por su propia hija de corta edad, delante de un montón de malévolas y manipuladoras mujeres, llamándole a grito pelado “zángano”.

Y algunos hombres deben serlo (los que no recogen las tostadas?), pero éste no lo era. Y por ningún otro motivo mas que la maldad (o quizás las creencias equivocadas), esas mujeres lo manipularon para atraerlo allí, y convertirlo en la injusta víctima de su locura.

Aunque no sea tan dura, la mujer manipuladora existe. Y eso es porque en éste aún discriminatorio mundo en que vivimos, creen que no hay para ellas otra salida para la supervivencia más que la manipulación.

Y sorprendentemente, suelen conseguir lo que quieren (y no importa mucho que eso no beneficie a nadie, ni siquiera a ellas mismas). Lo sé, porque he sido doloroso testigo de la infelicidad de algunos hombres.

Y no sé que otra cosa decir sobre la manipuladora excepto que no quiero ser una de ellas. La manera en que tejen su trampa con envenenadas y falsa palabras y mentiras me pone enferma. Pero la razón de que no quiera ser una de ellas es más porque no son felices. Lo que las conduce es el miedo, un sentimiento de debilidad, y no pueden ser felices porque no se soportan a si mismas.

Me pregunto porqué esas mujeres de la película, y las menos sanguinarias de la vida real, no se emparejan con esos hombres que prefieren hablar con los puños. Me parecería una conversación más justa. Pero parece que a menudo es buen hombre/mala mujer, y a la inversa.

Y para otras mujeres, esa es una penosa batalla: nuestros seres queridos corriendo a toda velocidad, directo hacia el muro, perdiendo perspectiva, y chocando estrepitosamente contra él a pesar de nuestros desesperados esfuerzos por advertirles del peligro. Da igual si la pared representa una mujer manipuladora, o cualquier otra trampa de la sociedad de consumo.

Esa debe ser la razón de que me gusten tanto los guiones, porque creo que los hombres necesitan un lenguaje editado. Son directos, a menudo más honestos en sus instintos primarios, al grano… me parece que se pierden en la ornamentación de la que tanto gustamos las mujeres. Me equivoco?

Y a medida que me hago mayor, siento como si estuviera llegando a un lugar donde mi propio lenguaje se vuelve más masculino. Y espero que desde allí, pueda encontrar la manera de deciros lo que pasa por mi mente: aunque la pasión y las hormonas son cegadoras y deslumbrantes, (creedme, lo sé), tenéis que mantener vuestros ojos y oídos bien abiertos.

Ser fieles a vosotros mismos, y aprended de vuestros errores. Ese es el precio que se paga por ser joven. Algo de lo que nadie habla cuando te venden las maravillas de la juventud en los anuncios. Pero no os preocupéis, aunque a veces parece dura, la vida es hermosa. Y llegareis a un punto, donde los sufrimientos del pasado os serán de gran ayuda.

Y mientras extraordinarias, inteligentes, hermosas y bondadosas mujeres siguen apareciendo a mi alrededor, y si un técnico en informática puede escribir tan sentidos poemas (nada que ver con unos y ceros), todavía conservo la esperanza, de que los hombres acabarán por escuchar, cualquiera de éstos días. Cuanto menos, confío en que esos algunos, se conviertan en muchos, y espero que vosotros seáis uno de ellos.

A FEW GOOD MEN

You absolutely can love
someone you have never seen
cause the man I thought I loved once
wasn’t the one I was in love with.
Cause I thought that he was something
that in fact he never will.
I made up a better person
than the one he turned up to be.

In my mind he was a hit
but I’m glad I got over it
Because now I’m free to take
gifts that life throws in my way.
And I’m hopeful I can see
that there are angels like this.
And I hope that men won’t fear
for their love not being real.

Because feeling all that passion
before touching, before a kiss;
without seeing, without taking,
that will be the worthiest thing.

So denying such a feeling,
turning back, running away;
hiding behind known fake comfort,
that would be the biggest mistake.

To Angelnet on behalf of Maki. (Actually I am responsible for the poem, and let’s make clear that I’m talking about feelings and videogame dolls, so no real people is involved here. Mercè)

This is for those that have read the Mrs. Murphy article (“Die for love”), and they think I’m being unfair with men. And is not that I’m angry because they won’t listen or see me (or my very well-meaning friends), but because they won’t listen or see themselves, or even worse, just listen to the wrong words, some of them literally to death.

So this is for men, especially some young ones I love and mean the best. I know you’re trying, and so are we.

So for Elliot and Edgar, if you think that I’m deeply hurt and disappointed by your genre, and that make me have a subjective point of view I want to explain myself, and stick up to men. I wish I had a safe guide to walk in the adults’ world, but it doesn’t exist. So I’m talking about manipulative women which, believe me, I’ve known so far.

Time ago, seeing that movie called “Wicker man”, I felt deeply hurt by the end of the film. For those that don’t know about it, it’s a fair man that ends up by being incinerated alive by his own (just a few years old), daughter, in front of a bunch of wicked manipulative women, calling him at the top of their voices a slacker.

And some men may be (those that don’t pick up their toasts?), but he wasn’t. And for no reason but evilness (or maybe just wrong beliefs), those women manipulated him to get there, and become the very unfair victim of their madness.

Not that hard, but the manipulative woman exists. And that is because in that still discriminative world we dwell, they think they have no way out to survive but manipulation.

And surprisingly enough, they get what they want (it doesn’t matter if there’s no benefit for anybody, not even themselves, in the process). I know because I’ve been a painful witness of some men’s unhappiness.

And I don’t know what else to say about manipulative women, except that I don’t want to be one of them. The way they knit the trap with empoisoned fake words and lies makes me sick. But the reason why I don’t wanna be one of them is mostly because they’re not happy. What leads them is fear, an inner feeling that they’re weak, and they can never be happy, because they can’t stand themselves.

I wander why these women in the movie, and the less bloody in real life, don’t meet with those men that prefer hitting to talking. It looks to me like a more fair conversation. But it seems that it’s often good men/bad women and on the contrary.

For some other women this is a painful thing to fight: our beloveds running fast straight to the wall, losing perspective, and crushing against it despite our desperate struggle to warn them. Never mind if the wall is a manipulative woman or anything else in that consumer society.

That may be the reason that I love screenwriting, because I think that you guys need an edited language. You’re direct, often more honest in your primary instincts, straight to the point… I feel like you get lost on the ornamental, that women tend to use so much. Am I right?

And as I’m ageing, I feel like I’m coming to a place where my own language is getting more male. I hope from that place I can find a way to tell you what I have in mind, and that is although that passion and hormones are so dazzling and leading (believe me, I know), you must keep your eyes and ears wide open.

Be loyal to yourselves, and learn from your mistakes. This is the price you have to pay, for being young. Something nobody talks about when they sell the wonders of youth in commercials. But don’t worry although it seems tough sometimes, life is beautiful. You will reach a point where the past harm will be helpful.

And as magnificent, wise, beautiful (outside and inside) women, keep popping up all around me, and as an informatics technician can write such a sensitive poem (nothing to do with ones and zeros), I still have faith that men also will end up by listening, one day or another. If nothing else, I trust the few to become a lot and you both to be one of them