Per descomptat que podem
estimar a qui no veiem,
l’home que jo m’estimava
no era el que estava veient.
Jo pensava que era algú
que realment no serà mai,
vaig inventar una persona
molt millor que la veritat.
I per mi ell ho era tot,
però ja ho he superat,
Ara ja em puc sentir lliure
per acceptar els meus regals.
I me’n alegro quan veig
que encara hi ha àngels així.
I espero que no s’espantin
de l’amor per no patir.
Que la passió que t’envolta
abans de fer el primer petó,
sense veure, sense prendre,
això és amor de debò.
I negar-se al sentiment,
Donar el tomb, fugir, dubtar,
amagar-se en el costum,
això si és malencertar.
estimar a qui no veiem,
l’home que jo m’estimava
no era el que estava veient.
Jo pensava que era algú
que realment no serà mai,
vaig inventar una persona
molt millor que la veritat.
I per mi ell ho era tot,
però ja ho he superat,
Ara ja em puc sentir lliure
per acceptar els meus regals.
I me’n alegro quan veig
que encara hi ha àngels així.
I espero que no s’espantin
de l’amor per no patir.
Que la passió que t’envolta
abans de fer el primer petó,
sense veure, sense prendre,
això és amor de debò.
I negar-se al sentiment,
Donar el tomb, fugir, dubtar,
amagar-se en el costum,
això si és malencertar.
Per l’Angelnet, de part de la Maki (en realitat, el poema és cosa meva, i vull deixar clar que parlo de sentiments i de ninots de videojoc, i que no hi ha cap persona real implicada. Mercè).
Això és pels que us heu llegit l’article de la Sra. Murphy (“Morir d’amor”) i creieu que soc injusta amb el sexe fort. I el que em molesta no és que no m’escoltin o em vegin a mi (o les meves benintencionades amigues), sinó que no es veuen ni es senten ells mateixos, o el que encara és pitjor, que només escolten les paraules equivocades, alguns literalment fins a la mort.
Així que això és pels homes, especialment alguns joves als que estimo i desitjo el millor. Ja se que ho intenteu, igual que ho fem nosaltres.
Així que per l’Elliot i l’Edgar, si creieu que estic profundament dolguda i decebuda amb el vostre gènere, i que això em fa tenir un punt de vista molt subjectiu, vull explicar-me i fer costat als homes. M’agradaria tenir una guia segura que poder donar-vos per caminar pel mon dels adults, però resulta que no existeix. Així que avui parlaré de la dona manipuladora, que creieu-me, he tingut el dubtós plaer de conèixer prou bé.
Fa un temps, veient una pel·lícula titulada “Wicker man”, em vaig sentir profundament ferida per la manera en que s’acaba. Pels que no l’heu vist, és un home just que acaba sent incinerat viu per la seva pròpia filla petita, davant d’un munt de malèvoles i manipuladores dones, cridant a ple pulmó “abellot”.
I alguns homes potser ho son (els que no recullen les torrades?), però aquest no ho era. I per cap més motiu que la dolenteria (o pot ser les creences equivocades), aquelles dones el van manipular per atraure’l allí i convertir-lo en la injusta víctima de la seva bogeria.
Tot i que no sigui tan dura, la dona manipuladora existeix. I això és perquè en aquest encara discriminatori mon en que vivim, creuen que no hi ha per elles una altra sortida per a la supervivència més que la manipulació.
I sorprenentment, acostumen a aconseguir el que volen ( i no importa molt que això no beneficiï a ningú, ni tan sols a elles mateixes). Ho sé perquè he estat dolorós testimoni de la infelicitat d’alguns homes.
I no sé quina altra cosa puc dir sobre la manipuladora excepte que no vull ser una de elles. La manera en que fabriquen la seva trampa amb enverinades i falses paraules i mentides em posa malalta. Però la raó de que no vulgui ser una d’elles és més aviat perquè no son felices. El que les condueix és la por, un sentiment de feblesa, i no poden ser felices perquè no se suporten a elles mateixes.
Em pregunto perquè aquestes dones de la pel·lícula, i les menys sanguinàries de la vida real, no s’emparellen amb aquells homes que prefereixen parlar amb els punys. Em semblaria una conversa més justa. Però sovint és bon home/mala dona, i a l’inrevés.
I per d’altres dones aquesta és una penosa lluita: els nostres éssers estimats corrent a tota velocitat, directe cap al mur, perdent perspectiva, i xocant estrepitosament contra ell a pesar dels nostres desesperats esforços per advertir-los del perill. Dona igual si la paret representa una dona manipuladora, o qualsevol altre trampa de la societat de consum.
Aquesta deu ser la raó de que m’agradin tant els guions, perquè crec que els homes necessiten un llenguatge editat. Son directes. Sovint més honestos en els seus instints primaris, al gra... em sembla que es perden en la ornamentació que tant ens agrada a les dones. M’equivoco?
A mesura que em faig gran, sento com si estès arribant a un lloc on el meu propi llenguatge es torna més masculí. I espero que des de allí, pugui trobar la manera de dir-vos el que em passa pel cap: encara que la passió i les hormones son brillants i enlluernadores, (creieu-me, ho se) heu de mantenir els ulls i l’ oïda ben oberts.
Sigueu fidels a vosaltres mateixos, i apreneu dels vostres errors. Aquest és el preu que es paga per ser jove. Quelcom del que ningú parla quan et venen les meravelles de la joventut en els anuncis. Però no us preocupeu, encara que de vegades sembla dura, la vida és bonica. I arribareu a un punt, on els patiments del passat us seran de gran ajuda.
I mentre extraordinàries, intel·ligents, boniques i bondadoses dones continuen apareixent al meu voltant, i si un tècnic informàtic pot escriure tan sentits poemes (res a veure amb uns i zeros), encara mantinc l’esperança, de que els homes acabaran per escoltar, qualsevol d’aquests dies. Com a mínim, confio en que els alguns es converteixin en uns quants, i espero que vosaltres sigueu un d’ells.
Així que això és pels homes, especialment alguns joves als que estimo i desitjo el millor. Ja se que ho intenteu, igual que ho fem nosaltres.
Així que per l’Elliot i l’Edgar, si creieu que estic profundament dolguda i decebuda amb el vostre gènere, i que això em fa tenir un punt de vista molt subjectiu, vull explicar-me i fer costat als homes. M’agradaria tenir una guia segura que poder donar-vos per caminar pel mon dels adults, però resulta que no existeix. Així que avui parlaré de la dona manipuladora, que creieu-me, he tingut el dubtós plaer de conèixer prou bé.
Fa un temps, veient una pel·lícula titulada “Wicker man”, em vaig sentir profundament ferida per la manera en que s’acaba. Pels que no l’heu vist, és un home just que acaba sent incinerat viu per la seva pròpia filla petita, davant d’un munt de malèvoles i manipuladores dones, cridant a ple pulmó “abellot”.
I alguns homes potser ho son (els que no recullen les torrades?), però aquest no ho era. I per cap més motiu que la dolenteria (o pot ser les creences equivocades), aquelles dones el van manipular per atraure’l allí i convertir-lo en la injusta víctima de la seva bogeria.
Tot i que no sigui tan dura, la dona manipuladora existeix. I això és perquè en aquest encara discriminatori mon en que vivim, creuen que no hi ha per elles una altra sortida per a la supervivència més que la manipulació.
I sorprenentment, acostumen a aconseguir el que volen ( i no importa molt que això no beneficiï a ningú, ni tan sols a elles mateixes). Ho sé perquè he estat dolorós testimoni de la infelicitat d’alguns homes.
I no sé quina altra cosa puc dir sobre la manipuladora excepte que no vull ser una de elles. La manera en que fabriquen la seva trampa amb enverinades i falses paraules i mentides em posa malalta. Però la raó de que no vulgui ser una d’elles és més aviat perquè no son felices. El que les condueix és la por, un sentiment de feblesa, i no poden ser felices perquè no se suporten a elles mateixes.
Em pregunto perquè aquestes dones de la pel·lícula, i les menys sanguinàries de la vida real, no s’emparellen amb aquells homes que prefereixen parlar amb els punys. Em semblaria una conversa més justa. Però sovint és bon home/mala dona, i a l’inrevés.
I per d’altres dones aquesta és una penosa lluita: els nostres éssers estimats corrent a tota velocitat, directe cap al mur, perdent perspectiva, i xocant estrepitosament contra ell a pesar dels nostres desesperats esforços per advertir-los del perill. Dona igual si la paret representa una dona manipuladora, o qualsevol altre trampa de la societat de consum.
Aquesta deu ser la raó de que m’agradin tant els guions, perquè crec que els homes necessiten un llenguatge editat. Son directes. Sovint més honestos en els seus instints primaris, al gra... em sembla que es perden en la ornamentació que tant ens agrada a les dones. M’equivoco?
A mesura que em faig gran, sento com si estès arribant a un lloc on el meu propi llenguatge es torna més masculí. I espero que des de allí, pugui trobar la manera de dir-vos el que em passa pel cap: encara que la passió i les hormones son brillants i enlluernadores, (creieu-me, ho se) heu de mantenir els ulls i l’ oïda ben oberts.
Sigueu fidels a vosaltres mateixos, i apreneu dels vostres errors. Aquest és el preu que es paga per ser jove. Quelcom del que ningú parla quan et venen les meravelles de la joventut en els anuncis. Però no us preocupeu, encara que de vegades sembla dura, la vida és bonica. I arribareu a un punt, on els patiments del passat us seran de gran ajuda.
I mentre extraordinàries, intel·ligents, boniques i bondadoses dones continuen apareixent al meu voltant, i si un tècnic informàtic pot escriure tan sentits poemes (res a veure amb uns i zeros), encara mantinc l’esperança, de que els homes acabaran per escoltar, qualsevol d’aquests dies. Com a mínim, confio en que els alguns es converteixin en uns quants, i espero que vosaltres sigueu un d’ells.
No hay comentarios:
Publicar un comentario