OMNIPOTENT ESPERANÇA

Podem. He estat testimoni, al menys dues vegades aquest any, en dues llengües distintes, del poder d’aquesta afirmació. Quan les veus que començaren tímidament, com un murmuri, gosen alçar-se en un crit clamorós, capaç d’assolir l’inabastable.

Quan em refereixo a les veus profundes, poderoses, hipnotitzadores, no estic dient que siguin bones o dolentes (la història està plena d’ambdós exemples), només apunto el que veig. Aquesta habilitat per fer més planer l’escarpat camí de la comunicació, que, no puc evitar-ho, els envejo. No em pregunteu com ho veig, aquesta deu ser la meva pròpia (de vegades dolorosa, i no tan útil com jo desitjaria) destresa.
Potser és una mica de deformació professional, que li diuen, però la conclusió és prou descoratjadora... les paraules no signifiquen el mateix, per dues persones diferents, ni tan sols si parlen la mateixa llengua! Hi ha un enorme i complicat entrellat, teixit amb les experiències personals de cadascú, amb el rerafons de les circumstàncies familiars, culturals i socials, que confereix a cada paraula un sentit diferent, fins i tot entre germans.

Per una afortunada convenció social, encara estem d’acord pel que fa als llums verds o vermells dels semàfors (preneu nota que no ho estem en quin és el costat més adequat per conduir), o sobre la sal i el sucre. Però que passa quan parlem de l’amor, el respecte, la culpa... tots aquells grans mots?

Les paraules son el material emprat per programar les nostres ments en blanc, en la més tendra infantesa. I aquest software, sovint pensat amb la millor intenció, però no sempre correcte, no és tan senzill de canviar. Tinc la teoria, que necessitem una ajuda externa, una figura d’autoritat (com ho van ser els pares per el vailet), que ens digui en veu alta el que nosaltres ja sabem, per tal que, en els nivells més profunds de consciència, podem veritablement, acceptar-ho.

Veus que desperten emocions i trasbalsen sentiments, utilitzeu el vostre do, per recordar-nos el sorprenent poder d’algunes de les més oblidades, malbaratades i menyspreades pel mal ús, i malgrat tot increïblement valuoses paraules. Si el mot per ell mateix ja és poderós, que no serà si l’entonem plegats. La senzilla paraula: ESPERANÇA, jo la vaig fer meva ja fa molt de temps. De fet, Esperança és el meu segon nom, i soc al mateix temps filla de l’Esperança, malgrat que aquesta hem fos arravatada en les urpes de la mort, quan jo tot just acabava de complir onze anys.

Esperança deu ser la matèria de que està fet l’aire que respirem, la substància que composa les molècules del nostre 75% d’aigua, o l’ingredient principal del pegament universal que encara manté el món d’una sola peça. Perquè sincerament, no crec que hi hagi vida possible sense una espurna d’esperança.

L’Esperança és una jove princesa que intenta trobar aliats per lluitar contra les forces del mal, mentre que a l’altre costat del planeta el cavaller Dwight s’esforça per suportar la buidor de la seva tecnològicament perfecta existència. Escoltarà el Dwight la seva veu interior, o deixarà a la princesa abandonada al seu destí? Descobriran el tresor amagat? Una aposta per la comunicació i l’esperança que ens portarà on resideix el veritable tresor i l’autèntic poder.

TODOPODEROSA ESPERANZA

Podemos. He sido testigo, al menos dos veces éste año, en dos idiomas distintos, del poder de ésta afirmación. Cuando las voces, que empezaron tímidas, como susurros, se atreven a alzarse en un clamoroso estruendo capaz de alcanzar lo inalcanzable.

Cuando me refiero a voces profundas, poderosas, hipnotizadoras, no estoy diciendo que sean buenas o malas (la historia está llena ejemplos de ambas), solo apunto lo que veo. Esa habilidad de allanar el intrincado camino de la comunicación, que, sin poder evitarlo, envidio. No me preguntéis como lo veo, esa debe ser mi propia (a veces dolorosa y no tan útil como yo desearía) destreza.

Quizá es deformación profesional, que le llaman, pero la conclusión es bastante descorazonadora… las palabras que importan no significan lo mismo para dos personas distintas, ni siquiera si hablan el mismo idioma! Hay un enorme y complicado entramado, tejido con las experiencias personales de cada uno, con el trasfondo familiar, social y cultural que confiere a cada palabra un diferente sentido, incluso entre hermanos.

Por una afortunada convención social, estamos de acuerdo en cuanto a las luces rojas o verdes de los semáforos (nótese que tampoco lo estamos en cual es el lado más adecuado para conducir), o sobre la sal y el azúcar. Pero que hay del amor, el respeto, la culpa… todas esas grandes palabras?

Las palabras son el material usado para programar nuestras mentes en blanco en nuestra más tierna infancia. Y ese software, a menudo bienintencionado, aunque no siempre correcto, no es tan sencillo de cambiar. Tengo la teoría de que necesitamos una figura de autoridad externa (como lo fueron los padres para el niño), que nos diga en voz alta lo que nosotros ya sabíamos, para que de éste modo, en nuestros niveles más profundos de conciencia, podamos realmente aceptarlo.

Voces que despiertan emociones, y agitan sentimientos, usad vuestro don para recordarnos el sorprendente poder de algunas de las más olvidadas, malgastadas por el uso, depreciadas, pero increíblemente valiosas palabras. Si el vocablo en si ya es poderoso, que no será si lo entonamos a coro. La sencilla palabra: ESPERANZA. Yo la hice mía hace ya mucho tiempo. De hecho, Esperanza es mi segundo nombre, y soy hija de la Esperanza, aunque me fuera arrebatada cuando apenas había cumplido once años.

Esperanza debe ser la materia de que está hecho el aire que respiramos, la sustancia que compone las moléculas de nuestro 75% de agua, o el ingrediente principal del pegamento universal que mantiene el mundo unido. Porque, francamente, no creo que haya vida posible sin esperanza.

Esperanza, una jóven princesa, intenta encontrar aliados para luchar contra las fuerzas del mal que invaden su reino, a la caza de un desconocido tesoro. Mientras al otro lado del planeta, el caballero Dwight intenta sobrellevar el vacio de su tecnológicamente perfecta existencia. Escuchará Dwight su voz interior o abandonará a la princesa a su suerte? Descubrirán el tesoro escondido? Una apuesta por la comunicación y la esperanza, que nos llevará a donde reside el verdadero tesoro y el auténtico poder

ALMIGHTY HOPE

Yes, we can. I’ve witnessed, at least twice this year, in two different languages, the power of this statement. When voices, which started shyly, dare to raise up from whispers to an overwhelming roar, reaching the unattainable.

When I talk about mesmerizing, powerful voices, I don’t mean that is good or bad (history is full of both examples), I’m just pointing out what I see. This ability to ease the rough way of communication, that, I can’t help it, I envy. Don’t ask me how I notice, that may be my own (sometimes painful and not as helpful as I wished it to be) skill.

That’s probably kind of a professional issue, but the conclusion is so discouraging: …. words that matter do not mean the same for two people, even talking the same language! There’s a big complicated weave, made by everyone’s personal experiences, social, cultural, and family background, which give a word a different meaning even for brothers and sisters.

Luckily, we agree about green and red lights (bear in mind we don’t about the right side for driving), or salt and sugar. But what about love, respect, guilt…and all these big words?

Words: the material used to program our blank minds in our early years. And that software, often good intentioned, but not always right, is not that easy to change. I’ve got the theory, that we need an external outstanding figure (like the parents were for kids), to say what we already knew, so that, in the deepest levels of our minds, we can truly accept it.

Voices that awake feelings and shake hearts, remind us the overwhelming power of some forgotten, worn out, misunderstood, but incredibly valuable words. If the term, itself is powerful, what would it be if we sing it all together… That simple word: HOPE. I made it mine long ago. Actually Hope is my second name, I’m Hope’s daughter although death took her away from me, when I was just eleven.

Hope might be the material that the air we breathe is made of, the substance that composes the molecules of our 75% of water, or the main ingredient in the universal glue that keeps the world running together. Because honestly, I don’t think life is possible without hope

Hope, a young princess, desperately seeks for some help to fight the dark forces that are taking her kingdom, while in the opposite side of the planet, Dwight, a young, modern knight, struggles to bear the emptiness of his technologically perfect existence. Would Dwight listen to his inner voice, or would he leave the princess on her own? Would they find out where is the hidden treasure? This is a bet for communication and hope that will lead us where the real treasure and power dwell.