Podem. He estat testimoni, al menys dues vegades aquest any, en dues llengües distintes, del poder d’aquesta afirmació. Quan les veus que començaren tímidament, com un murmuri, gosen alçar-se en un crit clamorós, capaç d’assolir l’inabastable.
Quan em refereixo a les veus profundes, poderoses, hipnotitzadores, no estic dient que siguin bones o dolentes (la història està plena d’ambdós exemples), només apunto el que veig. Aquesta habilitat per fer més planer l’escarpat camí de la comunicació, que, no puc evitar-ho, els envejo. No em pregunteu com ho veig, aquesta deu ser la meva pròpia (de vegades dolorosa, i no tan útil com jo desitjaria) destresa.
Potser és una mica de deformació professional, que li diuen, però la conclusió és prou descoratjadora... les paraules no signifiquen el mateix, per dues persones diferents, ni tan sols si parlen la mateixa llengua! Hi ha un enorme i complicat entrellat, teixit amb les experiències personals de cadascú, amb el rerafons de les circumstàncies familiars, culturals i socials, que confereix a cada paraula un sentit diferent, fins i tot entre germans.
Per una afortunada convenció social, encara estem d’acord pel que fa als llums verds o vermells dels semàfors (preneu nota que no ho estem en quin és el costat més adequat per conduir), o sobre la sal i el sucre. Però que passa quan parlem de l’amor, el respecte, la culpa... tots aquells grans mots?
Les paraules son el material emprat per programar les nostres ments en blanc, en la més tendra infantesa. I aquest software, sovint pensat amb la millor intenció, però no sempre correcte, no és tan senzill de canviar. Tinc la teoria, que necessitem una ajuda externa, una figura d’autoritat (com ho van ser els pares per el vailet), que ens digui en veu alta el que nosaltres ja sabem, per tal que, en els nivells més profunds de consciència, podem veritablement, acceptar-ho.
Veus que desperten emocions i trasbalsen sentiments, utilitzeu el vostre do, per recordar-nos el sorprenent poder d’algunes de les més oblidades, malbaratades i menyspreades pel mal ús, i malgrat tot increïblement valuoses paraules. Si el mot per ell mateix ja és poderós, que no serà si l’entonem plegats. La senzilla paraula: ESPERANÇA, jo la vaig fer meva ja fa molt de temps. De fet, Esperança és el meu segon nom, i soc al mateix temps filla de l’Esperança, malgrat que aquesta hem fos arravatada en les urpes de la mort, quan jo tot just acabava de complir onze anys.
Esperança deu ser la matèria de que està fet l’aire que respirem, la substància que composa les molècules del nostre 75% d’aigua, o l’ingredient principal del pegament universal que encara manté el món d’una sola peça. Perquè sincerament, no crec que hi hagi vida possible sense una espurna d’esperança.
Quan em refereixo a les veus profundes, poderoses, hipnotitzadores, no estic dient que siguin bones o dolentes (la història està plena d’ambdós exemples), només apunto el que veig. Aquesta habilitat per fer més planer l’escarpat camí de la comunicació, que, no puc evitar-ho, els envejo. No em pregunteu com ho veig, aquesta deu ser la meva pròpia (de vegades dolorosa, i no tan útil com jo desitjaria) destresa.
Potser és una mica de deformació professional, que li diuen, però la conclusió és prou descoratjadora... les paraules no signifiquen el mateix, per dues persones diferents, ni tan sols si parlen la mateixa llengua! Hi ha un enorme i complicat entrellat, teixit amb les experiències personals de cadascú, amb el rerafons de les circumstàncies familiars, culturals i socials, que confereix a cada paraula un sentit diferent, fins i tot entre germans.
Per una afortunada convenció social, encara estem d’acord pel que fa als llums verds o vermells dels semàfors (preneu nota que no ho estem en quin és el costat més adequat per conduir), o sobre la sal i el sucre. Però que passa quan parlem de l’amor, el respecte, la culpa... tots aquells grans mots?
Les paraules son el material emprat per programar les nostres ments en blanc, en la més tendra infantesa. I aquest software, sovint pensat amb la millor intenció, però no sempre correcte, no és tan senzill de canviar. Tinc la teoria, que necessitem una ajuda externa, una figura d’autoritat (com ho van ser els pares per el vailet), que ens digui en veu alta el que nosaltres ja sabem, per tal que, en els nivells més profunds de consciència, podem veritablement, acceptar-ho.
Veus que desperten emocions i trasbalsen sentiments, utilitzeu el vostre do, per recordar-nos el sorprenent poder d’algunes de les més oblidades, malbaratades i menyspreades pel mal ús, i malgrat tot increïblement valuoses paraules. Si el mot per ell mateix ja és poderós, que no serà si l’entonem plegats. La senzilla paraula: ESPERANÇA, jo la vaig fer meva ja fa molt de temps. De fet, Esperança és el meu segon nom, i soc al mateix temps filla de l’Esperança, malgrat que aquesta hem fos arravatada en les urpes de la mort, quan jo tot just acabava de complir onze anys.
Esperança deu ser la matèria de que està fet l’aire que respirem, la substància que composa les molècules del nostre 75% d’aigua, o l’ingredient principal del pegament universal que encara manté el món d’una sola peça. Perquè sincerament, no crec que hi hagi vida possible sense una espurna d’esperança.
L’Esperança és una jove princesa que intenta trobar aliats per lluitar contra les forces del mal, mentre que a l’altre costat del planeta el cavaller Dwight s’esforça per suportar la buidor de la seva tecnològicament perfecta existència. Escoltarà el Dwight la seva veu interior, o deixarà a la princesa abandonada al seu destí? Descobriran el tresor amagat? Una aposta per la comunicació i l’esperança que ens portarà on resideix el veritable tresor i l’autèntic poder.
No hay comentarios:
Publicar un comentario