20/7/09

ASK FOR THE MOON

"Aim at the moon, the worst thing than can happen is that you end up among the stars"

Technological development wouldn’t be the same without space travel and research. Maybe we should go back and see our beautiful planet from the outside, to be aware of what we are doing to it.

USA - Moonshot: flight of Apollo 11, will be shown on The History Channel on Monday, July 20, at 9 pm, marking the 40th anniversary of the first lunar landing.

UK - It will be shown on ITV1 at 10:50pm on Monday, July 20.

SPAIN - It will be shown on La Sexta at 11 pm on Monday, July 20.

DEMANEU LA LLUNA

"Apunteu a la lluna, el pitjor que us pot passar si falleu, és que acabeu al mig dels estels."

El desenvolupament tecnològic no seria el mateix sense els viatges i la investigació espacial. Potser hauríem de tornar i veure el nostre bonic planeta des de fora, per ser conscients del que li estem fent.
Alunizaje: el vuelo del Apolo XI, s'emet a La Sexta, dilluns, 20 de juliol a les 11 pm, en conmemoració del 40é aniversari pel primer aterratge de l'home a la lluna.

PEDID LA LUNA

"Apunta a la luna, lo peor que puede pasar si fallas, es que acabes entre las estrellas"

El desarrollo tecnológico no sería lo mismo sin los viajes y la investigación espacial. Quizá deberíamos volver y ver nuestro hermoso planeta desde fuera, para ser conscientes de lo que le estamos haciendo.

Alunizaje: el vuelo del Apolo XI, se emite en La Sexta, el lunes 20 de julio, a las 11 pm, con motivo del 40 aniversario del primer alunizaje del hombre en nuestro satélite.


18/6/09

MAGIC DUST

“We won’t take anything. We’ll leave all done for the others our only way to transcend” (Carlos Cristos, medicine doctor and main character of the documental “Las alas de la vida” / The wings of life)

The movie will be broadcasted in Versión Española, in TVE2, Friday 19th June, at 21.45 h. (Spanish time), among the activities of the week “Concienciados, espíritu de superación” (Aware, transcending spirit)


I’m not that sure if life is wonderful or terrible, I think that it’s just something that happens to us. Those that actually look marvelous to me are all those human beings that are able to make their lives wonderful no matter the circumstances.

I’m not sure either, that we don’t take anything with us (wherever we go). I think we take what it’s worth, whatever we build inside while we are here. As a matter of fact we take the only property we cannot be deprived of, we take what we are: our strength, our tenderness, our compassion, our generosity, our joy, our will, our illusion… all those qualities that cannot be bought or sold, but they wrap and pierce us, when we get to know people who’s got them, to lift us to a new universe, a wonderful place which we are responsible for, cause we own it.

Sure this is the kind of magic dust that flutters in “Las alas de la vida” (the wings of life).

POLS MÀGICA

“No ens emportarem res. Deixarem fet pels demés la nostra única manera de transcendir” (Carlos Cristos, metge de família i protagonista del documental “Les ales de la vida”

La pel·lícula s’emet a Versión Española, a la 2 de TVE, divendres, 19 de juny a les 21.45 h, en el marc de la setmana “Concienciados, espíritu de superación”


No sé jo si la vida és meravellosa o terrible, o només quelcom que ens passa. Els que si em semblen meravellosos són cadascun d’aquells ésser humans que amb el seu coratge voluntat i generositat son capaços de fer que la seva vida sigui una meravella en qualsevol circumstància.

Tampoc estic massa segura (on sigui que anem a parar), que no ens emportem res. Crec que ens emportem el que val la pena, el que construïm en el nostre interior mentre som aquí. Ens emportem de fet, la única propietat de la que ningú ens pot privar, ens emportem el que som: la nostra fortalesa, la nostra tendresa, la nostra compassió, la nostra generositat, la nostra alegria, la nostra voluntat, la nostra il·lusió... al cap i a la fi, totes aquelles qualitats dels nostres congèneres, que ni es compren ni es venen, però que com a pols màgica ens embolcallen i ens impregnen, quan coneixem les persones que les tenen, i ens enlairen com a Peter Pan cap a un univers nou, propi i meravellós, del que només nosaltres som responsables.

Crec que és justament aquesta pols màgica la que es la que voleia amb “Les ales de la vida”.

17/6/09

POLVO MÁGICO

"No nos llevaremos nada, dejaremos hecho para los demás nuestra única forma de trascendencia" (Carlos Cristos, médico de familia y protagonista del documental "Las alas de la vida")

La película se emite en Versión Española, en la 2 de TVE, el viernes 19 de junio a las 21:45 h, en el marco de la semana "Concienciados, espiritu de superación".


No estoy muy segura de que la vida sea maravillosa o terrible, la vida es sólo algo que nos pasa. Los que si me parecen increíbles son cada uno de esos seres humanos, que con su coraje, voluntad y generosidad, son capaces de hacer de su vida algo maravilloso cualesquiera que sean las circunstancias.

Tampoco estoy muy segura (adonde quiera que vayamos), de que no nos llevemos nada. Creo que nos llevamos lo que vale la pena, lo que construimos en nuestro interior mientras estamos aquí. Nos llevamos de hecho, la única propiedad de la que nadie puede privarnos, nos llevamos lo que somos: léase nuestra fortaleza, nuestra ternura, nuestra compasión, nuestra generosidad, nuestra alegría, nuestra voluntad, nuestra ilusión.... en fin todas aquellas cualidades de nuestros congénere, que ni se compran ni se venden, pero que como polvo mágico nos envuelven y nos impregnan, cuando conocemos a las personas que las tienen, y nos elevan como a Peter Pan hacia un universo nuevo, propio y maravilloso, del que sólo nosotros somos responsables.

Estoy segura de que es justamente ese polvo mágico el que se agita con el revoloteo de "Las Alas de la Vida"

21/5/09

PER AMOR A L'ART

“El món en realitat és de qui sap veure als demés i enamorar-se d’ells” (Valentín Fernández-Tubau, guionista, assessor internacional de guió, i psicóleg, del seu article en abcguionistas)

“L’amor, en les seves múltiples facetes, és el que fa que la vida valgui la pena” (James Marsters – actor, cantant i compositor, del seu web oficial Q&A)

Jo diria que qualsevol mena d’amor és el que fa que una vida valgui la pena. I vull dir qualsevol persona o cosa que estimis. Bé, exclouria l’amor als diners per ells mateixos, perquè els diners són només una eina, per invertir-los en qualsevol cosa que creguis que s’ho val. I penso que aquesta classe d’amor no és més que el desconeixement del que realment es vol.

Estic d’acord que els bons escriptors escriuen bé perquè s’enamoren de les seves històries. I això em porta a un lloc on la soledat (tan bona amiga dels escriptors), en realitat no existeix perquè s’emplena amb amor.

Pels que us sentiu sols, per aquells als que he fallat (tan sovint aquest any), perquè no hi era. Només volia suggerir, que igual que vosaltres seguiu al meu cap després d’haver marxat (com espero ser jo al vostre)... més enllà de la mort i els drets d’autor, les bones històries i el veritable amor romanen per sempre.


Sol, sense vergonya,
fingiments o penes,
sense penedir-se,
sense pors alienes.

Allí estava sola,
ni enganys, ni dolor
El millor de mi
al bell mig del cor

I ja se que no l’escoltes,
la veu en la immensitat,
tan petita i tan inútil,
que mai no et podrà copsar.

Se que no la sents,
i malgrat que em dol,
mentre jo respiri
tu no estaràs sol.

I si et puc convèncer,
donar-te esperança,
el dolor passat
no tindrà importància.

Creguis el que creguis
ho has de veure així...
oblidar la mort,
volar al paradís.

Aquells que ens deixaren
i encara els puc veure,
és el seu somriure
que el mirall reflexa.

Tu que no has marxat,
tu que no estàs lluny,
gran part del que soc
ho he aprés de tu.

I quelcom que veus
en mirar-me a mi,
és la teva imatge,
el que jo t’he vist.

Sé que no estic sola
si escric versos, faules...
que és la teva veu
entre les paraules.


de Mercè Taratiel (Per tots els meus éssers estimats, aquells que van marxar, i aquells que encara tomben en algun lloc allà fora).



POR AMOR AL ARTE

“El mundo en realidad es de quién sabe ver a los demás y enamorarse de ellos” (Valentín Fernández-Tubau, guionista, asesor internacional de guión y psicólogo, de su artículo en abcguionistas ).

“El amor en sus distintas formas es lo que hace que la vida valga la pena.” (James Marsters – actor, cantante y compositor, de su web oficial Q&A)

Yo diría que cualquier clase de amor es lo que hace que una vida valga la pena. Y quiero decir cualquier persona o cosa que quieras. Bueno, excluiría el amor por el dinero en sí mismo, porque el dinero es sólo una herramienta, algo para gastar en cualquier cosa que creas que vale la pena. Así que pienso que ésta clase de amor es sólo el desconocimiento de lo que realmente queremos.

Estoy de acuerdo en que los buenos escritores escriben bien porque se enamoran de sus historias. Y eso me lleva a un lugar, donde la soledad (que es una buena amiga de los escritores), no existe, porque se llena con amor.

Para los que os sentís solos, para aquellos a los que he fallado (tan a menudo éste año), no estando allí. Sólo quería sugerir, que igual que vosotros continuáis en mi mente después de haberos ido (como yo espero seguir en la vuestra)... más allá de la muerte y los derechos de autor, las buenas historias y el amor verdadero permanecen para siempre.

Solo es sin vergüenza,
sin miedo ni dolor.
Solo es sin reproches,
sólo lo que soy.

Allí estaba yo sola,
sin pretensiones o lazos,
sólo lo mejor de mi
en el centro de su abrazo.

Y ya sé que no la oíste,
la voz en la oscuridad,
tan pequeña y tan inútil
que no te pudo alcanzar.

Sé que no te diste cuenta,
y no me interpretes mal,
si yo sigo respirando
para ti no hay soledad.

Si pudiera convencerte,
darte un poquito de fe,
sé que valdría la pena
el océano que lloré.

Cualquier creencia que tengas,
tienes que entenderla así,
libérate de la muerte
y al cielo podrás subir.

Aquellos que se marcharon
yo todavía los siento...
cuando miro en el espejo
es su sonrisa y su aliento.

Porque nunca os habéis ido,
porque nunca estaréis lejos.
De vosotros he aprendido
todo lo que llevo dentro.

Y aquello que adviertes
al mirarme a mi,
no es más que el reflejo
de lo que vi en ti.

Y como estar sola
si escribo estos versos...
y es tu voz lo que oigo
entre mis lamentos.


por Mercè Taratiel (para todos mis seres queridos, los que se fueron, y los que aún andan en alguna parte ahí fuera).

20/5/09

FOR THE SAKE OF LOVE

“The world belongs to those that can see the others and fall in love with them.” (Valentín Fernández-Tubau – screenwriter, international script consultant and psychologist, from his article in abcguionistas ).

“Love is what makes life worthwhile in its many forms.” (James Marsters – actor, singer and songwriter, from his official website Q&A ).

I would say that any kind of love is what makes a life worth. And I mean anyone or anything you may love. Well, I would exclude love for money itself, because money is only a tool, something to spend on whatever you think it’s worthy. So I believe that kind of love, may be just a lack of awareness of what you really love.

I agree that good writers write good because they fall in love with their stories. And that leads me to a place where loneliness (which is quite a writers’ good friend) does not exist, cause it is fulfilled with love.

For those of you that feel lonely, for those I’ve failed (so often this year), by not being there. I just wanted to give you a hint that the same you stay in my mind when you’re gone (as I hope to be in yours)… beyond death and authors’ copyright, good stories and true love always remain.


Alone means without shame,
no fear, no pain, no harm.
Alone means no regrets,
just everything I am.

And there I was alone,
no pretences or harm.
Just all the best in me,
alone among his arms.

I know you never noticed
that voice among the dark,
so small, so thin, so useless
that couldn’t reach your heart.

I know you didn’t notice
and please don’t get me wrong,
as long as I keep breathing
you’ll never be alone.

If I could convince you,
give you just a bit of hope.
Then everything I’ve felt,
even pain, would be worth.

Whatever your believe is,
this is the right feeling…
the one that can lift us
from death to heaven

For those that are far gone,
but I still can see them
when I look in the mirror,
their smile and their gaze.

You were never gone,
you are never far,
cause I’ve learnt from you
everything I am.

Whatever you notice
by beholding me
is your own reflection,
and that, I can see.

How could I feel lonely
writing on my own…
if your voice sounds loudly
all among my words.

by Mercè Taratiel (To all my beloved, those that are far gone, and those that are still somewhere out there)


29/1/09

MENTAL AGE

Some people were born old, so negative and listless…. Those strange children always impassive, while the others scratch their knees by poking into nooks out of curiosity. If you ask them why they’re not playing with their mates, they will look at you, scornfully, and they’ll make up an astonishing answer, cause the truth is they are really clever, almost as if they knew about everything.

And there are some other people who’ve come to an age, but whose eyes have not lost the spark of their youth, specially if they’re full of passion (for anything they may like), that passion they stubbornly refused to give up. Some of them are even able to fall in love again like the very first time.

Every age has some good things, and some things that are not that good. Childhood, a time for innocence, illusion, but also for credulity and defenselessness. Youth, the time of passion and high energy, a time to learn by getting exposed out of parental protection. A time to build ourselves by amending mistakes we made, often because of ignorance (about the ground we step into, or even ourselves and the measure of our own forces). Middle age, some may think this is the beginning of the slope, ailments, and self-denial, cause now I can’t do what I used to do. I prefer to believe that limitations are inside our minds, and there’s always something else to make up for. That is the age of wisdom, acquired experience, balance, and serenity.

I think ages are like rooms we walk through while wandering the path of our lives. All of them have good things, and some things that are not that good. Maybe we should just go through and take all the good they give to us, and be grateful for leaving behind the inconveniences they imply.

“You’ll change when you grow up”- that is something my father used to tell me. I’m all grown now, and I still like the same things I used to enjoy. Sometimes a lack of incentive make us think that we just lost our illusion, but this is because of that unsubstantial society we’ve created (especially in the last few years), which is not very steady, and although it looks like offering everything we want, it appears to be unable to give us what we really need. I’ve realized that if I listen to a song that I loved time ago, (and oh miracle, I still do), that’s enough for me to bring back my highest energy.

The kids we were still keep their illusions hidden in some faintest file inside of our minds. It’s just a question of pulling strings (old or new ones) to get it open, and be glad we don’t need a guard anymore like when we were helpless kids, and enjoy our self control.

Fit in, adjust to new circumstances, and don’t forget about the good things we’ve learnt. It’s a matter of balance. If scientists are right and there’s a possibility (looks like not that far away) for the human beings to come to a very advanced age (some are talking about a 1000 years), then it must be all about a healthy discipline to maintain body and mind, and of course, a state of mind.

All those celebrating their birthdays in January (like yours truly), don’t allow people to fool you. If the mirror gives you a bad look in the morning, it’s much more because of exams, crisis and the period of financial stringency following Christmas spending, than because of the age you have come to.

If someone says you are too old for doing something you may like to do, tell them that you have grown to this point, so you may decide on your own what you can or you don’t want to do.

Bear in mind that the world wouldn’t have moved forward if it weren’t for people who dared doing things that some other people claimed to be impossible. To me, those were really young spirits. Never mind their biological age, what matters is that with their attitude they’ve changed the world.

26/1/09

L'EDAT MENTAL

N’hi ha que neixen vells, amb aquella negativitat i apatia.... Son aquelles criatures rares, que mentre altres es pelen els genolls furgant amb la seva curiositat pels racons, ells es queden extraordinàriament quiets i impertorbables davant qualsevol al·licient, i si els preguntes perquè no van a jugar amb els altres, et contesten alguna cosa que et deixa glaçat, perquè això si, ells son molt entesos, com si ja ho tinguessin tot fet.

En canvi, hi ha algunes persones entrades en anys, que no han perdut la brillantor de la joventut als ulls, sobre tot quan els il·lumina la passió (per qualsevol cosa que els agradi), que ells obstinadament s’han negat a deixar-se prendre. Alguns, fins i tot son capaços d’enamorar-se com a criatures un altre cop.

Si és veritat que cada edat té el seu, coses bones, i coses no tan bones, que mira tu per on, ens agrada deixar enrera. La infantesa, l’edat de la innocència, de la il·lusió, però també de la credulitat, de la indefensió. La joventut, l’edat de la passió i l’energia, l’edat d’aprendre a batzegades caient de la bicicleta de la protecció paterna, l’edat de construir-se sobre els errors comesos, moltes vegades per desconeixement del terreny i de nosaltres mateixos, o de la mesura de les nostres forces. La maduresa, hi haurà qui pensi que és l’edat de l’inici del declivi, les xacres i la negativitat del ja no puc on abans podia. Jo prefereixo pensar que les limitacions ens les imposem amb la nostre manera de pensar, i que sempre hi ha alguna cosa que compensa, i que aquesta és l’edat de la saviesa, de l’experiència assimilada, de l’equilibri i la serenitat.

Crec que les edats són com les habitacions per les que passem en el nostre caminar per la vida. Totes estan plenes de coses positives, i d’altres que no ho són tant. I penso que hauríem de passar per totes elles i prendre només el bo que ens deixen, i alegrar-nos de deixar enrera els inconvenients que comporten.

“Ja canviaràs quan siguis gran”- m’acostumava a dir el meu pare. La qüestió és que ja sóc gran, i les coses que m’agradaven llavors, encara m’agraden. De vegades, la falta d’estímul ens fa pensar que hem perdut la il·lusió, però això és només perquè aquesta societat d’oripell que hem creat (sobre tot en els últims anys), no s’aguanta massa bé, i encara que aparentment ens ofereix tot el que volem, sembla que no és capaç de donar-nos el que realment ens fa falta. M’he adonat que per recuperar l’energia en tinc prou amb escoltar una cançó que abans m’apassionava... i oh, miracle, encara ho fa.

La il·lusió del nen que vam ser es manté en algun arxiu amagat dins del nostre cervell, només hem de trobar el ressort (vell o nou), que l’obri, i de passada alegrar-nos de no necessitar dels altres com quan érem criatures indefenses, i gaudir de la nostra autonomia.

És una qüestió de flexibilitat, d’adaptar-se al nou sense oblidar el bo que hem après. Una qüestió d’equilibri. Si els científics tenen raó i no és cap disbarat la possibilitat (sembla ser que no tan remota) d’arribar a edats molt avançades (n’hi ha que parlen fins i tot de 1000 anys), llavors l’edat es redueix a una certa i sana disciplina per mantenir cos i ment, i a un estat mental.

Tots aquells que com jo mateixa compliu anys aquest mes de gener, no us deixeu enredar pel que us diguin. Si el mirall us fa mala cara al matí, és més pels exàmens, la crisi o la costa de gener, que no pas pels anys que heu fet.

I si algú us diu que ja no teniu edat per fer qualsevol cosa que us vingui de gust, contesteu-li que justament perquè heu madurat fins aquí, teniu edat per decidir pel vostre compte i risc el que podeu o no voleu fer.

Al cap i a la fi, el món no s’hauria mogut si no fos per alguns agosarats que es van atrevir a fer allò que altres els deien que era impossible. I això si que és joventut d’esperit. Qualsevol que fos la seva edat biològica, a ningú no l’importa; el que importa és que amb la seva actitud van fer avançar al món.

LA EDAD MENTAL

Los hay que nacen ya viejos, con aquella negatividad y apatía…. Son aquellos críos raros, que mientras los demás se pelan las rodillas hurgando con su curiosidad en los rincones, permanecen extrañamente quietos e imperturbables ante cualquier aliciente, y que a preguntas como fulanito porqué no vas a jugar con menganito, te miran con cierto desdén, y te contestan algo que generalmente te deja helado, porque eso si, son muy sabidos, como si ya estuvieran de vuelta de todo.

En cambio hay algunas personas ya entradas en años, cuyos ojos no han perdido el brillo de la juventud, sobre todo cuando los ilumina la pasión (por cualquier cosa que les guste), que ellos se han negado obstinadamente a dejarse arrebatar Algunos hasta son capaces de enamorarse como críos otra vez.

Si es cierto que cada edad tiene lo suyo, cosas buenas, y cosas no tan buenas, que mira tú, gusta dejar atrás. La infancia, la edad de la inocencia, de la ilusión, pero también de la credulidad, de la indefensión. La juventud, la edad de la pasión y la energía, la edad de aprender a batacazos cayéndose de la bicicleta de la protección paterna, la edad de construirse sobre los errores cometidos, muchas veces por desconocimiento del terreno y de nosotros mismos, o la medida de nuestras propias fuerzas. La madurez, habrá quien piense que es la edad del inicio del declive, los achaques, y la negatividad del ya no puedo donde antes podía. Yo prefiero pensar que las limitaciones nos las imponemos con nuestro modo de pensar, y que siempre hay algo que compense, y que esa es la edad de la sabiduría, de la experiencia asimilada, del equilibrio y la serenidad.

Creo que las edades son como habitaciones por las que pasamos en nuestro camino por la vida. Todas están llenas de cosas positivas, y de otras que no lo son tanto. Y pienso que deberíamos pasar por ellas, y llevarnos solo lo bueno que nos aportan, y alegrarnos de dejar atrás los inconvenientes que conllevan.

“Ya cambiaras cuando seas mayor” – era algo que me solía decir mi padre. La cuestión es que ya soy mayor, y las cosas que me gustaban entonces, me siguen gustando ahora. A veces, la falta de estímulo, nos hace pensar que hemos perdido la ilusión, pero eso es porque esta sociedad de oropel que hemos creado (sobre todo en los últimos años), no se sustenta muy bien, y aunque aparentemente nos ofrece todo lo que queremos, parece que no es capaz de proporcionarnos lo que necesitamos. Me he dado cuenta, que para recuperar la energía me basta escuchar una canción que me apasionó una vez… y oh, milagro, todavía lo hace.

La ilusión de los niños que fuimos se esconde en algún archivo remoto en nuestro cerebro, solo hay que encontrar el resorte (viejo o nuevo) que lo abra, y de paso alegrarnos de no necesitar de los demás como cuando éramos niños indefensos, y disfrutar de nuestra autonomía.

Es una cuestión de flexibilidad, de adaptarse a lo nuevo sin olvidar lo bueno que hemos aprendido. Una cuestión de equilibrio, Si los científicos tienen razón y no es ningún disparate la posibilidad (parece que no tan remota) de llegar a edades muy avanzadas (los hay que hablan de 1000 años), entonces la edad se reduce a una cierta y sana disciplina para mantener cuerpo y mente, y a un estado mental.

Todos los que como yo cumplís años éste mes de enero, no os dejéis enredar por lo que os digan. Si el espejo os mira mal por la mañana, es más por los exámenes, la crisis o la cuesta de enero, que por los años que habéis cumplido.

Y si alguien os dice que ya no tenéis edad para hacer cualquier cosa que os apetezca, contestadle que justamente porque habéis madurado hasta aquí, tenéis edad para decidir por vuestra cuenta y riesgo lo que podéis o no queréis hacer.

A fin de cuentas, el mundo no se habría movido si no fuera por algunos osados que se atrevieron a hacer lo que otros les decían que era imposible. Y a eso le llamo yo juventud de espíritu. Cualquiera que fuera su edad biológica, a nadie le importa; lo que importa es que con su actitud hicieron avanzar el mundo.