MENTAL AGE

Some people were born old, so negative and listless…. Those strange children always impassive, while the others scratch their knees by poking into nooks out of curiosity. If you ask them why they’re not playing with their mates, they will look at you, scornfully, and they’ll make up an astonishing answer, cause the truth is they are really clever, almost as if they knew about everything.

And there are some other people who’ve come to an age, but whose eyes have not lost the spark of their youth, specially if they’re full of passion (for anything they may like), that passion they stubbornly refused to give up. Some of them are even able to fall in love again like the very first time.

Every age has some good things, and some things that are not that good. Childhood, a time for innocence, illusion, but also for credulity and defenselessness. Youth, the time of passion and high energy, a time to learn by getting exposed out of parental protection. A time to build ourselves by amending mistakes we made, often because of ignorance (about the ground we step into, or even ourselves and the measure of our own forces). Middle age, some may think this is the beginning of the slope, ailments, and self-denial, cause now I can’t do what I used to do. I prefer to believe that limitations are inside our minds, and there’s always something else to make up for. That is the age of wisdom, acquired experience, balance, and serenity.

I think ages are like rooms we walk through while wandering the path of our lives. All of them have good things, and some things that are not that good. Maybe we should just go through and take all the good they give to us, and be grateful for leaving behind the inconveniences they imply.

“You’ll change when you grow up”- that is something my father used to tell me. I’m all grown now, and I still like the same things I used to enjoy. Sometimes a lack of incentive make us think that we just lost our illusion, but this is because of that unsubstantial society we’ve created (especially in the last few years), which is not very steady, and although it looks like offering everything we want, it appears to be unable to give us what we really need. I’ve realized that if I listen to a song that I loved time ago, (and oh miracle, I still do), that’s enough for me to bring back my highest energy.

The kids we were still keep their illusions hidden in some faintest file inside of our minds. It’s just a question of pulling strings (old or new ones) to get it open, and be glad we don’t need a guard anymore like when we were helpless kids, and enjoy our self control.

Fit in, adjust to new circumstances, and don’t forget about the good things we’ve learnt. It’s a matter of balance. If scientists are right and there’s a possibility (looks like not that far away) for the human beings to come to a very advanced age (some are talking about a 1000 years), then it must be all about a healthy discipline to maintain body and mind, and of course, a state of mind.

All those celebrating their birthdays in January (like yours truly), don’t allow people to fool you. If the mirror gives you a bad look in the morning, it’s much more because of exams, crisis and the period of financial stringency following Christmas spending, than because of the age you have come to.

If someone says you are too old for doing something you may like to do, tell them that you have grown to this point, so you may decide on your own what you can or you don’t want to do.

Bear in mind that the world wouldn’t have moved forward if it weren’t for people who dared doing things that some other people claimed to be impossible. To me, those were really young spirits. Never mind their biological age, what matters is that with their attitude they’ve changed the world.

L'EDAT MENTAL

N’hi ha que neixen vells, amb aquella negativitat i apatia.... Son aquelles criatures rares, que mentre altres es pelen els genolls furgant amb la seva curiositat pels racons, ells es queden extraordinàriament quiets i impertorbables davant qualsevol al·licient, i si els preguntes perquè no van a jugar amb els altres, et contesten alguna cosa que et deixa glaçat, perquè això si, ells son molt entesos, com si ja ho tinguessin tot fet.

En canvi, hi ha algunes persones entrades en anys, que no han perdut la brillantor de la joventut als ulls, sobre tot quan els il·lumina la passió (per qualsevol cosa que els agradi), que ells obstinadament s’han negat a deixar-se prendre. Alguns, fins i tot son capaços d’enamorar-se com a criatures un altre cop.

Si és veritat que cada edat té el seu, coses bones, i coses no tan bones, que mira tu per on, ens agrada deixar enrera. La infantesa, l’edat de la innocència, de la il·lusió, però també de la credulitat, de la indefensió. La joventut, l’edat de la passió i l’energia, l’edat d’aprendre a batzegades caient de la bicicleta de la protecció paterna, l’edat de construir-se sobre els errors comesos, moltes vegades per desconeixement del terreny i de nosaltres mateixos, o de la mesura de les nostres forces. La maduresa, hi haurà qui pensi que és l’edat de l’inici del declivi, les xacres i la negativitat del ja no puc on abans podia. Jo prefereixo pensar que les limitacions ens les imposem amb la nostre manera de pensar, i que sempre hi ha alguna cosa que compensa, i que aquesta és l’edat de la saviesa, de l’experiència assimilada, de l’equilibri i la serenitat.

Crec que les edats són com les habitacions per les que passem en el nostre caminar per la vida. Totes estan plenes de coses positives, i d’altres que no ho són tant. I penso que hauríem de passar per totes elles i prendre només el bo que ens deixen, i alegrar-nos de deixar enrera els inconvenients que comporten.

“Ja canviaràs quan siguis gran”- m’acostumava a dir el meu pare. La qüestió és que ja sóc gran, i les coses que m’agradaven llavors, encara m’agraden. De vegades, la falta d’estímul ens fa pensar que hem perdut la il·lusió, però això és només perquè aquesta societat d’oripell que hem creat (sobre tot en els últims anys), no s’aguanta massa bé, i encara que aparentment ens ofereix tot el que volem, sembla que no és capaç de donar-nos el que realment ens fa falta. M’he adonat que per recuperar l’energia en tinc prou amb escoltar una cançó que abans m’apassionava... i oh, miracle, encara ho fa.

La il·lusió del nen que vam ser es manté en algun arxiu amagat dins del nostre cervell, només hem de trobar el ressort (vell o nou), que l’obri, i de passada alegrar-nos de no necessitar dels altres com quan érem criatures indefenses, i gaudir de la nostra autonomia.

És una qüestió de flexibilitat, d’adaptar-se al nou sense oblidar el bo que hem après. Una qüestió d’equilibri. Si els científics tenen raó i no és cap disbarat la possibilitat (sembla ser que no tan remota) d’arribar a edats molt avançades (n’hi ha que parlen fins i tot de 1000 anys), llavors l’edat es redueix a una certa i sana disciplina per mantenir cos i ment, i a un estat mental.

Tots aquells que com jo mateixa compliu anys aquest mes de gener, no us deixeu enredar pel que us diguin. Si el mirall us fa mala cara al matí, és més pels exàmens, la crisi o la costa de gener, que no pas pels anys que heu fet.

I si algú us diu que ja no teniu edat per fer qualsevol cosa que us vingui de gust, contesteu-li que justament perquè heu madurat fins aquí, teniu edat per decidir pel vostre compte i risc el que podeu o no voleu fer.

Al cap i a la fi, el món no s’hauria mogut si no fos per alguns agosarats que es van atrevir a fer allò que altres els deien que era impossible. I això si que és joventut d’esperit. Qualsevol que fos la seva edat biològica, a ningú no l’importa; el que importa és que amb la seva actitud van fer avançar al món.

LA EDAD MENTAL

Los hay que nacen ya viejos, con aquella negatividad y apatía…. Son aquellos críos raros, que mientras los demás se pelan las rodillas hurgando con su curiosidad en los rincones, permanecen extrañamente quietos e imperturbables ante cualquier aliciente, y que a preguntas como fulanito porqué no vas a jugar con menganito, te miran con cierto desdén, y te contestan algo que generalmente te deja helado, porque eso si, son muy sabidos, como si ya estuvieran de vuelta de todo.

En cambio hay algunas personas ya entradas en años, cuyos ojos no han perdido el brillo de la juventud, sobre todo cuando los ilumina la pasión (por cualquier cosa que les guste), que ellos se han negado obstinadamente a dejarse arrebatar Algunos hasta son capaces de enamorarse como críos otra vez.

Si es cierto que cada edad tiene lo suyo, cosas buenas, y cosas no tan buenas, que mira tú, gusta dejar atrás. La infancia, la edad de la inocencia, de la ilusión, pero también de la credulidad, de la indefensión. La juventud, la edad de la pasión y la energía, la edad de aprender a batacazos cayéndose de la bicicleta de la protección paterna, la edad de construirse sobre los errores cometidos, muchas veces por desconocimiento del terreno y de nosotros mismos, o la medida de nuestras propias fuerzas. La madurez, habrá quien piense que es la edad del inicio del declive, los achaques, y la negatividad del ya no puedo donde antes podía. Yo prefiero pensar que las limitaciones nos las imponemos con nuestro modo de pensar, y que siempre hay algo que compense, y que esa es la edad de la sabiduría, de la experiencia asimilada, del equilibrio y la serenidad.

Creo que las edades son como habitaciones por las que pasamos en nuestro camino por la vida. Todas están llenas de cosas positivas, y de otras que no lo son tanto. Y pienso que deberíamos pasar por ellas, y llevarnos solo lo bueno que nos aportan, y alegrarnos de dejar atrás los inconvenientes que conllevan.

“Ya cambiaras cuando seas mayor” – era algo que me solía decir mi padre. La cuestión es que ya soy mayor, y las cosas que me gustaban entonces, me siguen gustando ahora. A veces, la falta de estímulo, nos hace pensar que hemos perdido la ilusión, pero eso es porque esta sociedad de oropel que hemos creado (sobre todo en los últimos años), no se sustenta muy bien, y aunque aparentemente nos ofrece todo lo que queremos, parece que no es capaz de proporcionarnos lo que necesitamos. Me he dado cuenta, que para recuperar la energía me basta escuchar una canción que me apasionó una vez… y oh, milagro, todavía lo hace.

La ilusión de los niños que fuimos se esconde en algún archivo remoto en nuestro cerebro, solo hay que encontrar el resorte (viejo o nuevo) que lo abra, y de paso alegrarnos de no necesitar de los demás como cuando éramos niños indefensos, y disfrutar de nuestra autonomía.

Es una cuestión de flexibilidad, de adaptarse a lo nuevo sin olvidar lo bueno que hemos aprendido. Una cuestión de equilibrio, Si los científicos tienen razón y no es ningún disparate la posibilidad (parece que no tan remota) de llegar a edades muy avanzadas (los hay que hablan de 1000 años), entonces la edad se reduce a una cierta y sana disciplina para mantener cuerpo y mente, y a un estado mental.

Todos los que como yo cumplís años éste mes de enero, no os dejéis enredar por lo que os digan. Si el espejo os mira mal por la mañana, es más por los exámenes, la crisis o la cuesta de enero, que por los años que habéis cumplido.

Y si alguien os dice que ya no tenéis edad para hacer cualquier cosa que os apetezca, contestadle que justamente porque habéis madurado hasta aquí, tenéis edad para decidir por vuestra cuenta y riesgo lo que podéis o no queréis hacer.

A fin de cuentas, el mundo no se habría movido si no fuera por algunos osados que se atrevieron a hacer lo que otros les decían que era imposible. Y a eso le llamo yo juventud de espíritu. Cualquiera que fuera su edad biológica, a nadie le importa; lo que importa es que con su actitud hicieron avanzar el mundo.