N’hi ha que neixen vells, amb aquella negativitat i apatia.... Son aquelles criatures rares, que mentre altres es pelen els genolls furgant amb la seva curiositat pels racons, ells es queden extraordinàriament quiets i impertorbables davant qualsevol al·licient, i si els preguntes perquè no van a jugar amb els altres, et contesten alguna cosa que et deixa glaçat, perquè això si, ells son molt entesos, com si ja ho tinguessin tot fet.
En canvi, hi ha algunes persones entrades en anys, que no han perdut la brillantor de la joventut als ulls, sobre tot quan els il·lumina la passió (per qualsevol cosa que els agradi), que ells obstinadament s’han negat a deixar-se prendre. Alguns, fins i tot son capaços d’enamorar-se com a criatures un altre cop.
Si és veritat que cada edat té el seu, coses bones, i coses no tan bones, que mira tu per on, ens agrada deixar enrera. La infantesa, l’edat de la innocència, de la il·lusió, però també de la credulitat, de la indefensió. La joventut, l’edat de la passió i l’energia, l’edat d’aprendre a batzegades caient de la bicicleta de la protecció paterna, l’edat de construir-se sobre els errors comesos, moltes vegades per desconeixement del terreny i de nosaltres mateixos, o de la mesura de les nostres forces. La maduresa, hi haurà qui pensi que és l’edat de l’inici del declivi, les xacres i la negativitat del ja no puc on abans podia. Jo prefereixo pensar que les limitacions ens les imposem amb la nostre manera de pensar, i que sempre hi ha alguna cosa que compensa, i que aquesta és l’edat de la saviesa, de l’experiència assimilada, de l’equilibri i la serenitat.
Crec que les edats són com les habitacions per les que passem en el nostre caminar per la vida. Totes estan plenes de coses positives, i d’altres que no ho són tant. I penso que hauríem de passar per totes elles i prendre només el bo que ens deixen, i alegrar-nos de deixar enrera els inconvenients que comporten.
“Ja canviaràs quan siguis gran”- m’acostumava a dir el meu pare. La qüestió és que ja sóc gran, i les coses que m’agradaven llavors, encara m’agraden. De vegades, la falta d’estímul ens fa pensar que hem perdut la il·lusió, però això és només perquè aquesta societat d’oripell que hem creat (sobre tot en els últims anys), no s’aguanta massa bé, i encara que aparentment ens ofereix tot el que volem, sembla que no és capaç de donar-nos el que realment ens fa falta. M’he adonat que per recuperar l’energia en tinc prou amb escoltar una cançó que abans m’apassionava... i oh, miracle, encara ho fa.
La il·lusió del nen que vam ser es manté en algun arxiu amagat dins del nostre cervell, només hem de trobar el ressort (vell o nou), que l’obri, i de passada alegrar-nos de no necessitar dels altres com quan érem criatures indefenses, i gaudir de la nostra autonomia.
És una qüestió de flexibilitat, d’adaptar-se al nou sense oblidar el bo que hem après. Una qüestió d’equilibri. Si els científics tenen raó i no és cap disbarat la possibilitat (sembla ser que no tan remota) d’arribar a edats molt avançades (n’hi ha que parlen fins i tot de 1000 anys), llavors l’edat es redueix a una certa i sana disciplina per mantenir cos i ment, i a un estat mental.
Tots aquells que com jo mateixa compliu anys aquest mes de gener, no us deixeu enredar pel que us diguin. Si el mirall us fa mala cara al matí, és més pels exàmens, la crisi o la costa de gener, que no pas pels anys que heu fet.
I si algú us diu que ja no teniu edat per fer qualsevol cosa que us vingui de gust, contesteu-li que justament perquè heu madurat fins aquí, teniu edat per decidir pel vostre compte i risc el que podeu o no voleu fer.
Al cap i a la fi, el món no s’hauria mogut si no fos per alguns agosarats que es van atrevir a fer allò que altres els deien que era impossible. I això si que és joventut d’esperit. Qualsevol que fos la seva edat biològica, a ningú no l’importa; el que importa és que amb la seva actitud van fer avançar al món.
En canvi, hi ha algunes persones entrades en anys, que no han perdut la brillantor de la joventut als ulls, sobre tot quan els il·lumina la passió (per qualsevol cosa que els agradi), que ells obstinadament s’han negat a deixar-se prendre. Alguns, fins i tot son capaços d’enamorar-se com a criatures un altre cop.
Si és veritat que cada edat té el seu, coses bones, i coses no tan bones, que mira tu per on, ens agrada deixar enrera. La infantesa, l’edat de la innocència, de la il·lusió, però també de la credulitat, de la indefensió. La joventut, l’edat de la passió i l’energia, l’edat d’aprendre a batzegades caient de la bicicleta de la protecció paterna, l’edat de construir-se sobre els errors comesos, moltes vegades per desconeixement del terreny i de nosaltres mateixos, o de la mesura de les nostres forces. La maduresa, hi haurà qui pensi que és l’edat de l’inici del declivi, les xacres i la negativitat del ja no puc on abans podia. Jo prefereixo pensar que les limitacions ens les imposem amb la nostre manera de pensar, i que sempre hi ha alguna cosa que compensa, i que aquesta és l’edat de la saviesa, de l’experiència assimilada, de l’equilibri i la serenitat.
Crec que les edats són com les habitacions per les que passem en el nostre caminar per la vida. Totes estan plenes de coses positives, i d’altres que no ho són tant. I penso que hauríem de passar per totes elles i prendre només el bo que ens deixen, i alegrar-nos de deixar enrera els inconvenients que comporten.
“Ja canviaràs quan siguis gran”- m’acostumava a dir el meu pare. La qüestió és que ja sóc gran, i les coses que m’agradaven llavors, encara m’agraden. De vegades, la falta d’estímul ens fa pensar que hem perdut la il·lusió, però això és només perquè aquesta societat d’oripell que hem creat (sobre tot en els últims anys), no s’aguanta massa bé, i encara que aparentment ens ofereix tot el que volem, sembla que no és capaç de donar-nos el que realment ens fa falta. M’he adonat que per recuperar l’energia en tinc prou amb escoltar una cançó que abans m’apassionava... i oh, miracle, encara ho fa.
La il·lusió del nen que vam ser es manté en algun arxiu amagat dins del nostre cervell, només hem de trobar el ressort (vell o nou), que l’obri, i de passada alegrar-nos de no necessitar dels altres com quan érem criatures indefenses, i gaudir de la nostra autonomia.
És una qüestió de flexibilitat, d’adaptar-se al nou sense oblidar el bo que hem après. Una qüestió d’equilibri. Si els científics tenen raó i no és cap disbarat la possibilitat (sembla ser que no tan remota) d’arribar a edats molt avançades (n’hi ha que parlen fins i tot de 1000 anys), llavors l’edat es redueix a una certa i sana disciplina per mantenir cos i ment, i a un estat mental.
Tots aquells que com jo mateixa compliu anys aquest mes de gener, no us deixeu enredar pel que us diguin. Si el mirall us fa mala cara al matí, és més pels exàmens, la crisi o la costa de gener, que no pas pels anys que heu fet.
I si algú us diu que ja no teniu edat per fer qualsevol cosa que us vingui de gust, contesteu-li que justament perquè heu madurat fins aquí, teniu edat per decidir pel vostre compte i risc el que podeu o no voleu fer.
Al cap i a la fi, el món no s’hauria mogut si no fos per alguns agosarats que es van atrevir a fer allò que altres els deien que era impossible. I això si que és joventut d’esperit. Qualsevol que fos la seva edat biològica, a ningú no l’importa; el que importa és que amb la seva actitud van fer avançar al món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario