21/5/09

PER AMOR A L'ART

“El món en realitat és de qui sap veure als demés i enamorar-se d’ells” (Valentín Fernández-Tubau, guionista, assessor internacional de guió, i psicóleg, del seu article en abcguionistas)

“L’amor, en les seves múltiples facetes, és el que fa que la vida valgui la pena” (James Marsters – actor, cantant i compositor, del seu web oficial Q&A)

Jo diria que qualsevol mena d’amor és el que fa que una vida valgui la pena. I vull dir qualsevol persona o cosa que estimis. Bé, exclouria l’amor als diners per ells mateixos, perquè els diners són només una eina, per invertir-los en qualsevol cosa que creguis que s’ho val. I penso que aquesta classe d’amor no és més que el desconeixement del que realment es vol.

Estic d’acord que els bons escriptors escriuen bé perquè s’enamoren de les seves històries. I això em porta a un lloc on la soledat (tan bona amiga dels escriptors), en realitat no existeix perquè s’emplena amb amor.

Pels que us sentiu sols, per aquells als que he fallat (tan sovint aquest any), perquè no hi era. Només volia suggerir, que igual que vosaltres seguiu al meu cap després d’haver marxat (com espero ser jo al vostre)... més enllà de la mort i els drets d’autor, les bones històries i el veritable amor romanen per sempre.


Sol, sense vergonya,
fingiments o penes,
sense penedir-se,
sense pors alienes.

Allí estava sola,
ni enganys, ni dolor
El millor de mi
al bell mig del cor

I ja se que no l’escoltes,
la veu en la immensitat,
tan petita i tan inútil,
que mai no et podrà copsar.

Se que no la sents,
i malgrat que em dol,
mentre jo respiri
tu no estaràs sol.

I si et puc convèncer,
donar-te esperança,
el dolor passat
no tindrà importància.

Creguis el que creguis
ho has de veure així...
oblidar la mort,
volar al paradís.

Aquells que ens deixaren
i encara els puc veure,
és el seu somriure
que el mirall reflexa.

Tu que no has marxat,
tu que no estàs lluny,
gran part del que soc
ho he aprés de tu.

I quelcom que veus
en mirar-me a mi,
és la teva imatge,
el que jo t’he vist.

Sé que no estic sola
si escric versos, faules...
que és la teva veu
entre les paraules.


de Mercè Taratiel (Per tots els meus éssers estimats, aquells que van marxar, i aquells que encara tomben en algun lloc allà fora).



No hay comentarios: