21/5/09

PER AMOR A L'ART

“El món en realitat és de qui sap veure als demés i enamorar-se d’ells” (Valentín Fernández-Tubau, guionista, assessor internacional de guió, i psicóleg, del seu article en abcguionistas)

“L’amor, en les seves múltiples facetes, és el que fa que la vida valgui la pena” (James Marsters – actor, cantant i compositor, del seu web oficial Q&A)

Jo diria que qualsevol mena d’amor és el que fa que una vida valgui la pena. I vull dir qualsevol persona o cosa que estimis. Bé, exclouria l’amor als diners per ells mateixos, perquè els diners són només una eina, per invertir-los en qualsevol cosa que creguis que s’ho val. I penso que aquesta classe d’amor no és més que el desconeixement del que realment es vol.

Estic d’acord que els bons escriptors escriuen bé perquè s’enamoren de les seves històries. I això em porta a un lloc on la soledat (tan bona amiga dels escriptors), en realitat no existeix perquè s’emplena amb amor.

Pels que us sentiu sols, per aquells als que he fallat (tan sovint aquest any), perquè no hi era. Només volia suggerir, que igual que vosaltres seguiu al meu cap després d’haver marxat (com espero ser jo al vostre)... més enllà de la mort i els drets d’autor, les bones històries i el veritable amor romanen per sempre.


Sol, sense vergonya,
fingiments o penes,
sense penedir-se,
sense pors alienes.

Allí estava sola,
ni enganys, ni dolor
El millor de mi
al bell mig del cor

I ja se que no l’escoltes,
la veu en la immensitat,
tan petita i tan inútil,
que mai no et podrà copsar.

Se que no la sents,
i malgrat que em dol,
mentre jo respiri
tu no estaràs sol.

I si et puc convèncer,
donar-te esperança,
el dolor passat
no tindrà importància.

Creguis el que creguis
ho has de veure així...
oblidar la mort,
volar al paradís.

Aquells que ens deixaren
i encara els puc veure,
és el seu somriure
que el mirall reflexa.

Tu que no has marxat,
tu que no estàs lluny,
gran part del que soc
ho he aprés de tu.

I quelcom que veus
en mirar-me a mi,
és la teva imatge,
el que jo t’he vist.

Sé que no estic sola
si escric versos, faules...
que és la teva veu
entre les paraules.


de Mercè Taratiel (Per tots els meus éssers estimats, aquells que van marxar, i aquells que encara tomben en algun lloc allà fora).



POR AMOR AL ARTE

“El mundo en realidad es de quién sabe ver a los demás y enamorarse de ellos” (Valentín Fernández-Tubau, guionista, asesor internacional de guión y psicólogo, de su artículo en abcguionistas ).

“El amor en sus distintas formas es lo que hace que la vida valga la pena.” (James Marsters – actor, cantante y compositor, de su web oficial Q&A)

Yo diría que cualquier clase de amor es lo que hace que una vida valga la pena. Y quiero decir cualquier persona o cosa que quieras. Bueno, excluiría el amor por el dinero en sí mismo, porque el dinero es sólo una herramienta, algo para gastar en cualquier cosa que creas que vale la pena. Así que pienso que ésta clase de amor es sólo el desconocimiento de lo que realmente queremos.

Estoy de acuerdo en que los buenos escritores escriben bien porque se enamoran de sus historias. Y eso me lleva a un lugar, donde la soledad (que es una buena amiga de los escritores), no existe, porque se llena con amor.

Para los que os sentís solos, para aquellos a los que he fallado (tan a menudo éste año), no estando allí. Sólo quería sugerir, que igual que vosotros continuáis en mi mente después de haberos ido (como yo espero seguir en la vuestra)... más allá de la muerte y los derechos de autor, las buenas historias y el amor verdadero permanecen para siempre.

Solo es sin vergüenza,
sin miedo ni dolor.
Solo es sin reproches,
sólo lo que soy.

Allí estaba yo sola,
sin pretensiones o lazos,
sólo lo mejor de mi
en el centro de su abrazo.

Y ya sé que no la oíste,
la voz en la oscuridad,
tan pequeña y tan inútil
que no te pudo alcanzar.

Sé que no te diste cuenta,
y no me interpretes mal,
si yo sigo respirando
para ti no hay soledad.

Si pudiera convencerte,
darte un poquito de fe,
sé que valdría la pena
el océano que lloré.

Cualquier creencia que tengas,
tienes que entenderla así,
libérate de la muerte
y al cielo podrás subir.

Aquellos que se marcharon
yo todavía los siento...
cuando miro en el espejo
es su sonrisa y su aliento.

Porque nunca os habéis ido,
porque nunca estaréis lejos.
De vosotros he aprendido
todo lo que llevo dentro.

Y aquello que adviertes
al mirarme a mi,
no es más que el reflejo
de lo que vi en ti.

Y como estar sola
si escribo estos versos...
y es tu voz lo que oigo
entre mis lamentos.


por Mercè Taratiel (para todos mis seres queridos, los que se fueron, y los que aún andan en alguna parte ahí fuera).

20/5/09

FOR THE SAKE OF LOVE

“The world belongs to those that can see the others and fall in love with them.” (Valentín Fernández-Tubau – screenwriter, international script consultant and psychologist, from his article in abcguionistas ).

“Love is what makes life worthwhile in its many forms.” (James Marsters – actor, singer and songwriter, from his official website Q&A ).

I would say that any kind of love is what makes a life worth. And I mean anyone or anything you may love. Well, I would exclude love for money itself, because money is only a tool, something to spend on whatever you think it’s worthy. So I believe that kind of love, may be just a lack of awareness of what you really love.

I agree that good writers write good because they fall in love with their stories. And that leads me to a place where loneliness (which is quite a writers’ good friend) does not exist, cause it is fulfilled with love.

For those of you that feel lonely, for those I’ve failed (so often this year), by not being there. I just wanted to give you a hint that the same you stay in my mind when you’re gone (as I hope to be in yours)… beyond death and authors’ copyright, good stories and true love always remain.


Alone means without shame,
no fear, no pain, no harm.
Alone means no regrets,
just everything I am.

And there I was alone,
no pretences or harm.
Just all the best in me,
alone among his arms.

I know you never noticed
that voice among the dark,
so small, so thin, so useless
that couldn’t reach your heart.

I know you didn’t notice
and please don’t get me wrong,
as long as I keep breathing
you’ll never be alone.

If I could convince you,
give you just a bit of hope.
Then everything I’ve felt,
even pain, would be worth.

Whatever your believe is,
this is the right feeling…
the one that can lift us
from death to heaven

For those that are far gone,
but I still can see them
when I look in the mirror,
their smile and their gaze.

You were never gone,
you are never far,
cause I’ve learnt from you
everything I am.

Whatever you notice
by beholding me
is your own reflection,
and that, I can see.

How could I feel lonely
writing on my own…
if your voice sounds loudly
all among my words.

by Mercè Taratiel (To all my beloved, those that are far gone, and those that are still somewhere out there)